31 de maig 2012

CELOBERT, AL TEATRE GOYA

Celobert
Autor: David Hare. Traducció: Joan Sellent.
Direcció: Josep M. Pou
Barcelona, Teatre Goya
Havíem vist l'obra Celobert al Teatre Romea el 2003 i, ara, es recupera al Teatre Goya, també de la mà de Josep M. Pou. L'autor, el dramaturg David Hare, coincideix a la cartellera barcelonina amb una altra obra d'èxit: L'habitació blava.
¿Què és Celobert? És un duel dialèctic, sense acció, pensat per ser defensat per bons actors. D'una banda, Josep M. Pou que interpreta amb energia el seu personatge, un ric empresari que voreja la jubilació, lliurat als plaers de la bona vida i, de l'altra, Roser Camí, que posa cos a la jove mestra vocacional i idealista que viu en un suburbi londinenc. S'estimen, diuen, però s'enfronten verbalment perquè cadascú entén la vida de manera diferent. Els protagonistes no comparteixen els mateixos valors i el seu futur com a parella té un final previsible. Aquesta nova posada en escena dóna més relleu al fill de l'empresari amb un començament i un final brillants. Del que no vaig adonar-me fa nou anys és de la morositat de les pauses que alenteix la trama que ja de per si és prou lenta. 9/10


PEDRISSOS NOUS A DUESAIGÜES

Són un "patrimoni que s'hauria de declarar d'utilitat pública", deia la primera vegada que vaig escriure un apunt sobre els pedrissos de Duesaigües. Ara tornen a ser de  feliç actualitat perquè, coincidint amb el pavimentat de lloses dels carrers del municipi, se n'han construït de nous i s'han rehabilitat els que estaven en mal estat. Vegem-ho:

Davant de l'església: dos pedrissos nous, construïts amb malacons de pedra d'esmolar d'una sola peça procedents del pont de l'entrada del poble per la banda del barranc dels Masos.  Tindran molt d'èxit com a punt de reunió social sobretot a l'estiu perquè són uns seients a l'ombra, frescals. Foto: © Paüls





Porxada de l'ajuntament: pedrís nou, de tres fragmens de malacó de pedra d'esmolar. La construcció inferior, guanya el desnivell del terreny. Foto: © Montse Francisco



Cantonada de ca la Carmeta: pedrís cantoner rehabilitat amb les mateixes pedres originals i lloses de pissarra de les del paviment del carrer. Foto: © Paüls



Plaça de Catalunya, cantonada carrer de la Font: Pedrís nou, acabat amb un bloc de granit pla de cantells roms (de procedència incerta), al costat d'un guardacantó que també fa de petit seient. Foto: © Montse Francisco


Pedrís nou aprofitant un espai a tocar de l'abeurador. Foto: © Montse Francisco







Llegiu en aquest mateix blog els apunts següents:

30 de maig 2012

PEDRISSOS NOUS (MULTI)OCUPATS

Fotos: © Paüls
Amb el bon temps, múltiples ciutadans de Duesaigües han fet una pausa en la seva feina i han sortit al carrer a examinar i a avaluar els pedrissos nous del poble. Nota: excel·lent alt. 
Tothom valora positivament la ubicació dels malacons i, molt especialment, el fet que siguin peces de pedra d'esmolar procedents del pont del barranc dels Masos on els pagesos anaven a esmolar les eines. En el reciclatge d'aquests pedrissos s'hi han unit la tradició i aquest nou ús contemporani. Un encert. 
 
Plaça de l'Església. Mentre no tinguem apamats els de davant de l'església, el de l'esquerra ha estat molt més sol·licitat que el de la dreta. Observem, no obstant, que és uns centímetres massa alt, fixem-nos que les noies d'una alçària tirant a altes, no poden posar el peu pla a terra. Foto: © Montse Francisco.




Vet aquí un pedrís multiocupat. És el pedrís de la dreta de davant de l'església. Auguro que serà el seient públic més còmode per a la gent gran, perquè té l'alçària justa. Fotos: © Paüls





  


Plaça de Catalunya, carrer de la Font. Una aturada al pedrís de la cantonada. El noiet s'ha assegut al guardacantó que també és útil com a seient. Foto: © Montse Francisco.













