'OBABAKOAK', AL TEATRE LLIURE

Obabakoak. Autor: Bernardo Atxaga. Versió i direcció: Calixto Bieito
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona

Obabakoak parla del territori de la infància mitificada de l'autor, Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia, Asteasu, Guipúscoa, 1951).  Una desena d'intèrprets a escena tota l'estona, convertits en ciclistes —recordant les bicicletes de la infància— fent voltes,  i, tot i així, una permanent sensació estàtica a l'escenari que la comprensió del que s'hi diu potser salvaria si no fos que els textos (sobretitulats en català) són molts fragmentaris. Teatre líric, volgudament deslligat del naturalisme, del qual només queda l'eusquera original, la poètica de la llengua, el ritme, la musicalitat.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

L'ALEGRIA, A LA SALA BECKETT

L'alegria. Autora i directora: Marilia Samper 
Sala Beckett, Barcelona

Marilia Samper situa la història de l'obra dramàtica L'alegria en un barri obrer degradat, en un ambient de pobresa i precarietat, on viu la Júlia (interpretació vigorosa de l'actriu Lluïsa Castell), en un piset de lloguer, amb el seu fill tetraplègic (un deu per a l'actor Alejandro Bordanove, que passa amb una facilitat encomiable de la immobilitat a narrador deambulant). El cas és que la mare ja no pot carregar-se el xicot al coll i els nou esgraons de l'entrada no permeten que pugui accedir al carrer amb la cadira de rodes. Proposa a la comunitat de fer una rampa. Però topa amb la realitat: tant és que els veïns hagin de pagar, per llei, els costos de l'eliminació de les barreres arquitectòniques: no poden assumir-los. Dos personatges tenen entrada a casa de la Júlia i li mostren per raons diverses la seva falta de solidaritat, una veïna (Montse Guallar) i un veí, propietari del pis (Andrés Herrera). Desenllaç sorpresa, impecable i emotiu com la resta del text i la posada en escena.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Defensa de la alegría

Mario Benedetti (Paso de los Toros, 1920 - Montevideo,  2009)

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

TOT QUADRA: SOM REPÚBLICA

15:27 h, divendres, 27 d'octubre.
Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, declara la independència de Catalunya, després del recompte de vots dels parlamentaris de la cambra.

16:10 h, divendres, 27 d'octubre. El senat espanyol vota la fi de l'autonomia de Catalunya.

Tot quadra.

'PRIME TIME', A LA SALA MUNTANER

Prime Time. Autora: Núria Casado
Direcció: Òscar Sánchez. Sala Muntaner, Barcelona

Vet aquí un bombó d'història protagonitzat per Imma Colomer, on l'actriu excel·leix, un cop més. Tracta de la revolució d'una actriu protagonista d'una telenovel·la de sobretaula que fa quaranta anys que dura. Pel que sembla, la productora, filla del productor que va iniciar el projecte, acomiada l'actriu. De fet, és el guionista qui li comunica que 'matarà' aviat el seu personatge. Però, un sobtat gir de guió, farà créixer en prime time, un nou projecte de sèrie dramàtica amb la mateixa protagonista sobre gent gran cent per cent activa, cent per cent optimista. Èxit de públic i venda de la sèrie a d'altres cadenes. El guionista (Dafnis Balduz, efectiu) i la productora (intensa Núria Casado, l'autora del text) no ho saben, però l'actriu decidirà el moment de dir prou, definitivament. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CONTES DE VILAENCANTERI', PER EXERCITAR LA LLIBERTAT DE PENSAMENT

El col·lectiu literari Reusenques de Lletres del qual formo part acaba de publicar Contes de Vilaencanteri, disset contes il·lustrats adreçats als infants. Fina Masdéu i Victòria Rodrigo, les ànimes del grup, han coordinat l'edició i tot l'entorn que se'n desprèn.

Els textos són de Gisela Alcón, M. Lluïsa Amorós, Marina Barraso, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Dolors Buyó, Antònia Farré, Fina Grau, Pilar López,
 Ció Munté, Núria Naval, Lena Paüls, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, M. Dolors Vallverdú. Il·lustrats per Antonieta Bastida, Àurea Bellera, Mercè Bessó, Loc Buyó, Marc Díez, Pep Gavaldà, Tomàs Grande, Núria Grinyó, Teresa Llorach, Nuri Mariné, Cristina Pinyol, Maurici J. Ribé, Anna Roca, Jana Tàpias, Toni Vallès,
 M. Dolors Vallverdú.

Contes de Vilaencanteri és la cinquena publicació de Reusenques de Lletres i, segurament, la més compromesa perquè s'adreça als lectors més exigents. I també per com és de delicat el moment històric que protagonitzem a Catalunya i que ha desfermat veus que titllen d'adoctrinadora l'Escola Catalana i denigren interessadament el model d'inclusió.

