'LA COPA DAURADA', HENRY JAMES

Edicions 62, Trad: Jordi Arbonès

La copa daurada (novel·la publicada el 1904) és una de les obres cabdalls de la literatura del segle XX. Henry James hi narra la història d'un milionari nord-americà i la seva filla, els respectius cònjuges dels quals havien estat amants, abans de casar-s'hi. La trama avança imperceptible enmig d'una densa xarxa de percepcions i emocions contraposades dels personatges. La copa amb una diminuta i finíssima fissura, triada per la jove madrastra com a regal de compromís del príncep arruïnat cap a la noia esdevé el correlat objectiu que condensa el drama.

Es tractava d'un objecte massís, ferm, fort, amb la seva fonda cavitat. Prescindint del rar turment que l'objecte causava, hauria estat per a Fanny, arran del seu amor pel color groc, un ornament envejable, una possessió verament desitjable.

HENRY JAMES, La copa daurada

El 2001, el director de cinema James Ivory, en va estrenar una adaptació amb guió de l'escriptora Ruth Prawer Jhabvala.

'THE DURRELLS', 4ª I ÚLTIMA TEMPORADA

The Durrells. Sèrie dirigida per Steve Barron

Filmin acaba d'estrenar els sis darrers capítols de The Durrells, la sèrie basada en la trilogia autobiogràfica de Gerald Durrell de l'estada a l'illa de Corfú: My Family and Other Animals (La meva família i altres animals),  Birds, Beasts and Relatives (Ocells, bèsties i parents) i The Garden of the Gods (El jardí dels Déus). Drama familiar des dels ulls d'un preadolescent, ambientat entre el març de 1935 i el juny de 1939.

El guionista Simon Nye dosifica els efectes  i combina accions eixelebrades i accions conservadores dels personatges per agradar als nadius. Hi passen tantes coses que donen forma al conjunt, que no desvelo res si explico que Louisa, la mare,  converteix el casalot on viuen en un hostal i hi concorren hostes tan poc convencionals com la família Durrell; Larry (Lawrence), el germà novel·lista, fa vida bohèmia a París. Leslie, el mitjà, que es pensava que seria pare, continua nostàlgic i es posa en situacions compromeses. Margo va temporalment a Anglaterra i madura. Gerry (Gerald) ha fet una gran creixença, amb canvi de veu blanca per una profunda veu d'adult.  Ara té els primers interessos romàntics, cosa que no el distraurà de crear un zoo al jardí amb els animals que ha anat recollint. Un zoo que l'ajuda a muntar el taxista Spiros, enamorat etern de la mare. La Segona Guerra Mundial va avançant i Grècia serà envaïda molt aviat i la família Durrell haurà de fugir de Corfú d'un dia per l'altre. 

Gerald Durrell va estudiar zoologia i es va convertir en un naturalista d'anomenada universal. El germà gran, Lawrence Durrell, seria anys a venir l'autor del cèlebre Quartet d'Alexandria. Margaret Durrell (la Margo) va escriure a la dècada dels seixanta Whatever Happened to Margo? (Que se'n va fer de Margo?), una autobiografia que va ser trobada oblidada en un calaix i que la seva neta va publicar el 1991.

Els animals són una gran majoria sense veu ni vot,

que només poden sobreviure amb la nostra ajuda

GERALD DURRELL

MANUEL DE PEDROLO, UN CLÀSSIC REVOLUCIONARI

Milions d'ampolles buides. E 62, 1976
Novetat editorial a Sembra Llibres, 2017. Pròleg de Jaume Cabré

La novel·la Milions d'ampolles buides enfoca el moviment antifranquista que multiplica accions en tots els camps on pot incidir. Una organització revolucionària es planteja la lluita armada. La dictadura es defensa ampliant la repressió.

Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) és el gran autor pendent de descobrir per les generacions de lectors actuals. Com Jules Verne, Pedrolo tenia un esmolat sentit de l'anticipació. Moltes de les seves obres eren ciència-ficció quan van ser publicades per primer cop i ara les reconeixem com a possibles. Pedrolo avantguardista, explorador d'estils, creador de models. Únic. En recomano les novel·les i els reculls d'articles cívics. Els he recomanat durant molts cursos als meus alumnes adults i els recomano ara a tothom qui vulgui ampliar els recursos de reflexió cívica.

