MONT (SS) ERRAT O...

Mont(ss)errat o la lamentable història del Pare Montiel
Autora: Beth Escudé. Direcció: Marc Chornet
Sala Atrium, Barcelona

La dramaturga Beth Escudé presenta a la Sala Atrium Mont(ss)errat o la lamentable història del Pare Montiel, un text humorístic força original basat en fets històrics. En escena, l'actor reusenc Carles Bigorra (un monologuista tot terreny) conversa amb diversos personatges —interpretats també per l'actor— que surten en un audiovisual projectat a les parets de l'escenari.  Un escolanet de tretze anys fa un treball de recerca i entrevista el Pare Montiel, un antic monjo de Montserrat. La història recula fins a l'any quaranta, amb l'afusellament del president Companys i  el silenci covard de la comunitat montserratina sobre l'assassinat, davant la por de les represàlies del règim franquista i l'empatia malaltissa de l'abat. Per aquelles dates, Heinrich Himmler, oficial nazi, visita el monestir buscant el Sant Greal. Al Pare Montiel se li atribueix el fet d'haver obert els ulls a l'abat Escarré sobre els horrors de Dictadura, cosa que l'empeny a prendre una posició pública, per fi, el 1963, en unes declaracions al diari Le Monde. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

INFANTS QUE DESCOBREIXEN LA SEVA OMBRA

Els infants d'aquest vídeo descobreixen la seva ombra i a nosaltres ens cau la bava.

Em persegueix, ¿què és? La faig anar allà on jo vull. La domino. O potser no, perquè ella depèn d'alguna cosa que es troba fora de mi, ¿el sol, potser? Però mira, mira, jo m'aturo i ella s'atura. Aquesta cosa negra que es belluga a la porta de l'habitació, és el monstre de sota del llit. El mato per sempre, ara que el pare és aquí amb la llanterna. Pam, pam, monstre.

EL CABALLERO DE OLMEDO

El caballero de Olmedo. Autor: Félix Lope de Vega
Adaptació i direcció: Lluís Pasqual
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Els versos de Lope de Vega, els intèrprets vestits de carrer, unes quantes cadires, una guitarra, instruments de percussió. Una posada en escena austera com si es tractés d'una lectura dramàtica. Música i cançons que creen ambients. I el poema d'amor de Lope de Vega. Només em crec la interpretació de l'alcavota Fabia (Rosa Maria Sardà, el talent que no es compra ni es ven). Dels altres, n'entenc un vint per cent. En salvo el combat d'espases. 7/10

Més profunda encara que la metàfora he escoltat la lírica 

elegant i més punyent al servei del gran poema de l'amor 

trencat, un amor que passa de la llum a la foscor, 

de la felicitat de la plenitud al dolor de l'absència.

LLUÍS PASQUAL. Director d'El caballero de Olmedo

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MONTSE FARRÉS, POETA POETESSA

Montse Farrés. Foto: © Teresa Juan de Lorenzo

Té la bellesa a la mirada i sap transmetre-la per escrit. Em refereixo a la Montse Farrés, una reusenca nascuda a Vigo el 1953. Farrés és una persona generosa que espera molt de la generositat dels altres, cosa que l'enfronta a la realitat i no sempre en surt satisfeta. Però és immune al desànim i reincideix un cop i un altre fins aconseguir el que es proposa.

Acaba de publicar el primer poemari individual: Converses amb ningú (Silva Editorial), prologat per Xavier Amorós,  on Farrés aplega poemes de diverses èpoques. Hi trobem el jo poètic desencisat que s'empara en la casa del llenguatge i que defuig l'afectació. Hi trobem uns poemes de bellesa diàfana, de penetrant tristesa pel pas del temps. Una veu de dona que es desdobla sensible i apassionada per aprofundir en la coneixença de si mateixa, en un  monòleg delicat i sensual, un soliloqui en la majoria de poemes sense destinatari, si fa no fa com l'oxímoron que porta per títol el llibre que ara presenta.

La cita:
Centre d'Art Cal Massó (C/ Pròsper de Bofarull, 7 Reus)
A les 20 hores
Hi intervindran: Manuel Rivera (editor), Maria Pallach Estela (llibretera) i Montse Farrés (autora del llibre).
Actuació musical de Pau Terol. Lectura de poemes a càrrec de Joaquim Sorio, Josep M. Roig, Dolors Quintana i Òscar Ramírez.

