'¿LA VIDA ES SUEÑO?', A LA SALA VERSUS

¿La vida es sueño? o #Gwenismürfila. Dramatúrgia: Norbert Martínez
 i Gemma Brió, a partir del procés creatiu de la Cia. Les Llibertàries.
Direcció: Norbert Martínez.  Sala Versus Glòries, Barcelona

¿El que s'explica a Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Instagram és realitat? ¿El que somiem és realitat, el que vivim és un somni?, es preguntava Calderón de la Barca.  La companyia Les Llibertàries indaguen si dins del somni hi ha la veritat. Un muntatge cinematogràfic, sense moure's del plató, personatges diversos viuen la seva veritat, mentre dues actrius n'esperen una tercera, que s'ha fet fonedissa. Les xarxes informen d'on és, que fa. Però, potser no és cert, només una tapadora. De què? Un patiment, tant connectats i que no tinguem cap seguretat que no sigui tot plegat una enganyifa. Un personatge va de vacances en alguna illa sense cobertura de wifi. A desconnectar. Ens fa creure que existeix. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'EL GRAN MERCADO DEL MUNDO', AL TNC

El gran mercado del mundo,  Calderón de la Barca. Versió i dir.:
Xavier Albertí. Coproducció: TNC i Cia. Nacional Teatro Clásico.
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

Costa d'entendre per què aquesta obra persisteix en el temps com a clàssica. Espero que no sigui per imitar-la ni de contingut ni de forma. Amb aquest text auto sacramental misògin com a suport, el director de Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, ha creat un divertiment, amb múltiples referències culturals i uns quants homenatges (a la Cubana, a Carles Santos, al Paral·lel de començaments de segle passat...). Més farciment que gall.  Bravo, pels intèrprets. 8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA PARTIDA D'ESCACS', AL TEATRE ROMEA

La partida d'escacs, d'Stefan Zweig. Adaptació: Anna M. Ricart
Versió i direcció: Iván Morales. teatre Romea, Barcelona

Anna M. Ricart ha adaptat La partida d'escacs, novel·la pòstuma d'Stefan Zweig, en un monòleg que interpreta l'actor Jordi Bosch, dirigit per Iván Morales. El Senyor B, torturat per l'exèrcit nazi, aprèn en captiveri esgarrifós a jugar a escacs, com a una activitat de supervivència intel·lectual. Al seu cap, articula la jugada d'un jugador i, alhora, el del seu adversari. És a punt de tornar-se boig quan coincideix amb Mirko Czentoviez, campió mundial d'escacs, de viatge en un transatlàntic de Nova York a Buenos Aires. Darrera partida, potser. Jordi Bosch, interpretació mesurada en paraula i gest, brillant. 8/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'KAREN', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Karen. Autor: Ever Blanchet.
Direcció: Marta Gil Polo. Teatre Gaudí Barcelona

Dues parelles guarden un secret que es converteix per als espectadors en una intriga. Una dona torna de conèixer la seva primera neta. Explica el viatge al marit. A la nena li posaran Karen. Karen? Inflexió. I acció que retrocedeix tretze anys, amb ritme accelerat, gairebé rebobinant, coneixem detalls d'uns fets foscos. No podem perdre'ns res si en volem treure l'entrellat i, amb aquesta intenció, l'autor ens fa estar a l'aguait amb els recursos propis del gènere negre. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MINISÈRIE 'MRS. WILSON'

Mrs. Wilson. Guió: Anna Symon. Minisèrie de la BBC

Mrs. Wilson, minisèrie de tres capítols, inspirada en les memòries de l'àvia de l'actriu Ruth Wilson (interpretada per la mateixa actriu).  Explica que en morir-se el 1963, a Londres, el marit d'Alison Wilson, apareix en escena una dona que demana el cadàver per enterrar-lo, ja que diu que és la seva esposa. Serenament, les dues dones es posen d'acord: després de la cerimònia la primera dona i els seus fills s'emportaran el cos. A partir d'aquest moment la protagonista investiga la vida del marit i, a mesura que va coneixent la múltiple realitat paral·lela  que l'home s'ha forjat, va desmuntat l'admiració que li tenia, però no explica la traïció de què han estat víctimes ni tan sols als seus dos fills ja grans —Gordon i Nigel (pare de Ruth Wilson)—. En paral·lel, l'acció retrocedeix cap als anys 40 quan Alison comença a treballar com a oficinista al Servei d'Intel·ligència Britànic i coneix l'Alec, un oficial del servei secret, molt més gran que ella, es casen i tenen dos fills. El recorregut emocional que fa Alison intentant trobar justificació per a l'home que estimava, l'heroi de guerra, l'agent secret, l'escriptor de novel·les d'èxit, el marit i el pare exemplars, es converteix en una dolorosa reafirmació en l'amor i en el perdó. Al final de la sèrie, es mostren imatges reals de la descendència d'Alec Wilson.