Autor de més de cent vint llibres, sense comptar les traduccions. N'he llegit la majoria —no goso dir tots— en primeres edicions. A principis dels vuitanta fèiem competició entre els lectors de Pedrolo per veure qui n'aconseguia més. L'Any Manuel de Pedrolo, (2018, centenari del naixement)  ha servit per tornar a situar al mercat molts llibres oblidats de l'escriptor, però han tingut nul·la atenció de la crítica especialitzada i escàs ressò de lectors. ¿A qui no interessa revalorar Pedrolo?

... fins a cert punt hem caigut en el parany d'una societat que reneguem i que, si no ens ha pogut satisfer, ha aconseguir en canvi de fer-nos cautes, tímids, desconfiats, i d'afeblir el nostre impuls revolucionari a benefici d'unes actituds netament evolucionistes que fan el joc a les forces dominants quan ens resignem a emprar uns procediments democràtics en un context basat en la força, la coacció.

Manuel de Pedrolo. Milions d'ampolles buides

ANDREA CAMILLERI, IN MEMORIAM

«—¿Montalbano? ¿Què significa aquesta pel·lícula que vostè va al darrere d'un lladre de pastissets? ¿Què vol dir, un maníac?
—Res de maníacs, senyor comandant, es tractava d'un nano que com que tenia gana s'havia fotut a robar els berenars dels altres. Res més.
—¿Com que res més?... ».
ANDREA CAMILLERI. 'El lladre de pastissets'
(Traducció de Pau Vidal)

L'escriptor sicilià Andrea Camilleri ha mort (17 de juliol) als 93 anys, gairebé cec, mentre preparava l'espectacle 'L'autodefensa de Caïm',  que havia de presentar a les Termes de Caracal·la a Roma aquest estiu. Va iniciar el 1994, amb La forma de l'aigua, una sèrie de novel·les policíaques, ambientades a la ciutat imaginària de Vigata, Sicília. Protagonitzades pel comissari Salvo Montalbano, un home amable, llest, irònic i culte, el nom del qual s'inspirava en Manuel Vázquez Montalbán, bon amic de l'autor.

Del centenar de novel·les que ha publicat Camilleri n'he llegit només una dotzena. I em queda el plaer d'haver rigut llegint-les. L'autor estira les situacions realistes fins al límit de l'absurditat i explica les accions més increïbles amb tanta naturalitat que quan me n'adono ja m'ha entabanat i em deixo prendre el pèl a gust perquè em fa dubtar de la veracitat del context i del relat.

Recomano: La forma de l'aigua, El lladre de pastissets,  L'excursió a Tínderi, El curs de les coses (rebutjat durant deu anys per les editorials perquè hi alterna italià i sicilià), Un mes amb Montalbano, Un fil de fum, i sobretot, les cartes i converses recollides en l'esplèndida novel·la La concessió del telèfon, que acabo de despenjar ara mateix.
Edicions 62 publicarà en breu dues obres autobiogràfiques de l'autor: Ara parla’m de tu i Exercicis de memòria. I L’altra punta del fil, la darrera novel·la de la sèrie policíaca. Les esperem.

ORIOL MASPONS, LA FOTOGRAFIA ÚTIL 1949-1995, AL MNAC

Oriol Maspons. Retrat Elsa Peretti, 1966. MNAC en dipòsit. 

Oriol Maspons, la fotografia útil. 1949-1993 és la primera gran mostra retrospectiva sorgida del fons fotogràfic de més de set mil fotografies en paper, negatius i documentació que el fotògraf Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) va dipositar al Museu Nacional d'Art de Catalunya. A través de 530 imatges l'exposició recorre més de quatre dècades d’intensa activitat de l'autor en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.

Maspons va contribuir de forma decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic durant la dècada dels seixanta. Concebia la fotografia aplicada o útil.  Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «Destino», «Cuadernos de arquitectura», «Triunfo», «Interviú», «L’Oeil», «Paris-Match», «Bocaccio», «Elle» i altres mitjans especialitats i generalistes de l'època. 

