CANÇÓ D'ALBADA

Foto: © Paüls

Recordant Goethe

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres.

SALVADOR ESPRIU. De Cançons de la roda del temps

LES PARAULES BRULLEN

Foto: © Paüls

M'arriba un regal en forma de poema, amb un verb que m'invita a investigar. Gràcies, Fany.
Vegeu Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:
brullar. Els sembrats, treure brulla. 
brulla. Messes al començament de llur creixença.

Les paraules brullen,

en la nostra ment,

s’atropellen per sortir,

per plasmar-se en el paper

que les espera impacient,

per donar-los sentit i forma,

vida pròpia.

Sense aquestes

paraules que ens omplen,

la vida no tindria sentit.

FANY ALBERICH. El do de les paraules

UNA MONA AMB TÍTOL

Faig col·lecció de mones dibuixades pel duesaigüenc Genís C. M., nascut a Reus el  2005. La d'enguany té títol: El món dels conills de Pasqua. El dissenyador hi ha posat explicacions que complementen el dibuix: xocolata negra a la base, un bon tou de melmelada de maduixa, una capa de xocolata amb llet i la coberta de xocolata blanca (faig notar la tipografia original de l'autor). Però, és la decoració que dóna títol a l'obra: tota una família de conillets de xocolata embolicats amb paper metàl·lic daurat. Les figures somriuen al voltant d'una ploma vermella i closques d'ou  pintades escampades per la plataforma blanca. Em sembla que aquesta  patuleia torna de menjar-se una mona (la devien portar al cistell). En aquest món de conills també celebren la Pasqua.

Vegeu en aquest mateix blog els apunts:

LA MONA (2010)

LA MONA DEL GENÍS (2012)

BONA GENT

Bona gent
Autor: David Lindsay-Abaire. Traducció: Joan Sellent
Direcció: Daniel Veronese
Teatre Goya Codorníu, Barcelona

Ha nascut en un barri pobre de Boston i no se n'ha mogut. És la Margie Walsh  (exquisida i commovedora interpretació de Mercè Aránega), protagonista de l'obra Bona gent. Treballa de caixera en un supermercat, viu de lloguer, amb la seva filla deficient. Quan la fan fora de la feina, se li acumulen els deutes i es desespera. Pensa que un amic d'infància del barri, metge reputat (interpretat per Àlex Casanovas, concret i intens), potser podria donar-li un cop de mà. La trobada porta cua i pel que diuen i pel que callen descobrim un passat del qual l'home no vol saber res. S'enfronten passat i present, dues maneres de viure, dues cultures. Una traducció brillant de Joan Sellent, que el director, Daniel Veronese, explota amb tots els recursos expressius propis de la llengua col·loquial: frases mig dites, canvis de ritme,  gestos que supleixen una paraula...  Una lliçó d'estudiada espontaneïtat de tots els personatges. Electritzant. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LLAGOSTES, FORMIGUES, CARAGOLS...

La primavera em desvetlla el costat fosc de jardinera sense escrúpols. Em torno caçadora de llagostes, perseguidora de formigues i enverinadora de caragols i llimacs. Fotografio les meves víctimes així que les arreplego, però em temo que no em prenen seriosament i, quan hi torno ja no hi són.  Uns exemples:

Les fulles de gerani són mannà per aquests insectes no identificats.

Les llagostes pasturen sobre les fulles del nesprer.

Les cabeces  d'amaril·lis minerva ja havien tret fulles. ¿Qui les ha rosegades? 

Aquesta fotografia justifica la meva enrabiada. 

Són les flors d'amaril·lis minerva que ens perdrem aquest maig.

Fotos: © Paüls

CRÒNIQUES EN TRES DIMENSIONS

Plàcid Garcia-Planas (Sabadell, 1962) és reporter de guerra. Treballa per a «La Vanguardia».  La primera peça que va conformar l'arxiu que ara presenta a Arts Santa Mònica és de la primera Guerra del Golf, del 1991. És una octaveta que va llençar l'aviació dels Estats Units sobre les trinxeres iraquianes al sud de Kuwait. L'octaveta li avançava la notícia: plourien bombes a pes.

Encenedor "Foc", amb les Torres Bessones

Encenedor que es venia en una botiga paquistanesa del Raval de Barcelona, setmanes després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001.

  

Si et preguntessin de què va l'exposició, què diries?

Que són cròniques en tres dimensions. Objectes que ens expliquen una història. Objectes que amaguen paraules. Paraules per ser llegides.

PLÀCID GARCIA-PLANAS, entrevistat per Ricard Mas

L'ONADA

L'onada
Text: Ignacio García May. Traducció: Cristina Genebat.
Direcció: Marc Montserrat Druker. Teatre Lliure de Gràcia.

Hem compartit les grades del Teatre Lliure de Gràcia amb molts estudiants de quart d'ESO. Han vingut a veure L'onada (L'ola, sento que diuen, parlant de la pel·lícula). També l'ha vingut a veure el professor nord-americà Ron Jones, l'experiment pedagògic del qual serveix de base per aquest text dramàtic.
Les preguntes que va fer el 1967 un alumne del Cubberley High School, de Palo Alto, Califòrnia, al professor d'Història eren, si fa no fa: "¿Com és que ningú va ser conscient del que era el nazisme?" "¿Per què van seguir Hitler a ulls clucs?" El professor va dissenyar un exercici pràctic per a la classe. No els en va dir l'objectiu. Amb una estudiada estratègia de manipulació, els alumnes van assumir què volia dir "el poder de la disciplina"; "el poder de la comunitat" i "el poder de l'acció". Sense capacitat per reflexionar, es van converteir en un grup hermètic i fidel com un gos fidel a  les propostes del mestre-lider. Ho va tallar quan l'assumpte estava a punt d'escapar-se-li de les mans. Remarco la interpretació matisada d'Eduard Farelo, i la versatilitat de tots els actors joves. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Novel·la L'onada, de Morton Rhue (Editorial Takatuka, 2010)

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Cornabou»

CIRERES AL MARÇ

Cireres. Foto: © Núria Feijoó

Març. Barcelona, mercat de la Boqueria. En una parada hi ha cireres
grosses com prunes clàudies, importades de l'altra banda de món.
No recomanades per fer arracades.