 |
| L'escriptor Josep Masanés (Barcelona, 1967) |
Josep Masanés té coses a dir. I les escriu. És advocat, però la seva principal dedicació és escriure des que va decidir deixar Barcelona i anar a viure a Menorca, l'any 2004. Per a ell l'escriptura «és una manera
d’analitzar, interpretar i entendre el món. De plantejar altres
possibles escenaris. De reflexionar sobre la realitat, d’intentar
esbrinar en què consisteix la realitat, el per què dels nostres actes.
En definitiva, l’escriptura és la meva manera d’apropar-me al
coneixement. Si vols escriure bé has de llegir molt i has de saber llegir i saber
elegir els llibres que llegeixes. Tot plegat és molt complicat. Intento que tot el que m’envolta, que el món, tot, estigui present en el
que escric».
Els seu pare era del Pallars Jussà i la seva mare de les Garrigues i havien fet cap a Barcelona els anys seixanta. De la llengua familiar té interioritzats girs i paraules locals que puntegen com un iceberg aquí i allà de la seva prosa, lluminosos. «Els anys de la meva infantesa —diu— van ser temps de silenci malgrat les esperances que poc a poc es van anar obrint en la societat. Tot allò que tenia a veure amb la guerra, la política, els drets dels treballadors no es parlava. Ni a casa ni enlloc. I cal recordar-ho».
Del temps de la universitat (promoció 1985-90) recorda que «encara hi havia por, es rebentaven conferències per individus que no sabies d’on havien sortit, i on dur El País a la mà era una heroïcitat. Alguns deien que es lligava. Mentida. Eren uns temps en què es creia, crèiem, que era possible construir un Estat en un mínim de qualitat democràtica, una creença que poc a poc s’ha anat ensulsiant, i allò que semblava un mínim, ara sembla una utopia. La societat ha avançat i les lleis s’han reinterpretat regressivament. D’aquell temps recordo Juan Ramón Capella que impartia Filosofia del Dret, els llibres del qual encara ara m’agrada rellegir i Núria Bouza, que impartia Dret Internacional Privat. Pot semblar que són matèries que no estan relacionades, però el cert és que el Dret Internacional Privat es fonamenta en uns conceptes de justícia (de filosofia i ètica jurídica) que convindria aplicar en tots els àmbits del Dret».
L’any 2011 Masanés va guanyar el Premi Ribera d'Ebre de novel·la amb La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) i ja no deixaria de presentar-se a premis. Ha estat finalista —poca broma— del Premi Ramon Llull (2013) i premiat o mencionat en una trentena de premis, els darrers dels quals: Premi Josep Saperas (2014) per Camins sense retorn, que veurà la llum ara i el Premi Joan Marquès Arbona (2015) per La paradoxa de Schrödinger, que es publicarà aviat.
Camins sense retorn, en procés de publicació a Llibres del Delicte, conta la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic, enrolats a la força en aquest vaixell i acaben arribant a Menorca. Hi ha dues parts entrellaçades, la que fa referència a la relació del germans i els seus sentiments i una altra més extensa dedicada a explicar aventures i fets i anècdotes històriques relacionades amb l’illa de Menorca durant el segle XVIII, quan l'illa va passar de mans espanyoles a angleses, després franceses, altre tomb angleses, espanyoles (la Pasqua militar commemora el dia de la presa del Castell de Sant Felip per les tropes francoespanyoles al 1782), altre cop angleses i finalment espanyoles.
Vaig llegir La vall de la matança i em va captivar l'estil amb què introduïa materials històrics en la narrativitat de ficció. Ara ja espero llegir aquest nou llibre Camins sense retorn. I sé que en vindran d'altres, tot i que publicar en una editorial comercial si l'autor no és conegut és complicat, si no és que l'editor tingui un rampell d'enamorament i s'hi jugui els diners (preveient recuperar-los amb escreix, esclar). L'única manera de publicar és guanyar un premi literari o ser-ne finalista i que el jurat hagi donat bons informes que facin decantar l'editor per la publicació. Ara bé, no és fàcil guanyar un premi literari i Masanés ho sap i, malgrat tot, persisteix en l'intent un cop i un altre. Masanés té coses a dir. I sé que les continuarà escrivint.
Menorca és un lloc preciós, un lloc on cada dia,
cada vegada que veig una pedra, una flor o miro
el cel, somric davant de tanta bellesa. Després,
si hem d’agafar un avió per explicar les meravelles
del darrer llibre que hem publicat, l’agafem.
JOSEP MASANÉS
