PLORS DE COCODRIL, AL SANT ANDREU TEATRE

Plors de cocodril. Guió: Andreu Martínez i Pere Romagosa
Sant Andreu Teatre, Barcelona

Per a espectadors més grans de 3 anys.

El pallasso Pere Romagosa, reconvertit en electricista, entra a l'aula 'Cocodrils' d'una escola bressol, on dormen els nadons. Des de la platea em pregunto ¿on és l'encarregada de vetllar les criatures? Un patir. Un cop la bombeta canviada, comencen els plors i la cosa s'embolica. L'electricista acaba divertint els menuts i els fa adormir a base d'un xou personalitzat utilitzant els materials que troba per allí i ens fa riure, també, als que som darrere de la quarta paret. Els espectadors petits ja s'hi trobaven, els adults, hem deixat de preguntar-nos qui s'encarregava de vetllar les criatures. Fantàstic, Romagosa. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorrra a "Clip de Teatre»

'EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

 En la solitud dels camps de cotó. Autor: Bernard-Marie Koltès. 
Traducció: Sergi Belbel. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, TNC

No és una obra recomanable a qui vulgui iniciar-se com a espectador de teatre. Hem intentat, debades, entendre En la solitud dels camps de cotó de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) des de la primera vegada que la vam veure, i ja n'és la tercera versió. Dos homes coincideixen en un espai incert a la nit. Un ja hi era, l'altre anava de passada. Monologuen, no dialoguen. Interactuen poc, avien frases llargues, pesants, enigmàtiques. 

Segons el càsting el sentit del que diuen varia. No és el mateix que l'home que s'ofereix com a venedor de desitjos sigui més gran que el que suposadament els necessita comprar. No és el mateix que un vesteixi com un indigent i l'altre com un punk. No és el mateix que un parli en un estàndard tirant a culte i l'altre s'esplaï en un nivell vulgar de la llengua. En aquesta versió, el director Joan Ollé ha decidit llimar les diferències socials i culturals tant pel que fa a la part visual com a la lingüística. Hi ha, però, decalatge  en les interpretacions: el dealer (Andreu Benito), a penes gesticula, el comprador (Ivan Benet) es desficia davant la intimitat que li proposa l'home desconegut.

Per escenografia, una tarima basculant per al terra i una altra per al sostre. Al final gairebé s'ajunten i els dos personatges queden encaixonats com si fossin el farcit d'un entrepà.  És l'hora d'aplaudir els actors i d'admetre que som llecs, si no entenem d'on ve la reverència per aquesta obra. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

CINEMÚSICA, AL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA

Cinemúsica. Idea original i coautora: Gisela Juanet. Música
i coautora: Berta Ros. Direcció: Dani Coma. CCCB, Barcelona

Per a espectadors entre 1 i 3 anys

Cinema mut —Clarlot, esclar!— en blanc i negre, presentat amanit amb mim i música en directe per als més petits. Les oficiants van cofades amb vestits dels anys vint, per arrodonir l'ambientació (de cara als progenitors).  Microprojeccions en un espectacle d'una mica més de mitja hora. Tothom molt atent, cap espectador ha somicat. Un èxit rotund. Sense paraules. 9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

DOCUMENTAL 'TEMPS DE CARITAT'

Cliqueu la imatge per veure el documental.

Temps de caritat. Direcció: Joan López Lloret

Producció: Xarxa Audiovisual Local (Diputació Barcelona) i el CCCB 

El documental s’estructura en cinc jornades, cinc dijous en els quals s’evoca la infància dels homes i les dones que visqueren a la Casa de Caritat de Barcelona (actualment edifici del CCCB) i el seu testimoni vital sobre la seva infància i adolescència. Cadascú explica el seu origen, la vida diària, els jocs, la higiene, la religió, el sexe, la relació amb qui els cuidava (monges, cuidadors), les seves eleccions professionals en els tallers i, en alguns casos, el seu adéu a la Casa de Caritat, en un relat coral puntejat per les circumstàncies històriques que van modelar, juntament amb l’escenari de l’edifici, la seva personalitat i la seva vida.

'L'HOSTALERA', DE GOLDONI

L'Hostalera, de  Carlo Goldoni. Adaptació i direcció:  Pau Carrió
Teatre de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona

Comentari d'una festa que ens ha traslladat a la Itàlia de Fellini: Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) a ca L'Hostalera, de la Biblioteca de Catalunya. Hi mana la Mirandolina, en cos i veu de la senyora actruiassa Laura Aubert. I sis personatges més que ens fan rabiar les mans de tant aplaudir, amb David Verdaguer al capdamunt, amb un personatge del qual només sabem que rebutja les dones i acaba  trasbalsat i agenollat davant les gràcies totes de la mestressa de l'hostal, que ha desplegat les arts de seducció i s'hi ha quedat, també, entrampada. Dirigeix Pau Carrió amb força, enfocant aquesta comèdia clàssica en absolutament coral.

Vegeu el menjador d'estiu de L'Hostalera, «Mirandolina, trattoria & locanda», de Florència. Aquí és on els espectadors, asseguts al voltant de taules parades amb estovalles de quadrets vermells, tasten els riggatoni amb ragú vegetal (exquisits, cassoles del Restaurant Gat Blau) acompanyats de música en directe. Aquí és on dos hostes es diputen l'amor de la mestressa, que amb enginy sap guardar les distàncies i aconsegueix que  tothom se senti a gust a l'hostal, fins que arriba Ripafratta, un hoste intel·lectual i superb i s'inicia el combat dialèctic entre raó i sentiments, que arrossega els protagonistes. 10/10

Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens 

deixin en pau. Ho volem tot ! A vegades ho volem tot a l’hora, 

d’altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar ? 

