'MONSTER', AL TANTARANTANA

Monster. De prop ningú és normal, de David Greig
Traducció: Helena Tornero. Música: The Mamzelles. 

Són tres fans de The Mamzelles i en una mena de preludi de l'espectacle ens expliquen que el nom del conjunt —The Prinzelles— els fa honor i els agraeix que els hagin creat per a elles les composicions musicals. Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipò són actrius que desprenen veracitat i qualitat com a intèrprets musicals. Condueixen l'espectador per situacions agres i les reverteixen en tendresa, sense interseccions. En un encaix perfecte, emmarquen el concert en un relat  del dramaturg escocès David Greig que explica la història de la Cati (referent de la moto Ducati, de la qual és addicta), una adolescent de família marcada per la mort de la mare en accident i el pare afectat per esclerosi múltiple. Instruments, veus, paraules. Un espectacle senzillament complex sobre la felicitat. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'PETITS PRÍNCEPS', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Petits prínceps, de Clara Poch i Marçal Calvet.
Cicle El TNC Petit. Sala Tallers, TNC

Recomanat per a espectadors més grans de 2 anys

Els espectadors menuts tenen clar que les sabates i els mitjons es posen als peus, però les sabates vermelles de la Clara Poch són especials i els mitjons blancs poden fer de guants, d'orelles d'un gos o d'un elefant a les mans del músic i equilibrista Marçal Calvet. Interactuant amb el públic a base de cançonetes i petites accions de circ va transcorrent un espectacle dolç i càlid com una abraçada. 8/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'RÈQUIEM PER LA NORMA', A LA VIRREINA

Exposició 'Rèquiem per la norma', La Virreina, Barcelona

Mariscal es va inspirar en Lorenza Böttner (Punta Arenas, Xile, 1959 – Munich, Alemanya, 1994) per la mascota 'Petra' dels Jocs Paralímpics del 92. Ara, La Virreina Centre de la Imatge reivindica aquesta artista interdisciplinària amb l'exposició Rèquiem per la norma, primera exposició monogràfica internacional dedicada a l’obra de Böttner, coproduïda amb el Württembergischer Kunstverein Stuttgart.

Lorenza Böttner, nascuda amb el nom d’Ernst Lorenz Böttner, va perdre els braços d'infant però no la van aturar la diversitat funcional ni el seu desencaix amb el binarisme de gènere. Va rebutjar les pròtesis, va aprendre a pintar amb la boca i els peus. Va estudiar a l'Escola Superior d'Art de Kassel i va viatjar per Europa i Amèrica dibuixant i fent performances públiques. Les seves obres impacten pel discurs irreverent, sense filtres, sobre la seva circumstància vital. Reivindica en cada peça el dret d'existir i denuncia la societat que invisibilitza els cossos amb diversitat funcional i els cossos transgènere. La mostra posa de relleu la incapacitat d'entendre dels que ens creiem 'normals'. Rèquiem per la norma.

Exposició oberta fins al 3 de febrer

'SAIGON', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Saigon. Text i direcció: Caroline Guiela Nguyen i equip artístic.
Sala Fabià Puigcerver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Espectacle en francès i vietnamita sobretitulat en català.

Saigon és el nom d'un restaurant de cuina casolana on la propietat i els parroquians habituals viuen dos mons: el vietnamita de 1956 i el parisenc de 1996. Els protagonistes són  tant francesos colonitzadors que van ser expulsats d'Indoxina el 1956, com vietnamites que van buscar refugi a França. L'obra mostra els mateixos personatges de joves, quan es pensaven que tot era possible,  i de vells, inadaptats al nou país, malgrat haver-hi viscut quaranta anys. Marcats per una guerra, han patit la repressió i s'han exiliat, han enyorat casa seva i alguns, després de l'aixecament de l'embargament nord-americà, preparen el retorn. Un retorn trist perquè el país i l'entorn pròxim que van deixar enrere ja no existeix. Els joves no saben el francès dels colonitzadors i no entenen el vietnamita dels avis que es van haver d'exiliar de joves. Perduts els orígens, perduda la identitat, els que retornen no són francesos, però ni ells ni ningú els reconeix tampoc com a vietnamites. L'autora ha recollit experiències dels propis intèrprets, alguns no professionals, cosa que fa que l'espectacle respiri veritat. No expliquen la història amb llàgrimes, però gairebé. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra «Clip de Teatre»

'LAPÒNIA', AL CLUB CAPITOL

Lapònia.
Autoria i direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet.  Teatre Club Capitol, Barcelona.

Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans. 

Comèdia de situació familiar que es basa en la paraula. En un apartament del país del Pare Noel, deus parelles joves debaten si cal mentir als infants per crear-los il·lusions falses. La realitat de fons és la relació complicada entre dues germanes catalanes una casada amb un català i l'altra amb un finlandès. S'enganxen per com han d'educar les criatures, però hi ha en joc l'adaptació als canvis per circumstàncies vitals. Arquitectura perfecta per aquesta peça de tresillo. Bravo.10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ACTES DE SOLIDARITAT AMB EL PATRIARCAT, A LA SALA ATRIUM

ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat, de Marc Rosich.  
Companyia La Trama Produccions. Sala Atrium, Barcelona

Escenes tallants entre parelles, amb diàlegs que comencen ingènuament i que es van convertit en violents, sempre per la banda masculina. Mascles que troben natural el seu masclisme i dones que no s'hi rebel·len. Uns i altres no són una caricatura, són protagonistes d'un retaule d'usos i costums identificables. Ironia que inquieta. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'AFANYS D'AMOR PERDUTS', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Trad: Salvador Oliva. Adaptació:  Roger Cònsul i Pere Planella.
Direcció: Pere Planella. Sala Petita, TNC

Era un estímul veure aquesta obra primerenca de Shakespeare en la traducció de Salvador Oliva, en mans d'un director consolidat i d'uns intèrprets de primera. Vaig sortir del teatre pensant que Afanys d'amor perduts de Shakespeare és una comèdia romàntica poc afortunada. El plantejament de la situació no s'aguanta per enlloc.  La visita de la princesa de França al rei de Navarra és d'una superficialitat que espanta. Les dames de companyia, per fer bonic. Poc suc del patge don Adriano ni gaire del belluguí pallasso Préssec, la camperola Jaquineta desaprofitada i el cavaller confident de la princesa, transitant incert. L'estàtua de Cupido baixant dels llimbs, va reblar el clau. Ai. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip deTeatre»

CUES HIVERNALS A LES XOCOLATERIES

Granja Viader (Carrer Xuclà, 4, Barcelona)

Ocasionalment he entrat a les granges barcelonines —Viader, La Pallaresa i La Dulcinea— que referencio aquí, però la millor xocolata a la tassa és de la marca Valor (de cap altra), que fem a casa cada diumenge per esmorzar. Pel meu gust, la coca o els melindros resulten massa dolços, en canvi, és insuperable sucant-hi tires de llesques de pa torrat que conservin un costat cruixent.

La Granja Viader (Xuclà, 4) és una granja històrica on s'ha de fer cua per entrar a berenar, sobretot a l'hivern. L'especialitat: xocolata a la tassa i suïssos (xocolata espessa i nata muntada). També s'hi pot adquirir Cacaolat, iogurts de producció pròpia, crema, xurros, pastissos.

Al carrer Petritxol, els xocolataires fan cua a La Pallaresa i a La Dulcinea, dues granges que conserven la imatge, el local, els cambrers i l'estil de servei d'altre temps.  Els protagonistes de la Pallaresa són els suïssos, els xurros, el mató de Pedralbes, el menjar blanc... A la Dulcinea, la xocolata amb ensaïmades i croissants. La porta s'obre un instant i en traspassar la cua sento olor de pastís de poma.

Somio que m'atipo de bombons, que jec entre 

bombons, uns bombons que no són cruixents sinó

flonjos com la carn, com mil boques que em devoren

a petites mossegades mentre aletegen al meu voltant. 

JOANNE HARRIS, Chocolat.