LA PLAZA DEL DIAMANTE, AL TEATRE GOYA

La plaza del Diamante. Autora: Mercè Rodoreda.
Adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé.
Traducció: Celina Alegre i Pere Rovira.
Direcció: Joan Ollé. Teatre Goya, Barcelona

Lolita Flores es posa a la pell de Natàlia, la Colometa de La Plaça del Diamant, en l'adaptació teatral  de la novel·la de Mercè Rodoreda, que ha dirigit Joan Ollé. En una atmosfera tranquil·la, de confessió, explica la seva vida asseguda en un banc de fusta que podria ser el d'un parc públic on anava la protagonista de vella, arrossegada per la història i el temps que li va tocar de malviure. El director ha recollit el que deia Rodoreda: 'Una novel·la són paraules' i per això opta per una posada en escena nítida, poètica, feta només de paraula. El gest més repetit de la intèrpret és aixecar una mica l'espatlla i decantar el cap perquè entenguem, que no podia fer altrament. Una hora i quart perquè les paraules de Rodoreda facin esborronar un cop més el públic, assumides per l'actriu i la música de Pascal Comelade marcant discretament les transicions temporals, emmarcada en una filera abandonada de bombetes que podien haver estat d'una festa major, d'una de les places de Gràcia. Tot el que explica aquesta dona va passar aquí. Podria ser una de les meves àvies.  10/10

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT, AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

    El curiós incident del gos a mitjanit.
A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon
 Adaptació: Simon Stephens. Traducció: Cristina Genebat. 
 Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona

L'actor Pol López interpreta Christopher a l'espectacle El curiós incident del gos a mitjanit, l'estrena del qual acabem de veure al Teatre Lliure de Gràcia. López es mostra contingut, matisat en la gestualitat, comunicador eficaç, sempre en el seu punt just d'expressivitat. L'hem admirat fent de rei Enric V  (Vegeu Victòria d'Enric V, de W. Shakespeare) i en tots i cadascun dels altres personatges que ha anat interpretant. Sincerament,  no sé si Julio Manrique s'hauria atrevit a muntar El curiós incident del gos a mitjanit sense aquest camaleònic actor.

Qui hagi llegit la novel·la The Curious Incident of the Dog in the Night-time, de Mark Haddon (aquí publicat el 2003, a La Magrana RBA,  en traducció de Rosa Borràs), possiblement no ha oblidat el protagonista de quinze anys amb síndrome d'Aspergen que, en descobrir una mentida familiar, inicia un viatge ple d'entrebancs. La història de Christopher, aquest noiet que es pren les metàfores en el sentit literal, és la història d'una voluntat de superació que dóna sentit a qualsevol capacitat personal. Remarco l'epíleg on ens explica com ha resolt el problema de matemàtiques. Fascinant.  10/10

[...] a més de ser trepidant i divertida i sorprenent 

i tensa i personal i alhora transparent i enigmàtica 

i alhora única i "per a tots els públics", és una història 

que, escrita des del cor, arriba directament al cor.

JULIO MANRIQUE, director d'El curiós incident del gos a mitjanit

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

COSES NOSTRES, DE RAMON MADAULA, A LA SALA ÀTRIUM

Coses nostres. Autor i director: Ramon Madaula
 Sala Atrium, Barcelona

L'actor Ramon Madaula, un dels grans de l'escena catalana, va guanyar amb Coses nostres el Premi Recull de textos teatrals. Amb aquesta obra debuta com a dramaturg. Els personatges són un jove director teatral, responsable d'un teatre públic (amb monòlegs molt ben resolts per l'actor Raimon Molins) i un periodista cultural (interpretat per l'actor Albert Pérez, coherent, versemblant), autor d'una crítica destructiva de la feina del director. De fons hi ha un neguit que Madaula ha confessat en diverses entrevistes: ¿quina funció té l'art?, ¿algú més que l'autor pot valorar la seva creació per decidir si reincideix o ho deixa córrer? La trama és la crònica d'una venjança, elaborada a l'estil de la trampa parada a El mercader de Venècia, l'obra shakespeariana que està assajant el director.

El crític espera pacient el que li ha de dir el director que li ha demanat entrevista. El director allargassa el moment d'allò que li ha de dir. El crític s'impacienta, el públic també. Fins que el director ensenya les cartes en un cop d'efecte que deixa crític i espectadors astorats. Tothom té un preu. ¿Qui pot puntuar el que ha vist i sentit? 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de teatre»

PIXAR, 25 ANYS D'ANIMACIÓ

Ricky Nierva. Estudi de color per a Mike (Monstres, SA, 2001).
Retolador i llapis sobre fotocòpia. © Disney/Pixar

Pixar. 25 anys d'animació, una exposició dedicada a la trajectòria de la companyia Pixar,  va iniciar el recorregut al MoMA de Nova York i, després d’una itinerància internacional, arriba al CaixaForum de Barcelona. Les obres exposades mostren la creativitat i el talent dels artistes que en aquesta companyia treballen tant amb mitjans tradicionals —dibuix a mà, pintura, pastels o escultura— com digitalment.

El 1986, només uns quants experts havien sentit a parlar d’animació per ordinador. Un quart de segle més tard, Pixar és un símbol del talent i la innovació en el cinema d’animació. L’exposició inclou dibuixos preparatoris, maquetes i documentació audiovisual de llargmetratges i curtmetratges que ha produït Pixar en els seus primers 25 anys.

Exposició oberta fins al 3 de maig de 2015.

