'LA PROMESA', DE PATRICE LECONTE

Pel·lícula francobelga (Une Promesse), dirigida per Patrice Leconte,  estrenada el 2015. Basada en la novel·la d'Stefan Zweig Viatge al passat, del 1976.

Drama romàntic que comença a l'Alemanya de principi de segle, abans de la Primera Guerra Mundial. Un noi humil s'enamora de la dona de l'empresari poderós per al qual treballa. Tot i que l'acció va desgranant-se a base de tòpics del desig contingut i de les dificultats que l'amenacen, la cinta manté el relat viu fins al minut final.  Remarcable el retrat que fa de la societat d'entreguerres que desemboca en l'avançada del nazisme. Repartiment encapçalat per Rebecca Hall (Iron Man 3), Alan Rickman (Harry Potter) i Richard Madden (Joc de trons).

'LIBERXINA', AL MNAC

Equipo Crònica. Pim pam pop, 1971 Exposició Liberxina, MNAC

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya presenta 'Liberxina'. Pop i nous comportaments artístics 1966-1971 una mostra d'obres del conjunt que configura la segona avanguarda a Catalunya, procedent d'una quarantena d'artistes que compartien l'afany d'experimentació, la reivindiació de la imaginació i l'anhel de llibertat individual de la persona. 

A través de llenguatges nous com el còmic, el disseny, la performance, el cinema experimental o el videoart, van abordar temes rupturistes: l'anticapitalisme, l'oposició al franquisme, el feminisme, la revolució sexual, la psicodèlia, l'hedonisme, les experiències al·lucinògenes.

Alguns artistes representats en la mostra (amb escassa representació femenina): Arranz-Bravo, Rafael Bartolozzi, Colita, Jordi Fornas, Silvia Gubern, Robert Llimós, Antoni Miralda, Xavier Miserachs,  Pau Riba, Amèlia Riera, Benet Rossell, Carles Santos, Enric Satué, Zush.

L'exposició pren el títol  de la pel·lícula censurada pel franquisme Liberxina/90, del 1970, que feia una crida a la revolució contra l'ordre establert.

Exposició oberta fins al 22 d'abril.

REPOSICIÓ 'THIS IS REAL LOVE', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA (ESTRENAT A LA SALA BECKETT)

Thi is Real Love. Creació, intèrprets i direcció: Elena Martín,
Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar,
Sofia Gallarate i Clara Mata. Producció: Col·lectiu VVAA.
Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona

Espectacle de format multidisciplinari que combina el guió dramatitzat amb música en directe, audiovisuals, performance, efectes de llum i so, interactivitat amb els espectadors, merchandising, entrevista televisiva... 

Llegim el decàleg per habitar un espai ampli, sense cadires, amb el terra emmoquetat d'una capa fina de cel·lulosa. Hi entrem i el recorrem amb les sabates enfundades en peücs, amb un gomet de color al jersei segons si tenim parella o no. Podem fer ús del mòbil, fer fotografies i vídeos de l'espectacle, beure cervesa, moure'ns i fer-nos nostre l'espai com vulguem, tot i que, de seguida hi deambulem al ritme que ens proposa la companyia, al voltant d'una plataforma central on els oficiants desenvolupen la història.
Max i l'Elena (els intèrprets Max Grosse Majench i l'Elena Martín) van trencar la relació dos mesos abans de l'estrena de l'espectacle. Reflexionen sobre l'amor de la parella convencional que es basa en el manteniment del patrimoni, diuen. La parella exposa la seva intimitat i crea una atmosfera de versemblança al seu voltant. Rituals amb pregàries per aconseguir els desitjos i fer del moment de la representació una comunió vivencial entre el públic i els oficiants. En una darrera acció de la performance ens estirem a terra i mentre som induïts a entrar en una espiral d'anells, tenim el darrer pensament abans que un flaix i un tro ens avisin que sí, que som vius. I aplaudim pel que han aconseguit de nosaltres, en una hora i mitja. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'VELÁZQUEZ I EL SEGLE D'OR', AL CAIXAFORUM

Velázquez. El Príncep Baltasar Carles a cavall.

L'exposició Velázquez i el Segle d'Or que presenta Caixaforum permet veure la dimensió del Segle d’Or espanyol i el paper gairebé avantguardista de Velázquez pel tractament de la pintura i la temàtica.  Set obres procedents del Museu del Prado,  entre les quals el retrat de Felip IV, L'adoració i Mart, el déu de la guerra,  presideixen una sala acompanyats d’autors espanyols, com ara Ribera, Zurbarán i Murillo, i europeus, com ara Ticià, Il Tintoretto, Rubens, Giordano,  Brueghel el Vell i Van Dyck. 

Exposició oberta fins al 3 de març.

'POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ', AL CAIXAFORUM

L'exposició Poetiques de l'emoció mostra com les emocions bàsiques—por, pena, ràbia, alegria, tristesa...—  són transformades en emocions estètiques, a partir d'obres d'èpoques, disciplines  i contextos diversos. Un recorregut per set segles d'història de l'art on es destaca la capacitat emotiva de les arts visuals i, alhora, el paper fonamental que tenen les emocions en la regulació de la vida.

Exposició oberta fins al 29 de maig

'DIE 120 TAGE VON SODOM', AL TEATRE LLIURE

Die 120 Tage von Sodom. Creació i direcció: Milo Rau. 

Dramatúrgia: Stefan Bläske i Gwendolyne Melchinger. 

Companyia Schauspielhaus Zürich i Theater Hora. 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

El director suís Milo Rau ha fet una versió teatral de la pel·lícula Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975) de Pasolini, basada en la novel·la Les 120 journées de Sodome, ou l'École du libertinage, de Sade, que il·lustra violacions i rituals sàdics fins a la mort d'un grup de joves a les mans d'un govern feixista.

Milo Rau és conegut per la recerca sobre el límit d'allò que és suportable i representable a escena. En aquest cas, per a dur-la a terme, s'ha aliat amb el Theater Hora, una companyia que tematitza la discapacitat dels seus actors en muntatges aclamats arreu del món.  La tesi és que els discapacitats tenen el mateix dret que la resta de persones a tenir un lloc a la societat, oposant-ho al fet que a Suïssa, el 2005, es va votar a favor de l'avortament si es detecta deficiència al fetus. Actualment un 90% dels embarasssos amb mal diagnòstic opten per l'avortament.

En el muntatge, Rau fa una demostració didàctica de la fantasia escenogràfica —del que se suggereix i del que realment es fa—, en el suposat rodatge d'una pel·lícula, però tot i així, m'han incomodat algunes accions cruels maquillades de reflexió i amparada en referents culturals, utilitzant la fragilitat de joves amb síndrome de Down.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'BECKMANN. FIGURES DE L'EXILI' AL CAIXAFORUM

Max Bckmann. Carnaval. Tríptic, 1943

Primer cap de setmana de cues de visitants a l'exposició Beckmann. Figures de l'exili, al CaixaForum Barcelona. Max Beckmann (Leipzig, 1884 - Nueva York, 1950) és un dels artistes alemanys més rellevants del segle XX. Exposició organitzada en col·laboració amb el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza.

Autoretrat. Max Beckmann

La trajectòria vital i creativa de Beckmann comprèn els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, un període que es desenvolupa a Berlín. Els seus primers quadres mostren la influència dels impressionistes. Aquests primers passos es van veure frenats per la guerra, on va fer d'infermer.

Max Beckmann
 Quappi de rosa, 1933

Després de la guerra es desenvolupa a Frankfurt, on obté una plaça de docent a l'escola d'art de la ciutat. Amb l'ascens del nazisme és expulsat de l'escola i no pot exposar les seves obres en públic. El 1937 els nazis el van assenyalar com a 'artista degenerat' que calia odiar, al costat de Paul Klee, Edward Munch, Max Ernst o Gustave Courbet. Abandona Alemanya i s'instal·la a Amsterdam on pinta en plenitud obres relacionades amb les cicatrius de l'exili, que aquí s'han agrupat en quatre epígrafs:

a) Màscares, centrada en l'experiència de pèrdua d'identitat que s'associa a la condició d'exiliat.

b) Babilònica elècrica, centrada en el vertigen de la ciutat moderna com a capital de l'exili.

c) El llarg adéu, centrada en l'equivalència  entre exili i mort.
d) El mar, metàfora de l'infinit, la seva seducció i el seu estranyament.

Max Bckmann. Els argonautes Tríptic, 1950

El 1947 es trasllada a Washington i ensenya a la University de Saint Louis. Mor a Nova York el 1950, d'un infart, el mateix dia que va  fer les darreres pinzellades al tríptic de gran format Els argonautes, sense haver pogut tornar a Alemanya.

Exposició oberta fins al 26 de maig

EXPOSICIÓ 'UN SEGLE BREU: COL·LECCIÓ MACBA"

Jean-Michel Basquiat. '"Self Portrait', 1986

L'exposició Un segle breu té per objectiu explicar la història del l'art modern i contemporani a través de la mirada particular, política i temàtica de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), específicament des de la perspectiva de Barcelona i el compromís amb la modernitat. Proposa un recorregut cronològic pel fons del museu des del 1929 —Barcelona va acollia l'Exposició Universal, André Breton escrivia el Segon manifest surrealista, a Nova York s'inaugurava el Museu d’Art Modern (MoMA) i Virginia Woolf publicava el seu assaig feminista— fins a l'actualitat. Inclou moltes de les obres emblemàtiques de la col·lecció i posa l'èmfasi en els formats i experiències canviants de l'art al llarg de nou dècades. Comissariada per l’equip del MACBA, ben documentada i didàctica. 

Exposició permanent.