'LA COL·LECCIÓ', DE HAROLD PINTER, A LA SALA BECKETT

La col·lecció. Autor: Harold Pinter. Traducció: Víctor Muñoz. 
Direcció: Albert Prat. Sala Beckett, Barcelona

Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008) ens pica l'ullet amb aquesta obra breu. D'entrada no cal buscar-hi la col·lecció del títol més que en quatre gerros xinesos en un prestatge de l'escenografia i que el text cita de passada. Qui sap si la col·lecció es refereix a la feina dels dos dissenyadors de moda protagonistes d'una trobada sexual, precisament en la presentació dels seus dissenys. Però, ¿es va produir o no, aquesta trobada? ¿Qui la inventa? No cal furgar per saber la veritat, diu Pinter, els espectadors entenem la situació i ens acontentem a ser testimoni d'unes relacions entre dues parelles i tot el que hi intuïm. La col·lecció apunta cap a la universalitat dels sentiments i emocions.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 

El llenguatge en l'art continua essent una transacció
altament ambigua, arenes movedisses, un trampolí, 
un estany gelat que pot cedir sota teu, l'autor, 
en qualsevol moment.
HAROLD PINTER. Fragment del discurs d'acceptació 
del premi Nobel de Literatura, 2005

+ HUMANS, EL FUTUR DE LA NOSTRA ESPÈCIE

+ HUMANS. El futur de la nostra espècie. CCCB

Al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) hem visitat + HUMANS. El futur de la nostra espècie, una exposició de gran format, que sacseja el visitant sense pietat. Són obres d'art d'una cinquantena d'artistes que reflexionen sobre els límits científics, ètics i legals de les possibles transformacions de l'espècie. ¿Com depenem i com dependrem molt més encara de la tècnica, ja sigui per reproduir-nos o per potenciar les nostres capacitats? ¿Serem persones-màquina? L'exposició planteja aquests interrogants i molts d'altres: ¿Qui tindrà en el futur la propietat dels materials genètics? ¿Com ens haurem de modificar per adaptar-nos a un entorn que anem transformarnt dràsticament? Un toc d'alerta per als navegants d'ara mateix, una eina per repensar el nou escenari que truca impetuós a cada porta. 

Consulteu el calendari del cicle de debats i conferències, activitats i tallers, cinema i teatre, circuits i visites comentades.
Exposició oberta fins al 10 d'abril de 2016
Entrada de franc: diumenge de 15 a 20 h

Per saber-ne més

+ HUMANS

EL LARGO VIAJE DEL DÍA HACIA LA NOCHE, AMB MARIO GAS I VICKY PEÑA

 

El largo viaje del día hacia la noche. Autor: Eugene O'Neill
Versió: Borja Ortiz de Gondra.
Direcció: Juan José Afonso. Teatre Romea, Barcelona

Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953) va morir alcohòlic i, per  testament, l'obra Long Day's Journey Into Night no havia de fer-se pública fins vint-i-cinc anys després de la mort del dramaturg. La seva vídua va vulnerar aquesta decisió i es va estrenar el 1956. La família Tyrone protagonista d'aquesta obra té referents biogràfics, l'autor seria l'Edmund, el fill petit,  malalt de tuberculosi. Una obra que admet situar-la a la contemporaneïtat sense gaires intervencions, a banda d'una esporgada encara més païble. Ara té un desenvolupament lentíssim (i sort que ens la serveixen en 140 minuts, perquè en realitat l'original era de 240), visualment angoixant, plana de moviments i de cromatisme. Salven la monotonia de la posada en escena, el talent de Vicky Peña i els matisos que hi aporta Mario Gas, que fan que la tensió entre els personatges sigui corpòria, un personatge més, tal com pretenia l'autor. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andeu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA MEL', DE TONINO GUERRA, AL MALDÀ

La mel. Autor: Tonino Guerra Traducció: Lluís Massanet. 
Direcció: Miquel Gòrriz i Xicu Masó. El Maldà, Barcelona

Com a pròleg del monòleg de Xicu Maso, La mel, ens envolta la  banda sonora de la pel·lícula Amacord de la qual Tonino Guerra va ser coguionista amb Federico Fellini.  Tonino Guerra (Santarcangelo di Romagna 1920-2012), escriptor i guionista oscaritzat, va escriure aquest llibre biogràfic de vell quan va tornar al seu poble de naixença. A principis de segle el municipi tenia mil dos-cents habitants i quan hi torna només n'hi queden nou, en procés de degradació física, com l'autor. Guerra (llegiu en romanyès 'Güerra') evoca episodis de la infantesa i els relliga amb el seu dia a dia. És el mateix que fa l'actoràs Xicu Masó.  Va estrenar aquesta obra fa deu anys i ens diu que ara n'ha fet una altra lectura, que li han interessat més els fragments del llibre que parlen de com preparar-se per la vellesa. Ho explica en interludis d'apunts personals de la seva biografia que comença en un barri gironí, un paisatge que ja no existeix. No hi pot tornar de vell, diu, perquè ja no existeix, per això busca on passar els anys finals de la seva vida, com Tonino Guerra que es tanca a la casa pairal de  Santarcangelo di Romagna.