PÈL DE PANOTXA, DE JULES RENARD (EDICIONS SIDILLÀ)

Jules Renard va publicar Poil de carotte, per capítols, a l’Echo de París Littéraire Illustré, el 1894. Noranta anys després, el 1984, edicions la Magrana en publicava una traducció (Pèl roig) signada per Marina Abadia, molt ben acollida pels lectors adults. La novel·la va arribar als lectors de més de dotze anys recomanada en primer lloc pels mestres  i després pel boca-orella entre iguals. Ara, Edicions Sidillà n'ha presentat Pèl de panotxa, una edició molt acurada, amb el text traduït amb mestria per Antoni Clapés, i va pel mateix camí de popularitat, ja que n'acaba de posar al mercat la segona edició.
La trama de Pèl de panotxa s’estructura en 48 escenes independents més l’àlbum d’en Panotxa amb el que podria ser la descripció de 30 fotografies inexistents. Sembla que la família Lepic de la novel·la és el retrat de la família de l’autor, un cau de passions contingudes. Viuen en un entorn rural, amb un passament folgat, el pare, la mare, el fill gran, la filla i el  petit, Panotxa, un noiet sense nom. El noi petit dels Lepic —anomenat Panotxa, pel color del cabell— és un fill rebutjat. Pidola almoines d’afecte, necessita ser estimat.  El pare i la mare s’odien i Panotxa és l’intermediari que en rep els cops. En Panotxa és objecte d’humiliacions,  és qui remata amb les mans les peces caçades pel pare, és qui per no fer-se veure a taula es queda amb gana, és qui carrega el sarró i l’escopeta en les sortides familiars. Panotxa no replica mai. Però el relat mostra la crueltat amagada del noiet, la impietat amb els animals, mentre espera secretament la mirada d’aprovació dels pares i dels germans, es va endurint, fins que inicia el camí sense retorn de la rebel·lió.
Les accions vexatòries cap al protagonista estan just esbossades a través del llenguatge col·loquial, amb constants el·lipis i sobreentesos. La indefensió i també la murrieria de qui ho explica són el producte de la venjança verbalitzada de l’autor cap a la seva família, cap a l’entorn hostil de la seva infantesa. Per tot plegat, encara que Panotxa és un infant, el fons de la història i la forma de presentar-la reclama lectors amb una certa maduresa.
La versió teatral que va fer el mateix autor és, després de cent vint anys, obra de repertori en teatres parisencs. Aquí, Adrià Gual en va fer una versió que va estrenar al Teatre Romea, el 1907, amb la seva companyia Teatre Íntim. ¿Quina companyia la muntarà de nou?

Pèl de panotxa és d'aquelles lectures que fan bon lectors.

LES BASES DE 'BIBLIORELATS', CONCURS DE RELATS BREUS

Consulteu i /o descarregueu-vos les BASES aquí 

Resum de les bases:
Es demana la creació d'un conte breu, escrit en llengua catalana, que tingui com a referent la biblioteca pública –biblioteca i bibliotecaris-, com a matèria literària.
Extensió: entre 5.000 i 5.500 caràcters, espais inclosos.
No hi ha cap límit d’edat per a la participació en aquest premi.
Termini d'admissió d'originals: 10 de maig de 2015.
Presentació d'originals per mitjà de la plataforma d’edició Røter: concurs.roterbooks.com
Premi: edició col·lectiva en un llibre dels contes seleccionats.
Jurat: Carme Andrade, Carme Fenoll, Fina Masdéu, Lena Paüls i Victòria Rodrigo.

Organitzen conjuntament: Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i Reusenques de Lletres, en el marc de les activitats de l'Any de les Biblioteques.

D'esquerra a dreta: Victòria Rodrigo, Lena Paüls, Carme Fenoll,
Alfred Arola i Bernat Ruiz. Presentació de 'Bibliorelats', 31-3-2015
Fotografia: © Eduard López

Per saber-ne més:

La biblioteca com a espai literari, al blog de Reusenques de Lletres

BIBLIORELATS guanyen les biblioteques, al blog d'Eduard López

LA BIBLIOTECA COM A ESPAI LITERARI, SEGONS FINA MASDÉU

Fina Masdéu,  coordinadora de Reusenques de Lletres
i Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat.
Biblioteca Central Xavier Amorós, de Reus, 31-3-2015
Foto: © Eduard López

  Vegeu l'article La biblioteca com a espai literari,  amb què Fina Masdéu  va posar cloenda a l'acte de presentació del  Concurs de relats breus 'Bibliorelats'.

Vegeu aquí les BASES  de 'Bibliorelats'

 

YO MATÉ A MI HIJA (UNA HISTORIA REAL), A LA SALA MUNTANER

Yo maté a mi hija (una historia real). Autora: Carmen Domingo
 Direcció: Pep Molina. Sala Muntaner, Barcelona

Aurora Rodríguez, una dona culta, republicana, que va modelar al seu gust, des de la concepció a la creixença i educació, la seva filla Hildegart —fixem-nos en la tria del nom de fonts que l'acosta a la fascinació germànica— s'insereix en aquest moment històric i en aquesta utilització de l'eugenèsia amb finalitats personals. Per Aurora, la seva filla havia de ser perfecta, culta, intel·ligent i triomfadora per treballar per l'alliberament de la dona.

ANDREU SOTORRA, fragment de la crítica Yo maté a mi hija

Llegiu-ne la crítica sencera a «Clip de Teatre»