Són poemes intimistes, és cert, però aquesta
no és una poesia hermètica ni esquiva. En la seva
intimitat és oberta i generosa per la gran humanitat
que lliga pensaments i sentiments.
XAVIER AMORÓS. Pròleg a Converses amb ningú

EL QUART PODER

Deadline USA / El cuarto poder, 1952
Director: Richard Brooks

És considerada una de les vint pel·lícules més importants de tota la història del cinema.

El diari «New York Day» és a punt de ser venut per la família propietària.  L'editor de la publicació, Ed Hutcheson (Humphrey Bogart),  per salvar la plantilla i una manera de fer honesta que caracteritza el diari, denuncia les trames i tentacles d'un cap mafiós.

És una pel·lícula a la qual el temps afegeix mèrits ja que es pot veure la passsió dels bons periodistes de fa cinquanta anys. Treballaven sense horaris, amb màquines d'escriure manuals i sense telèfons mòbils. I, malgrat tot, no deixaven cap notícia sense investigar a fons.

Disponible a Filmin.es 10/10

Una premsa lliure, com una vida lliure, sempre està en perill.  

RICHARD BROOKS, guionista i director

UN MOSQUIT PETIT

Un mosquit petit
Autor i director: Marc Artigau i Queralt
Almeria Teatre, Barcelona

Quedem embadalits per la rotunditat del text d'Un mosquit petit, que signa el dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau i Queralt. Algú truca a la porta de l'apartament d'una dona (Anna Icobalzeta, una presència hipnòtica), executiva d'una empresa que espera l'amant per sopar. El visitant desconegut resulta ser el pare  (Pep Cruz, la veterania) d'un noi amb disminució psíquica del qual l'executiva ha fet un informe que li ha valgut el comiat de l'empresa. Estira i arronsa. Xantatge. Tornen a trucar. Potser ara deu ser l'amant. I no, és el noi (Isaac Alcayde, tendre i misteriós). Ara en sabrem més coses. ¿Què volen pare i fill? ¿Diners? ¿Volen que l'executiva demani perdó? Sentiments i intriga. Un mosquit pot desestabilitzar la  vida per sempre. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

SANT PAU, RECINTE MODERNISTA

Hospital Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner

Cinc anys d'obres per rehabilitar sis dels dotze pavellons modernistes de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, projectats per Lluís Domènech i Montaner. Pedres, voltes de mosaics, vitralls de colors,  ceràmiques de les façanes i les escultures d'Eusebi Arnau i de Pau Gargallo llueixen com el dia de la inauguració, el 1930. També s'han rehabilitat els jardins, la inspiració dels quals l'arquitecte va treure de l'Institut Pere Mata der Reus.

Hospital de Sant Pau.
En primer terme el recinte modernista,
al fons, l'actual complex hospitalari.

L’antic hospital perd el sentit  per al qual va ser construït però, en canvi, els espais modernitzats mostren als ciutadans aquesta joia  arquitectònica. La rehabilitació dels altres sis pavellons continuarà a mesura que es vagin aconseguint fons.

Ocuparan diàriament el recinte dos tipus d’usuaris: d’una banda, els treballadors de les institucions  internacionals que ja s’estan instal·lant als pavellons acabats, com per exemple, l’Organització Mundial de la Salut, la Casa Àsia, l’Institut Forestal Europeu,  la Xarxa Mundial d’Operadors d’Aigua, i, de l’altra, els turistes que, previsiblement, hi acudiran en massa. De moment, vint-i-sis mil ciutadans del país hem fet cues quilomètriques per visitar els pavellons modernistes en les dues setmanes de portes obertes. A partir d'ara s'hi accedirà pagant vuit euros.

LA RATONERA

La ratonera
Autora: Agatha Christie. Versió i direcció: Víctor Conde
Teatre Apolo, Barcelona

S'ha comès un crim, diu la ràdio. Fa molt de fred, neva. En una mansió victoriana arriben cinc hostes, dels quals els joves hostalers no saben res. A causa de la tempesta de neu no es podran moure del casalot. Podria ser que entre els hostes hi hagi l'assassí i que algú mori abans que no s'acabi la primera part. Tothom és sospitós a La ratonera, d'Agatha Christie.
L'obra va ser en principi un guió radiofònic, després una novel·la curta i finalment una peça teatral. No se n'ha fet cap versió cinematogràfica perquè la creadora d'Hercule Poirot va deixar escrit que no es podia passar al cinema mentre continués representant en teatres i, d'això, ja en fa 62 anys. I continua representant-se amb èxit a tot el món. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»