QUI A CASA TORNA

Qui a casa torna
Autor: Harold Pinter. Traductor: Joaquim Mallafrè.
Director: Salvador Esplugas. Versus Teatre, Barcelona

L'any 2007 s'havia estrenat aquí Qui a casa torna, de Harold Pinter, amb la traducció brillant de Joaquim Mallafrè, a la Sala Petita del Teatre Nacional.  De fet, ara sí que —amb la mateixa traducció— l'obra es pot veure en una sala petita de veritat, la del Versus Teatre. L'acció transcorre a la sala d'estar de la casa pairal d'una família senzilla anglesa. Hi conviuen el pare i dos dels seus fills i un oncle. Una nit, quan tots a la casa dormen, torna el fill gran dels Estats Units, acompanyat de la seva dona,  Fa anys que la família n'havia perdut la pista i, no saben ni que s'ha casat ni que té tres fills. Ara fa una visita de pas, en el seu recorregut turístic per Europa. Alguna cosa devia passar abans que la parella es casés d'amagat dels pares d'ell, a Anglaterra mateix, amb una noia del mateix barri. El que callen, els sobreentesos, els silencis densos: Pinter. El desenllaç m'ha tornat a agafar  desprevinguda.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

MÉS ESPRIU

Maria Marcó i Hortènsia Pastor llegeixen el poema 'Boda de Laia', de Salvador Espriu, al Centre Cívic de Llevant, a Reus. Un poema costumista i lleument satíric que es troba dins Les cançons d'Ariadna (1949).
Un altre petit gest  de difusió de l'obra del poeta de Sinera, en el centenari del seu naixement.

L'ESTRANGER, DE CAMUS

L'Estranger
Autor: Albert Camus. Traducció: Rodolf Sirera
Direcció: Carles Alfaro. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona

Albert Camus  va publicar la novel·la L'Étranger l'any 1942. Aquí la va traduir Joan Fuster el 1967, publicada a Proa amb el títol L'estrany. Ara, per al teatre, a partir de l'original, Carles Alfaro i Rodolf Sirera n'han fet un monòleg narratiu molt interessant: L'estranger. El personatge, Arthur Meursault, indiferent a tot,  es desdobla en dos intèrprets (Francesc Orella i Ferran Carvajal, enèrgics i dúctils) situats en una cel·la de la presó esperant ser executat. ¿Per què ha tancat la mare en un asil? Perquè no tenien res a dir-se. ¿Per què ha matat un home? Per què? Per què? Perquè feia calor. 10/10

Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, 

je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile : 

«Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.» 

Cela ne veut rien dire. C’était peut-être hier. 

ALBERT CAMUS, L'Étranger

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LA CALAIXERA

La Calaixera és un portal promogut per l'Ajuntament de Girona sobre llengua i país. Un eficient servei públic amb enllaços classificats per a "qui estima la llengua" (i la fa servir). En faig una tria:

Noms de lloc i de persona

Diccionaris i traductors 

Xarxes socials i cercadors 

Telefonia mòbil i GPS 

Pel món en català 

Drets lingüístics i justícia

VIATGE URBÀ EN GLOBUS

Foto: © Paüls, 2013

L'edifici de la cantonada del carrer Urgell amb Floridablanca, que els okupes anomenen 'La Carboneria',  té un nou grafit. Les arrels ombrívoles i invasores de l'arbre gegantí han desaparegut sota un magnífic mural acolorit, poblat de cadenes trencades a la base entre els edificis d'una ciutat grisa. Al primer pis un cel rosa i groc recorre difuminat tota la façana de quatre pisos i acull globus aerostàtics fantasiosos. L'han pintat artistes grafiters penjats en arnesos.

