CREEPS, AL TANTARANTANA

Creeps.  Autor: Lutz Hübner
Traducció: Eduard Bartoll. Direcció: Miquel Àngel Raió
Teatre Tantarantana, Barcelona

Havíem vist l'obra de Lutz Hübner fa uns ays al Regina. Ara s'hi posen de nou quatre actrius joves. Tres de les quals representen unes noies adolescents que han estat seleccionades per dirigir un programa musical televisiu. Van a l'estudi a partir d'aquest engany. Les tres es pensaven que eren les escollides però s'adonen que es troben, encara, en la fase de càsting. I, tampoc. Els productors, representats per la quarta actriu vestida de cabaretera, posen les noies en tensions emotives i n'utilitzen la imatge  per fer un vídeo promocional, pagat a preu humiliant.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

PATIM, PATAM, PATUM!

Coprpus. Font del Museu Frederic Marés. Foto: © Paüls

Corpus. L'ou balla als sortidors de les fonts dels claustres, dels patis i dels jardins interiors dels edificis nobles del barri gòtic de Barcelona. M'agrada l'olor que fan les plantes dins de la humitat covada d'aquests recintes, però sobretot, m'agrada l'ornamentació combinada de cireres i flors de la font de Sant Jordi, al claustre de la catedral.

Oca de la catedral de Barcelona. Foto: © Paüls

Per Corpus, les tretze oques blanques del claustre de la catedral estan inquietes amb tanta concurrència. Simbolitzen els tretze martiris de Santa Eulàlia, tants com anys tenia quan els va patir, segons la tradició. Són unes oques elegants, bellíssimes, que perden la compostura davant els crostons de pa remullat.

Per saber-ne més:
CORPUS: L'OU COM BALLA

LES OQUES SAGRADES DEL CLAUSTRE DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

al blog «Aracne fila i fila»

FRASES DE CARRER

Extret de l'espai Al carrer, «Time Out»

A la revista «Time Out BCN» hi ha una secció de frases captades al vol que m'entusiasma. Les selecciona Enric Gomà, del fòrum que té obert amb més de sis-cents informants.

 Subscripcions:

 alcarrer@alcarrer.cat

És possible que les històries continuïn 
escrivint-se elles mateixes sense autor. 
PAUL AUSTER. Experiments amb la veritat. 

TE DE ROOIBOS

Foto: © Paüls

S'anomena te roig o te de rooibos, però no és un te. De les fulles i de les branques del rooibos (Aspalathus Linearis), planta procedent de Sud-àfrica, se n'extreu un preparat per fer tisanes. No cal ensucrar la infusió perquè ja és dolcenca, lleugerament afruitada: tocs de cirera, pensament d'albercoc, perfum de plàtan. Beguda reguladora del trànsit  intestinal, rica en calci, magnesi i fluor. No conté cafeïna per tant no és excitant. Es pot servir sola, amb llimona, amb llet freda o calenta. A l'estiu podem afegir a la infusió un canó de canyella i beure'ns-la freda.
La planta rooibos creixia salvatge i, actualment, per la demanda mundial, se'n fan plantacions amb control de qualitat acurat.

L'home té il·lusions com l'ocell ales. 

Això és el que el sosté.

PASCAL 

TARTANYA, CUC DE TERRA

Tartanya, cuc de terra (Lombricus terrestri)
Foto: Paüls

Els meus pares i els meus padrins (de Reus, de Vilanova de la Barca i de Riba-roja d'Ebre) en diuen 'cuc de terra' (Lombricus terrestri). A Duesaigües en diuen 'tartanya'. Vaig sentir dir el nom per primer cop a Joan Ciurana, de Cal Xarroc, nascut el 1958.  Després el vaig fer repetir a persones d'edats diferents del poble. Em va costar fixar la paraula per escrit perquè fonèticament diuen 'traɾtáɲɛ', təɾtráɲə', təɾtəɾájɲə'. Fins que vaig trobar-la fixada a l'Enciclopèdia Catalana, com a sinònim de 'papaterra', al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, com a sinònim de 'cuc de terra' i a l'Alcover-Moll,  amb una interessant especulació etimològica, que transcric aquí:

TARTANYA f.
Tartany (Fraga, Tarr.).
    Fon.: taɾtáɲɛ (Fraga); təɾtáɲə (Tarr.); təɾtɾáɲə, təɾtəɾáɲə (Tarr., Reus).
    Var. form.: tartany, tartrany.
    Etim.: desconeguda. Es pot pensar si ve d'un creuament de tartuga (nom d'un animal que també s'amaga sota terra) amb aranya (per la petitesa i semblança dels cucs i els aràcnids).

Per saber-ne més:

EL CUC DE TERRA,  al blog «Ca la Gallineta»

Es queixava una vegada

un cuc de terra molt franc

de com era arrossegada

la vida de la cucada...

I se'n va anar a pastar fang!

ENRIC LARREULA: El cuc de terra

ARXIU BOLAÑO. 1977-2003

Arxiu Bolaño 1977-2003, al CCCB

L'exposició Arxiu Bolaño. 1977-2003 que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) és una immersió completa al món de Roberto Bolaño,  escriptor xilè afincat a Catalunya, singular filòsof de la contemporaneïtat. Creador incansable i obsessiu d'infinitat d'escenaris amb històries creuades. Organitzada cronològicament, s'hi mostren fotografies, correspondència, reculls de premsa, tots els llibres publicats, traduccions incloses i documents inèdits. Dels materials sensibles en destaquen les llibretes i els quaderns de notes que va anar emplenant des que va tenir ús de raó literària, és a dir, des dels quinze anys, que és quan va deixar els estudis per dedicar-se de ple a escriure.
Exposició oberta fins al 30 de juny.