CARLO GOLDONI. L'Hostalera

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

 

2017: CONCURSOS LITERARIS D'ALTRE TEMPS

Vegeu al final, enllaços a d'altres articles sobre el tema.

Premis literaris que fa cinc anys reunien cent exemplars ara n'apleguen una dotzena encara no. Els membres dels jurats estan radiants, trien el que els sembla el millor treball del poc material rebut i fora feina; els convocants, en canvi, es plantegen canviar d'estratègia de comunicació. A partir d'aquesta davallada d'originals —sempre els mateixos—que circulen amunt i avall, de concurs en concurs, podríem suposar que s'han estroncat les ganes d'escriure perquè les possibilitats de guanyar un premi són escasses. No és cert. El que s'ha estroncat és l'interès pels concursos que demanen els originals en paper. La qual cosa comporta fer les fotocòpies de l'original o imprimir les còpies, enquadernar els exemplars, perdre temps i diners enviar-los per correu certificat. I, tot això, sabent que no es podran recuperar després del veredicte.

Aplaudim, doncs, els premis que ja demanen originals per correu electrònic: Josep Pla, ONCE, Martorell, Barcanova infantil i juvenil, Cifre de Colonya de Palma, Tarragona, Montblanc, Ascó (només el de narrativa; asseguren que l'any que ve també el de poesia), Alcoi, Enric Valor de literatura juvenil, premis de la Universitat Autònoma (Premi de novel·la Memorial Pere Calders, Premi de poesia Martí i Pol i Premi de narrativa Caterina Albert), Castellitx, Constantí, Martorelles, Premi Hac Mor de plaquettes subversives, Meliana, Torelló, Dones Foment... Alguns donen la doble opció de correu postal i correu electrònic, i d'altres obliguen el concursant a enviar la plica per correu postal. 

Només una minoria de convocants s'ha apuntat al carro tecnològic. ¿I la resta?  La resta de premis que es convoquen als Països Catalans —passen de cinc-cents— continuen sense fer servir el sentit comú. Com que ja n'he parlat a bastament i aquest apunt fa de recordatori, n'afegeixo els enllaços per a qui tingui al seu abast fer un toc d'atenció als convocants. Sobre les còpies, però també sobre altres  abusos que es cometen en la redacció de les bases:

«Núvol. Diari digital de cultura en català»
Cliqueu la imatge per llegir l'article

 Premis literaris: 5, 6, 7 còpies en paper

Actualització comunicativa urgent

Premis literaris, bases abusives

Còpies en paper no recuperables

¿Qui es responsabilitza de les còpies?

Fotocòpia del DNI/NIE i/o currículum

Llistes de treballs presentats

Premis literaris: drets i obligacions

Sobre els drets d'autor 

El premi és una publicació

Premis repartits en accèssits

Premis que comporten compromisos

Cessió de drets

Premis (o càstigs literaris) 

Per correu postal, encara

Jurats no qualificats

Publicacions que no es difonen

Premis ex aequo

Finalistes sense premi

Premis que comporten compromisos

Concursos per fer clients

'DÉU ÉS BELLESA', AL MALDÀ

Déu és bellesa. Autors: Paavo Rintala i Kristian Smeds. 
Traducció: de Riikka Laakso i Meritxell Lucini. 
Direcció de l'obra: Alícia Gorina. El Maldà, Barcelona

La companyia Parking Shakespeare posa en escena Déu és bellesa un espectacle sensorial que recrea vuit quadres pictòrics del pintor finlàndes Vilho Lampi (Oulu, 1898 - 1936). En cadascuna de les vuit  escenes el pintor (interpretat per tots els membres de la companyia) explora des de diferents vessants els dubtes del creador que el porten a l'entusiasme i a l'enfonsament una vegada i una altra, però que són el motor ètic en la recerca de bellesa que només és atribuïble a la divinitat. 

Els oficiants —Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní— reben els espectadors vestits amb barnús blanc, en el que podria ser el taller de l'artista, enmoquetat amb tela de les que fan servir els paletes. A la sala, unes quantes taules amb pa sec, un servei de te per a tothom qui en vulgui, martells i altres objectes que formaran part de l'acció.  Les escenes no seqüencialitzades —algunes de les quals, com la matança del porc, poden ferir la sensibilitat de l'espectador— mostren la complexitat d'aquest geni de la pintura. Teatre físic per narrar l'experiència d'un artista turmentat, a càrrec d'uns intèrprets molt ben dirigits per Alícia Gorina. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

UNA CASA A L'EST, AL TEATRE TANTARANTANA

Una casa a l'Est. Autora i directora: Laura Mihon
Traducció: Elm Puig. Teatre Tantarantana, Barcelona

La dramaturga romanesa Laura Mihon, autora i directora d'Una casa a l'Est, ambienta aquesta obra en un espai i un temps que coneix per ascendència familiar. Dos milions de dossiers acumulats pel règim comunista es van obrir al públic —teòricament— el 2005, però encara avui els pares de Mihon no han pogut  consultar els seus. Els protagonistes, la Mònica i el Florentin, dos joves d'avui, tornen al país dels pares per buidar-ne la casa i posar-la a la venda. Els pares hi van viure en l'època comunista, amb por pels delators i pels càstigs. Teatre compromès que rescata de l'oblit la repressió que s'ha mantingut silenciada més enllà de la caiguda del comunisme. 8/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»