Vegeu en aquest mateix blog l'anterior grafit:
TATUANT LES CIUTATS

ORQUÍDIES

Blog de Màrius Domingo de Pedro

Per accedir-hi cliqueu sobre la imatge

A la primavera hi ha autèntics caçadors d'orquídies en imatges. Fotògrafs d'art i naturalistes respectuosos amb la natura. Les capturen, delicadíssims, en macros que són extraordinaris espectacles visuals, d'una bellesa inquietant. No dubto que la mirada microscòpica té interès científic, però, en alguns casos, hi trobo un punt d'obscenitat en l'engrandiment de les parts íntimes de les plantes avellutades que mostren pelatges de protecció i berrugues i granulacions enigmàtiques, llacors que són trampes parades a insectes, taques minúscules de colors que no veuríem a ull nu.
Màrius Domingo de Pedro ha publicat un article molt documentat sobre orquídies al seu espai Un naturalista del Camp, al «Camp Digital». S'hi troba molta informació, com ara que hi ha vint mil espècies reconegudes de les quals unes dues-centes es troben a Europa mediterrània. A Catalunya, se n’han pogut localitzar setanta-vuit. També manté el blog específic «ORQUÍDIES DEL CAMP I DE LA CONCA DE BARBERÀ» (accediu-hi clicant la imatge que encapçala aquest apunt) on es troben il·lustrades quasi totes les espècies (unes cinquanta) que s'han detectat fins avui a les Muntanyes de Prades.

Cliqueu sobre la imatge 
per seguir els articles quinzenals

XAVIER AMORÓS, 90 ANYS

Xavier Amorós, davant d'un marge de 
pedra seca a Pradell de la Teixeta.
Foto: © Montse Farrés, 2013

L'escriptor Xavier Amorós Solà (Reus, 7 abril 1923) acaba de complir 90 anys. És una de les veus més suggerents que ha donat aquest país de secà. M'agrada la flaire de terra que sento en els motius identitaris en la seva poesia,   i m'agrada la seva prosa memorialística —tant l'autobiogràfica com els articles periodístics, més objectius—,  per l'atmosfera de crònica viscuda, assaborint els detalls matisats per la mirada particular que projecta al zoom universal.

Enyoro la terra
URV i  Obrador Edèndum, de Santa Coloma de Queralt,  2013
Amb el suport de l'Ajuntament de Pradell de la Teixeta.
Edició a càrrec d'Elena de la Cruz Vergari.

Aquest Sant Jordi ha estat novetat la reedició d'Enyoro la terra, dotze poemes que tenen com a referència el Pradell mitificat de la seva infantesa, i·lustrats amb fotografies del terme. El llibre inclou un audiovisual de l'Antoni Pérez Portabella, professor de comunicació audiovisual a la URV. La presentació del llibre a Pradell de la Teixeta va emocionar Xavier Amorós —el van nomenar fill adoptiu del poble— i els pradellencs i amics de l'escriptor que van assistir a l'acte,  segons m'informa l'escriptora Montse Farrés.

Xavier Amorós, lliurament de premis 
«Boca de la Mina»
Foto: © Màrius Domingo Urbaneja, 2010

El millor homenatge que es pot fer a Xavier Amorós  per aquests noranta anys de compromís i lucidesa és llegir i rellegir la seva obra i donar-la a conèixer als lectors nous.

Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l'aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
 i els pins malaguanyats,
 i començo a comprendre
 el perquè de les coses meves.

XAVIER AMORÓS

L'HOME QUE FEIA MOIXONS DE PAPER

La plaça del Mercadal

és plena de gom a gom.

Tothom té un somriure als llavis

mentre remena parades.

Hi ha qui busca un ramat,

un bou, una bugadera,

un paller i  un tou de molsa

per al pessebre de casa.

Al mig, s'aturen fent rotllana

a l'entorn d'un home jove

que fa moixons de paper:

de verds, de blancs i de negres.

—¿Quant en vols d'aquest d'aquí?

—Doneu-me la voluntat!

Al plat cau una moneda:

—M'agrada aquest verderol.

—Jo agafaré el colomí.

—A mi, doneu-me la garsa.

—¿I un de tot blanc per pintar?

La calma s'acaba en sec:

—Aixeca't, si no vols rebre!

—No faig res mal fet, bon home.

El guarda branda una porra:

—Ja veuràs qui mana aquí.

Reforços de cinc en cinc

vés a saber d'on sortien.

És desembre congelat,

les llambordes treuen fum.

Li volen posar manilles.

La gent que ho veu: tots a l'una

impedeix que se l'emportin.

Fins i tot l'acalde es mou:

—Et compro tots els moixons,

me'n quedo un de la pau

i la resta, per la plaça,

regala'ls a la canalla.

Text © Lena Paüls 
Il·lustració: © Paula Vilà Rodríguez