No puc passar pel alt com és de significatiu que la mestra Cori Bach presenti el llibre (dijous, 26 d'octubre, 19:30 h). La Cori és fundadora de l'Escola Montsant, escola que enguany commemora el 50è aniversari de la seva creació. Una escola activa, laica, democràtica, plural, arrelada al país, i que té com a finalitat el desenvolupament de cada infant. En l'actualitat és escola pública i es mantenen els valors fundacionals. Vegeu, si no, un fragment de la carta que el director actual, Fernando Ortega, ha adreçat als pares aquest inici de curs:

Per fer escola es necessita paciència, temps, compromís,
treball, esforç, cooperació, companyerisme,
acompanyament, interès per fer les coses ben fetes,
una bona dosi de bon humor i… que no se’ns oblidi…
unes gotes de màgia que sempre aconseguim del pot
de l’originalitat, la creativitat i les emocions.

Com a creadora, també, he necessitat tot això per escriure sobre  una sirena que ha après a parlar amb les cançons amb que 'adoctrinem' el pàrvuls a Catalunya. Cançons tradicionals com El Joan Petit quan balla, cançó que ha après junt amb tots els companys de classe, Mateo, el fill del futbolista Leo Mesi, tal com mostra satisfet el pare en un vídeo.

La literatura, com l'escola, és un territori adobat per exercitar la llibertat de pensament.

'PARADISE', AL TEATRE POLIORAMA

Paradise. Autors i directors: Oriol Vila i Raquel Salvador
Teatre Poliorama, Barcelona

Paradise, obra signada i dirigida per Oriol Vila i Raquel Salvador, presenta tres històries que transcorren a l'habitació d'un prostíbul, un microcosmos que se situa en el present rigorós perquè, fugaçment, sabem que s'hi amagava una de les urnes del referèndum de l'1-O. L'anècdota il·lustra el fet que aquesta obra té moltes possibilitats de ser infinitament versionada. Veroshka, una noia prostituta originària de l'Europa de l'est, surt i entra de l'acció i  presenta els relats als espectadors com a mestra de cerimònies.  Un text que emociona, molt treballat i resolt amb l'excel·lència dels grans autors contemporanis, un treball actoral enèrgic i coral, que dona vida a un adolescent disminuït físic que pren el pèl als seus dos germans que pretenen iniciar-lo en el sexe; un solitari que només vol companyia; un transexual que retroba en un client, antic company d'institut,  l'amor d'adolescència. I, destacant amb llum pròpia, la camelònica actriu Elisabet Casanovas, interpretant la narradora. Potser per l'efecte crida dels tres actors de la sèrie «Merlí», de TV3, el públic de Paradise és majoritàriament jove, si més no el dia de la meva funció. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

DESIG SOTA ELS OMS, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Desig sota els oms. Autor: E. O'Neill. Versió: Iban Beltran i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

D'entrada, tres germanastres (interpretacions notables de Santi Ricard, Pep Blanco i Ivan Benet) es disputen una granja en un indret rural nord-americà de mitjan segle XIX. El germà petit compra l'herència als altres dos, mentre esperen que arribi el pare (magnífic Pep Cruz) casat en terceres núpcies amb una dona (brillant Laura Conejero) jove i ambiciosa. El que hi ha en joc és la propietat de la granja, els estables, els conreus. El fillastre petit  i la jove casada s'enamoren i amb l'arribada d'una criatura de la parella la tragèdia està servida. La jove Abbie —com Fedra d'Eurípides— decideix sacrificar el que més estima per demostrar el seu amor. Al Teatre Nacional de Catalunya l'espai escenogràfic on es desenvolupa l'acció és un diorama circular mòbil de grans dimensions: el pati d'entrada, la cuina, els dormitoris, una cambra velatori. El text servit amb una varietat dialectal històrica forçada, de la qual no reconec l'època ni la zona, no aporta res a la credibilitat del que s'hi tracta. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ISLÀNDIA', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Islàndia. Autora: Lluïsa Cunillé. Direcció: Xavier Albertí
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Al·legoria de la bona fe de pas per l'infern.  Mitja dotzena de trobades d'un noiet de 15 anys que surt de la Islàndia nadiua fins als barris baixos de Nova York a la recerca de la seva mare. L'enganyen, el roben, el traeixen. Tots són supervivents de la crisi financera. Tret de la primera escena, prescindible (no he sabut veure-hi quina funció fa en el conjunt de l'obra), el recorregut iniciàtic del protagonista està ben travat i fa de bon seguir, encara que ens agradaria saber que ha tornat a casa més savi després de la seva peripècia. Acompanyen el jove actor Abel Rodríguez —que interpreta amb dignitat la fragilitat i determinació del protagonista— Jordi Oriol, Paula Blanco, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez i Àurea Márquez. Els remarco perquè tots aprofiten els minuts de glòria que els cedeix el text de Lluïsa Cunillé.

Faig notar que al fulletó de mà s'hi reprodueix el pròleg interessantísim d'Enric Juliana a l'edició del text Islàndia (Arola Editors, 2017), sobre els fonaments de la crisi financera internacional, que va col·lapsar el sistema bancari a Islàndia el 2008, el primer lloc al món a partir del qual es produiria l'efecte dòmino. 7/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»