Xicu Masó és un reconegut creador d'amosferes, aquesta vegada excel·leix en el tu a tu i ens regala setanta minuts de confessions íntimes, de prosa poètica de cada dia. 10/10

  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

'OLIVIA Y EUGENIO', AMB CONCHA VELASCO

Olivia y Eugenio. Autor: Herbert Morote 
Direcció: José Carlos Plaza. Teatre Goya, Barcelona

Herbert Morote (Pimentel, Perú, 1935)  ha escrit el monòleg d'una dona vídua que repassa el malviure amb el marit, el naixement del fill amb síndrome de Down i la vida quotidiana al seu costat, plena de dificultats però també de llum i vitalitat. Una hora i mitja que l'actriu Concha Velasco broda. Remarcable i honesta la interpretació de l'actor que interpreta el fill, amb poques intervencions verbals, però eficaces.  Aquesta dona mare es troba en una cruïlla vital plena d'incerteses: ha de començar tractaments oncològics i no té ningú per cuidar el fill si ella falta. S'ha posat en contacte amb una associació a favor de l'eutanàsia i té tot el que li cal per morir ella i fill. El final que es preveu per a la dona i el noi és incert, però continua. A l'escenari, una certa melositat i les trapelleries del xicot alleugen la duresa del que s'hi explica. En aquest espectacle Concha Velasco supera amb escreix, un cop més,  les nostres expectatives.  8/10

   

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LA DISTÀNCIA ENTRE EL LLAMP I EL TRO, DE JUMON ERRA

La distància entre el llamp i el tro. Autor: Jumon Erra.
Dramatúrgia i direcció: Jumon Erra i Elena Fortuny.
Teatre Tantarantana. Barcelona

El lema de l'espectacle de petit format La distància entre el llamp i el tro és 'Un drama apocalíptic amb intriga i humor'. Vegem-ho. Es planteja una situació d'emergència al país. El risc d'incendi és màxim i no hi ha reserves d'aigua. Calen voluntaris per vigilar els boscos en defensa de la col·lectivitat. L'organització governamental imposa les normes i els voluntaris s'hi avenen, tot i que desconeixen a què s'exposen realment. Situats de tres en tres en torres de guaita, hauran de conviure esperant la pluja i comprovant que no es veu fum en els trenta quilòmetres que els encerclen per totes bandes. El que no saben és que, en cas que es posi foc, ells que s'han lliurat al bé comú seran sacrificats perquè no hi ha pressupost per rescatar-los. Tornem al lema de l'espectacle: efectivament, un drama apocalíptic i d'intriga; però, amb aquest panorama de traïció cap als voluntaris per part de l'estament que els hauria de protegir, difícilment hi cap l'humor. Un treball ben arrodonit tant per la part actoral com per la tècnica. Tot apunta a la versemblança. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

GERMANA COSINA

Magda Masip Paüls (a l'esquerra) i Lena Paüls Obré
Col·legi Guarque de Reus, curs 1957-58?

Aquesta foto m'ha recordat un fet que té com a protagonista la paraula 'germana'. La vaig aprendre de  Josep M. Toset Roig, amb qui vaig compartir la primera escolarització al Col·legi Guarque de Reus, tot i que deu ser un any més jove que jo. Sóc filla única, però fins als vuit anys la meva cosina Magda Masip Paüls (Reus, 1953), que també és filla única, i jo ens vam criar amb la padrina Munda. Portaven la petita a casa nostra abans d’esmorzar i la venien a buscar al vespre. Anàvem juntes a escola, en tornavem, dinàvem, berenàvem, jugàvem i ens barallàvem al terrat de casa meva amb la supervisió de la nostra àvia comuna. 

Jo no havia sentit mai la paraula «germana» fins que un dia a l’escola —jo devia tenir cinc-sis anys i ella quatre-cinc— el mestre ens va dir que anéssim a buscar els ‘germans’ petits que ens retratarien junts. Vaig aferrar-me a la meva cosina, que encara anava més despistada que jo, vam fer la cua corresponent davant del fotògraf i aquí tenim el retrat.

Quan vaig tornar al meu seient, el Josep M. Toset, que havia fet cua darrere nostre amb el Joan, el seu germà, em va venir a dir que aquella nena no era la meva «germana». I jo, que sí. I ell, murri, em va preguntar: ¿viu a casa teva? I jo: «sí». ¿El teu pare i la teva mare són el seu pare i la seva mare? Vaig callar. ¿Veus com no?, va reblar.

Em vaig aixecar, vaig estirar la petita per la bata i vaig anar a dir a la mestra que m’havia fotografiat amb la Masip, que no era la meva germana. I la mestra —fora feina (el fotògraf ja plegava l’escenografia)— va dir que tant era, que la Masip i jo érem cosines germanes. Ràpidament vaig anar a comunicar al Josep M. la notícia: «la Masip és la meva germana cosina!» El vaig deixar clavat, però jo sabia que havia fet trampa.

Tota paraula és llum i tota llum, creixença.

MIQUEL MARTÍ I POL

'F.A.M.Y.L.I.A', A LA SECA ESPAI BROSSA

F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho y Luego
Intentamos Arreglarlo). Creació: The Mamzelles Teatre
Direcció: Bàrbara Mestanza. Sala Leopoldo Fregoli, Barcelona.

F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho y Luego Intentamos Arreglarlo) és un espectacle de butxaca, que hem vist amb la proximitat que ens té avesats la Sala Leopoldo Fregoli de La Seca Espai Brossa. En escena, sis membres d'una família convencional: àvia, pare, mare, tieta, filla1, filla2. Arquetips. La transgressió arriba amb la interpretació de tots els personatges per actors barbuts, vestits amb calçotets i amb un retolet penjant al coll que els identifica com a familiars. Després del naixement de la segona filla, el pare se la campa pel seu compte i el matriarcat tira endavant com pot. No hi ha qüestionament explícita sobre l'agrupació familiar tradicional, però les mateixes situacions quotidianes fan repensar els esdeveniments per mitjà de la ironia implícita. Introduccions textuals a càrrec de la suposada autora que, per fi, troba el pare escàpol, precisament a la primera fila, entre els espectadors. Per llogar-hi cadires. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»