'ORSINI', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Orsini, D'aleix Aguilà. Direcció: Xicu Masó.
Sala Tallers, TNC Foto: May Zircus

Els personatges de l'obra Orsini, d'Aleix Aguilà (Girona, 1977), són convidats d'una boda que acaba de celebrar-se fora de l'espai que veu el públic, per tant, el que expliquen ens ho hem d'imaginar. L'esdeveniment té lloc el 2 d'octubre de 2017,  a la Cerdanya, amb Puigcerdà al fons, un marc que es converteix en èpic pel fet històric que acaben de viure els dies precedents a partir dels atemptats de l'estiu del mateix any a la Rambla de Barcelona i a Cambrils fins al referèndum l'1-O per a la Independència de Catalunya. El referent explícit en el context d'una boda a l'alta muntanya és l'òpera romàntica Guillem Tell, el protagonista del qual lluita per aconseguir la llibertat del seu poble. No és debades aquesta circumstància que apunta al títol. La inauguració de la temporada del Liceu 1893-94, amb aquesta òpera, un anarquista va llençar a la platea una bomba Orsini que fa fer vint-i-dos morts. En va tirar una altra que no va explotar. L'acumulació de referents culturals i molts dels lemes reivindicatius d'avui fan que l'auditori estigui en alerta permanent. La bomba no explota; però, inquieta, que és una de les funcions del teatre. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

REUS, IV FESTA DE LES FLORS SOLIDÀRIES

A Reus, la primavera porta per quart any la Festa de les Flors. No és l'esdeveniment Temps de Flors de Girona ni la festa portarà a la ciutat visitants àvids de les meravelles visuals que es poden fer amb les flors. La Festa de les Flors de Reus és una festa deliciosament artesana, modesta. Una activitat solidària amb les plantes com a material convertible en diners destinats a una organització social sense ànims de lucre. Aquest any els beneficis es destinaran a  l'Associació de Familiars de Malats Mentals Dr. Francesc Tosquelles.

L'organització corre a càrrec d'Associació Veïns Amics del Barri Fortuny, en col·laboració amb Ajuda'ns a Ajudar.  Durant tot l'any, dones voluntàries dels Tallers de Plantes i Flors del Centre Cívic Migjorn, Centre Cívic Mestral i Casal de la Gent Gran del Barri Fortuny treballen fent torretes d'esqueixos de plantes de tot tipus i en tenen cura fent de cangurs a casa seva.
A més elaboren sabons ecològics (vegeu-ne vídeo) i espelmes antimosquits amb aroma de citronela.

Com els tres anys precedents les dones que van davant —les admirables activistes Pepita Roig i Isabel Moreno— aconsegueixen sinergies que es poden veure ara al cartell i es poden gaudir en directe: diumenge 19, a partir de les 10 del matí, a la plaça Pedrol i Rius (baixant pel passeig de Prim, abans d'arribar a la plaça de la Pastoreta, a la dreta). 

Som convidats a fer-hi el gest.

WORD PRESS PHOTO, EXPOSICIÓ 2019, AL CCCB

©John Moore. Foto guanyadora del Word Press Photo de l'any. 

Amb aquesta fotografia del 12 de juny de 2018, el fotoperiodista nord-americà John Moore ha guanyat el Word Press Photo de l'any. La criatura és la Yanela, una nena hondurenya de dos anys que plora mentre la seva mare, Sandra Sánchez, és escorcollada per una agent d'una patrulla fronterera dels EEUU a McAllen (Texas). Mare i filla formaven part de la caravana de refugiats que va començar el viatge al sud de Mèxic. La revista «Time» va publicar la foto a portada i va causar la indignació de milers de persones crítiques amb la política del govern de Donald Trump, que denunciaven la separació de les criatures de les seves famílies immigrades. Després s'ha sabut que no van separar la Yanela de la seva mare, potser el debat que va suscitar la fotografia hi va ajudar.
Al Centre de Cultura Contemporània hem vist, compartint admiració i silenci corprenedor, les 140 fotografies guanyadores del certamen, d'entre les 78.801 que van concursar en aquesta edició. L'any passat vam acudir a la cita d'aquesta exposició de fotografia documental més de cinquanta mil persones. Hi valoro la reflexió que suscita cada imatge per comprendre el món.

Exposició oberta fins al 26 de maig