L'exposició presenta 50 obres d'art creades per presos dins la institució penitenciària, recopilades al llarg de quatre anys. Combina les creacions realitzades als deu centres penitenciaris de
Catalunya amb peces que procedeixen de la Col·lecció d'Art Contemporani
de la Fundació "La Caixa". Peces de diversos formats, la majoria dels quals elaborades amb materials reciclats, que ressegueixen des de l'emoció els dilemes vitals a què s'enfronta qui es troba privat de llibertat. En aquests tallers, molts interns han pres contacte per primer cop amb l'art.
Exposició oberta fins al 15 de gener.
Entrada lliure per als clients de «La Caixa»
Fotografies que corprenen pel fons i la forma. Instantànies de patiments i d'alegries. 150 fotografies guardonades de les vuitanta-i-tantes mil que han rebut els organitzadors per fer-nos entendre una mica el món. Cada any em sorprèn la quantitat de visitants que congrega aquesta exposició al Centre de Cultura Contemporània. Enguany hi anem havent dinat, cap a quarts de tres, pensant que no hi hauria gaire públic i hem de fer una hora de cua. Un cop dins, em sorprèn també el silenci amb que els visitants mirem cada fotografia, lliurats a llegir els relats dels contextos en què van ser preses, prenent seient davant d'audiovisuals, sense moure'ns fins que passa la imatge que hem vist quan hi hem arribat... Admiració reverent que no sentim en cap altra exposició. Admiració pels fotoperiodistes, per l'art, per la vida que s'obstina a emergir un cop i un altre, pel món que demana ser entès i no entenem mai prou.
Un avís previ: si un vespre passeu per davant d'El Maldà a l'hora de la
representació de Mambo i pel balcó de la sala surt una dona amb un vestit vermell de
ballarina de competició cridant auxili, sapigueu que és una ficció (que s'ajusta molt a la realitat). Per què el títol Mambo? La parella protagonista es va conèixer ballant el mambo i fins i tot n'havia guanyat campionats. Ara són un matrimoni amb dos fills, ell treballa moltes hores i s'ha desentès de la canalla, mentre ella els educa i mena la casa. Ell desconnecta de la feina anant a ballar el mambo en un local prop de casa. ¿I ella amb què i quan desconnecta?
Annabel Castan i Dani Arrebola són els intèrprets d'aquest matrimoni en pugna constant. «¿La supervivència d'un matrimoni rau en divorciar-se cada dia?», ens interroguen. Comencen l'espectacle amb un mambo ballat esplèndidament, però a continuació cau el cortinatge brillant i, des del menjador de casa seva, expliquen als espectadors —traspassant la quarta paret— les misèries domèstiques, amb llengua esmolada per als retrets. Ella ha pres la decisió de divorciar-se, però ell no vol admetre que ja no s'estimen. Ella no està preparada per a la vida laboral, ell sempre ha portat els diners a casa. Ell no sap res del dia a dia dels fills i sap que acabarà perdent-los. Es van estimar, però ara el matrimoni és irrecuperable, per tant, han de pactar.
Ens hem quedat amb les ganes que els intèrprets repetissin el mambo amb què ens han obsequiat tot just entrar. 8/10
Amanda T. Inspirada en la història d'Amanda Todd Dramatúrgia i direcció: Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona
Greta Fernández expressa a la perfecció la fragilitat del personatge real en qui es basa Amanda T, l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) que volia ser famosa. Va patir assetjament a la xarxa per un desconegut que va difondre la imatge de la noia mostrant els pits. La imatge va perseguir-la, afegida a l'escarni i humiliacions per part dels companys d'institut, canvi de residència i nous instituts. Va ser objecte de xantatges que es van fer irresistibles i l'Amanda va optar pel suïcidi el 2012. Després de quatre anys d'aquest fet, les imatges encara es troben desprotegides a Google. L'actor Xavi Sàez acompanya l'actriu (que debuta al teatre amb aquesta obra) amb subratllats delicats en el gairebé monòleg lúcid del sentit comú, de la inocència traïda. Una reflexió que cal transmetre als joves internautes. 9/10
Revolta de bruixes. Autor: Josep Maria Benet i Jornet. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Espai Lliure, Teatre Lliure
Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet es va estrenar el 1976, a TVE. Tracta d'unes dones de la neteja de les oficines d'una fàbrica que reclamen que se'ls pagui mitja hora més cada dia, que és el que triguen a acabar la feina. La primera vegada que la vaig veure, el 1981, no em vaig adonar tan nítidament del fet que l'encarregat fa d'escut del poder. Rep les queixes i, suposadament, les transmet als empresaris. La imatge de fragilitat de l'encarregat (magnífic Xicu Massó) fa pensar que es troba més a la banda de les obreres que no pas a la dels propietaris de la fàbrica. Però li toca fer la funció de parar el cop i és qui en rep les represàlies, no pas els de dalt. M'ha sobtat la comicitat de l'empleada (Chantal Aimée) que es fa amb l'encarregat, aquí, amb la direcció de de Juan Carlos Martel Bayod, fins i tot és una caricatura sense suc ni bruc. Em sembla que avui, Revolta de bruixes serveix per recordar-nos un fet paral·lel a aquestes representacions: l'entronització de Donald Trump. A l'obra, la revolta es tanca perquè una de les dones fa una lectura de les cartes astrals en positiu. Totes les altres, vist que l'energia gastada en la revolta no ha servit de res, decideixen seguir aquesta líder que els mostra un futur —de fum—, més il·lusionant que no pas batallant al costat de la líder natural (Bravo, Aurea Márquez) que no ha solucionat res, tot i tenir tots els arguments a favor. 7/10
Relato de un náufrago. Autor: Gabriel García Márquez. Dramatúrgia i direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Lliure Gràcia
Arran de la publicació en el diari «El Observador» de Bogotà del relat veritable de Luis Alejandro Velasco, supervivent del naufragi d'una fragata militar el 1955, que va recollir per escrit Gabriel García Márquez, el règim dictatorial de Rojas Pinilla va clausurar el diari i el jove escriptor es va haver d'exiliar de Colòmbia. A l'espectacle Relato de un náufrago, l'actor Emilio Gutiérrez Caba interpreta el periodista que recull per escrit la peripècia contada pel mariner que va caure a l'aigua a causa del desplaçament de la càrrega de contraband que duia mal
fixada el vaixell. El xicot va passar deu dies en un bot, perdut en alta mar, a mercè dels taurons, des d'on va veure impotent com perdien la vida vuit tripulants. La versió oficial va atribuir el naufragi a una tempesta. Àngel Llàcer és l'actor que interpreta el mariner, és qui es mulla —literalment en remull les tres quartes parts de l'espectacle— en l'espectacle basat en un relat esfereïdor de títol quilomètric: Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin
comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las
reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido
pot el gobierno y olvidado para siempre. 9/10
La treva. Autor: Donald Margulies. Traducció: Cristina Genebat Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona
El fotoperiodisme de guerra és una professió de risc que sovint es converteix en vocació irrevocable. La protagonista de La treva arriba a casa seva a Nova York, convalescent a causa de l'explosió d'una bomba a l'Iraq. Ha estat en coma i l'ha vetllada amatent la seva parella també fotoperiodista. L'home ja ha pres una decisió, no vol fotografiar més l'horror, aspira a tenir una vida tranquil·la. La visita de l'editor i amic de la parella acompanyat d'una noia jove i desacomplexada amb qui ha començat una relació i dispara preguntes com ara «¿És més important fer la fotografia que ajudar la víctima?», és l'espurna que farà trontollar l'estabilitat aparent. Les interpretacions de Ramon Madaula, Mima Riera, Clara Segura i David Selvas han aconseguit tensar les situacions fins a fer-nos emocionar de la mà de Julio Manrique i el text que Cristina Genebat ha traduït. Per a l'autor, Donald Margulies, tots els personatges tenen la seva justificació vital. A la darrera escena em vaig trobar amb els ulls enaiguats. A la grada que tenia davant molts espectadors treien mocadors o es passaven els dits per les galtes remullades. Poques vegades passa en un teatre. No deu ser perquè sí, que recomano vivament aquest espectacle. 10/10
El filósofo declara. Autor: Juan Villoro. Direcció: Antonio Castro Teatre Romea, Barcelona
Els personatges de l'obra El filósofo declara viuen mentint-se. Un filòsof apartat voluntàriament del món per una suposada demència senil (interpretat per Mario Gas), l'esposa que aparenta ser submissa (Rosa Renom), un filòsof rival que els visita (Ricardo Moya), un intel·lectual que fa d'actor que treballa de xofer per a l'invàlid que no ho és (Jordi Andújar), una neboda que ha escrit una novel·la (Meritxell Calvo). Ningú no és innocent. Quan el filòsof declara, a l'últim minut de l'última escena, les caretes cauen, sobretot la seva davant de l'espectador (que no en volia saber d'altra!) Un text contundent que combina tesi i comèdia. 9/10