IOLANDA SALVADÓ DESPARA LA LLUNA

La fotografia és l'art de la llum, diu la fotògrafa Iolanda Salvadó. I la llum és la matèria primera que va utilitzar per il·lustrar la prosa poètica Despara la lluna que vaig publicar per Sant Jordi en aquest blog i a «Punt i a cap.»
La Iolanda ha reflectit el diàleg entre una persona fantasiosa i una altra de realista del text en una fotografia conceptual, d'interpretació polisèmica, oberta a l'enciclopèdia de coneixements i sentiments de cada receptor. Tot i aíxí, en dóna unes claus de lectura interrelacionant fons i forma: "El paper simbolitza la lluna (la poesia), plena, gran, esplendorosa enmig d'una preciosa nit nítida, d'aquelles netes i fosques." Al paper rebregat hi ha "embotida" la prosa poètica manuscrita seva. Per poder-la llegir caldrà desparar la lluna, és a dir obrir el paper.
"És un contrallum de la llum que reflecteix la mateixa lluna, on el text és el relleu, els cràters, l'experiència, la imaginació i la personalitat que el fa especial, la inspiració que hi ha darrera de la mà que l'ha escrit. És el que transforma un simple paper en blanc en alguna cosa especial."
Secrets del making off: el fons és una tela negra davant de la qual va penjar el paper rebregat amb un fil a una barra transversal. Darrera del paper hi ha un petit focus de llum. "La resta és tècnica i composició", i la mirada del cor, esclar, sense la qual l'art no emociona.

Iolanda Salvadó Capdevila (Reus, 1977), fotògrafa i dissenyadora gràfica, és membre de l'equip F21 Fotografia Documental. És una persona de tarannà discret, que brilla amb llum pròpia, perfeccionista i eficaç a l'hora de resoldre allò a què es compromet. La fotografia li ha donat un nou sentit a la vida, diu. Els estudis que li han servit per ser feliç són, precisament, els del Grau Multimèdia que l'han enriquit i l'han apassionat, sobretot els referits al disseny gràfic, a la comunicació i al llenguatge visual.
Es considera pradenca d'infantesa, reusenca d'adolescència i duesaigüenca de joventut. Ha viscut en nou cases diferents ja sigui per estudi o per altres circumstàncies. Enguany farà el desè trasllat i desitja que sigui el definitiu. Ha fet de Duesaigües casa seva, hi té les arrels l'amor que mou el cel i les estrelles. Hi ha establert amistats sòlides i és l'ànima de molts projectes. Serà una gran àvia duesaigüenca, diu. Poca broma. Clic!

La fotografia em fa sentir, em porta, em transporta, 

em deixa imaginar...Tenir un sentiment a través 

d’una imatge és el que fa que m’estimi la fotografia 

d’una forma pura, sense malícia. 

IOLANDA SALVADÓ 

Per saber-ne més: 

El Museu de l'avi: els valors d'un logotip

PAULA VILÀ DIBUIXA L'ABÚS D'AUTORITAT

El dia de Sant Jordi vaig publicar L'home que feia moixons de paper, un poema narratiu inèdit amb una il·lustració de la Paula Vilà Rodríguez (Reus, 2001). Ara té onze anys, és una noieta sentimental, decidida, amb inciativa. Lectora voraç, escriptora compulsiva. Fa el darrer curs de primària a l'Escola Puigmarí de Duesaigües.

Paula Vilà Rodríguez
Foto: Paüls

Vaig donar el poema a la seva mare i a la primera trobada que vam fer per llegir-lo i comentar-lo, la Paula ja en va dibuixar il·lusionada un esbós. Tenia clar que volia dibuixar "l'abús d'autoritat". I, com a detall imprescindible, les pedres del Mercadal amb els números de les parades que ella saltava de número en número quan era petita. El resultat és un dibuix ple de sentit, un treball detallista i molt acurat, de tipus còmic, amb línies cinètiques que marquen els moviments.

Diu que quan va llegir el poema va pensar que seria més fàcil del que realment li va resultar, però es va posar molt contenta de la comanda, que es va prendre amb responsabilitat de professional. Va complir el termini tan bé que, quan l'hi vaig demanar, ja el tenia fet. Diu que recomanaria a tothom el poema, però que l'entendrien millor si ja tenen 8 anys.

A la Paula li agrada llegir històries realistes i fantàstiques amb animals mitològics. Recorda amb especial emoció el llibre El forat de les coses perdudes (Joan Armangué, Editorial Cruïlla, 1989), que va llegir fa temps. Després n'ha llegit molts d'altres, intensament i ben païts, perquè els explica amb tota precisió de detalls. 

Explica sovint contes al seu germà i a la seva germana. Dels clàssics i dels que ella s'inventa. També en deixa llegir als seus pares, a la mestra i a mi, i escolta les recomanacions per millorar-los. No se n'acaba de sortir amb l'ortografia, perquè escriu tan ràpid com pensa, a borbolls.

Li agraden els dibuixos que els seus amics han fet altres anys per Sant Jordi amb poemes meus: El plat fondo, de l'Adrià Ciurana Mauri (2010); És primavera al pedrís,  l'Estel de Haro Giménez  (2011) i La geganta Ela pesca que pesca, de la  Mariona Rabascall Francisco (2012). Li han servit de model a l'hora d'escanejar el seu.