El fotògraf va formar part de l’anomenada gauche divine, heterogeni grup de joves intel·lectuals i artistes, models, cineastes, escriptors i arquitectes, que a finals de la dècada de 1960 es van rebel·lar a Barcelona contra la cultura oficial franquista. En va retratar els protagonistes principals, els escenaris i les activitats.

L'extraordinari arxiu de Maspons s’ha digitalitzat i inventariat amb el mecenatge de la Fundació Nando i Elsa Peretti (propietària del fons) i Agrolimen. S'hi han descobert fotografies inèdites realitzades a París, a Londres i a Eivissa en els anys 50. I també reportatges inèdits realitzats a Cuba, Nicaragua i Sud-àfrica. 

Exposició oberta fins al 12 de gener de 2020

'UN DIA QUALSEVOL', A LA SALA VILLARROEL

Un dia qualsevol. Autor i director: Oriol Tarrasón.
 La Villarroel, Barcelona

Un dia qualsevol d'Oriol Tarrasón (que coneixem sobretot com a motor de la companyia Les Antonietes) ha escrit i ha dirigit una història d'amistat a quatre bandes en una residència de gent gran. El públic de seguida entrem en la trama, entenem les situacions encara que només siguin esbossades, que semblen surrealistes, però que no poden ser més reals per les notícies de primera mà que qui més qui menys en tenim. 

L'obra és una comèdia de contingut, on tot transcorre a primer pla, no darrere de les portes. Una comèdia agredolça que ens manté des del primer segon amb el somriure als llavis i una gran tendresa pels personatges. Dos residents (fantàstics actors Quimet Pla i Pep Ferrer) viuen amb acritud la vida rutinària de la residència, s'avorreixen i troben consol a barallar-se per no res, fins que ingressa a la residència —per decisió pròpia i sense que tingui cap xacra— una vídua de fa poc (brillant, Imma Colomer), disposada a dedicar-se de ple, per fi, a viure la vida que fins aleshores ha dedicat a la filla i al marit.  Al cap de pocs dies de ser-hi, un cop les perspectives fallides, engresca els dos homes avorrits a escapar-se de nit, tot i que ho podrien fer a la llum del dia, simplement dient-ho a recepció. Fent equilibris hi ha la direcció, representada per qui té cura dels residents (l'actriu Annabel Castan, eficient) i que n'està al cas. Aquest personatge arrodoneix la idea que malaltia i dependència, qualsevol que sigui l'edat de qui les pateixin, no tenen res de divertit.

Un aplaudiment també per les col·laboració a escena de Mari Carmen De La Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernàndez, Sara Martínez i Isabel Torres, que aporten versemblança al conjunt. Hauria estat interessant saber si la residència El Bon Repòs era de titularitat pública, concertada o privada i quin dels residents s'hi ha pogut acollir per la migrada Llei de la Dependència.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CANÇÓ PER TORNAR A CASA', A LA SALA BECKETT

Cançó per tornar a casa. Autoria i direcció: Denise Despeyroux.
Traducció: Sergi Belbel. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona

Signa el nou espectacle de la Companyia T de Teatre la dramaturga Denise Despeyroux (Montevideo, Uruguai, 1974) com a autora i com a directora.  Cançó per tornar a casa és una comèdia agredolça de tres actrius que van tenir un únic èxit teatral fa 26 anys, just sortir de l'Institut del Teatre i no s'han tornat a veure des d'aleshores. Una mirada nostàlgica amb l'acció que transcorre en una casa vella que ha heretat una de les protagonistes en un poblet pirinenc. Saben que el director és per aquells verals d'incògnita i volen demanar-li que els escrigui una altra obra a la seva mida. Coincideixen al bar del poble amb un hipnotitzador fugitiu, que no dubtarà a seguirlos la veta. Una trama amb moltes derivacions i resultat dispers. 7/10

Llegiu la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

'AFORISMES', AL BAR CAMPUS REGGUS

 

A la recerca de la complicitat de qui mira, el Bar Campus Reggus (C/ sant Llorenç, 11, Reus) exposa la sèrie Aforismes, de Pérez Olivan/Nené. Vint-i-quatre dibuixos en blanc i negre amb els textos inserits en una composició de síntesi. Els originals són a la venda i es poden reservar en el mateix local.

Exposició oberta durant l'estiu

campusreus.org/