Plaça de Catalunya. Un pedrís per a totes les edats al porxo de l'Ajuntament.
Foto: © Paüls 











Entre sol i ombra, satisfacció per la feina ben feta. Foto: © Paüls








Un pedrís mig assolellat al matí i assolellat del tot al migdia. Posem la millor cara. Foto: © Paüls



 
Davant d'aquest pedrís a estones s'hi han format cues!
 Per les fotos es pot constatar que algunes ciutadanes no se'n mourien. 
Foto: © Paüls


Vegeu en aquest mateix blog:
PEDRISSOS NOUS (MULTI) OCUPATS-2


L'HORT DE L'ESCOLA PUIGMARÍ DE DUESAIGÜES

Aquests infants viuen en un entorn rural: Duesaigües.  Tots han estat a l'hort de l'avi, al de l'oncle o a la llenca de terra on planten enciams el pare i la mare. A més, a l'escola del poble tenen per veí un gran hort familiar en funcionament (de Josep M. Bondia i Enriqueta Sedó.)
Aquest curs, la Montse Francisco, la seva monitora de l'esplai, ha encetat el projecte de l'hort dels petits. L'objectiu de l'activitat és educatiu, tot i que és un projecte extraescolar. Es tracta de motivar la canalla en un aprenentatge actiu, gaudint del treball a l’hort d’una forma lúdica, que permeti la participació de tots independentment de l'edat, que va de 3 a 12 anys.
El terreny triat per a l'hort és dins el recinte de l'escola del poble, en un espai arrecerat al pati, entre l'edifici i un cirerer. El primer assessor pedagògic va ser el Pau Serrano, que havia fet un hort a la seva escola. Després, Joan Ros, regidor d'ensenyament de l'ajuntament, va llaurar la terra i adobar-la amb fem de conill. Un cop preparada per poder-hi plantar, va fer els crestalls i va assistir a la primera plantada del planter que la Montse va comprar a l'hort d'en Ros de Reus.
Ha col·laborat en altres plantades la Dolors Rodríguez (àvia de la Paula i el Dídac) i també han rebut informació de diversos pagesos del poble. Per la seva banda, els mestres de l'Escola Puigmarí (La Jèssica, la Cristina, el Manel i la Paula) s'hi han implicat facilitant eines i procurant que dos dies a la setmana a l'hora del pati la canalla regués l'hort.

Tinc entès que sobretot els agrada plantar i regar; en canvi, els costa posar-se a arrencar les males herbes. Han estat objecte d'admiració tota classe d'animalets que hi han descobert: cucs de terra, marietes, caragols...  En el que va de curs, han plantat una mica de tot: Verdures que creixen sota terra (raves pastanagues), de les que ho mengem tot (bledes i espinacs, enciams, julivert, api), de les que mengem el fruit (bròquils i  cols, pebrot morro i pebrot italià, bitxera); de les que s'enramen (tomàquets i pèsols, tomàquets cherry, carabassons), plantes aromàtiques (farigola i romaní).



Els pèsols els han sortit de bona mida i molt dolços. S'han aficionat a  menjar-los crus, com un ritual quan van a treballar a l'hort amb la Montse. Fins i tot n'han desgranat per a les mares i sembla que també han tingut èxit.




Han fet tres collites importants i han repartit les verdures a cada participant.


Amanida amb productes de l'hort dels petits.
Foto: © Carmina Mauri

Amb la feina feta,  preparats per cantar la cançó de l'hort:
Pèsols, pèsols pesolets...


La valoració de l'hort dels petits és molt positiva. Aquesta activitat ha connectat emocionalment diferents generacions. D'una banda ha afavorit el treball en equip dels menuts que han rebut suport entusiasta dels adults. Seguint tot el procés, han entès el cicle vital de les plantes i han desenvolupat valors cívics com el respecte cap als productes de la terra de la qual són hereus. Un comportament responsable que els mateixos infants exigeixen als que van a jugar ocasionalment al pati de l'escola.
Com a projecte per al curs que ve hi ha continuar reforçant els vincles i les complicitats que s'han creat al poble a partir d'aquest projecte, i "fer un espantaocells i retolar els noms de les plantes en pals de fusta", diuen els petits. Bé, doncs, que quedi escrit.

Pèsols, pèsols, pesolets...

Reportatge fotogràfic: © Montse Francisco Rabascall

28 de maig 2012

PARAULES DE TÍSNER


Fa cent anys que va néixer Avel·lí Artís-Gener, "Tísner" (Barcelona, 28 maig 1912 - 7 maig 2000). Rellegiré la novel·la Paraules d'Opòton el Vell per saber si em fa la mateixa impressió de la primera lectura, el 1979.

El que Artís-Gener vol dir-nos en aquesta densa novel·la que avança amb el ritme lent i mesurat d'un poema èpic, és que cada poble és un microcosmos, així com cada home és la imatge d'un altre home.
MARIA AURÈLIA CAPMANY. 
Pròleg a Paraules d'Opòton el Vell, Edicions 62, El Cangur
  

Descobriu l'enigma que proposa «Rodamots»

26 de maig 2012

ENS HAURÍEM D'HAVER QUEDAT A CASA

Ens hauríem d'haver quedat a casa
Autor i director: Llàtzer Garcia
Sala Muntaner, Barcelona
Asssistim a Ens hauríem d'haver quedat a casa, un espectacle de petit format on les accions es produeixen en temps real. Els protagonistes són una companyia de joves actors que arriben al local d'un cafè-teatre modestíssim on han d'actuar una hora i vint minuts després (just el temps que dura l'espectacle.) En l'obra es pot veure tot el que els passa en aquest temps anterior a la representació: frustació en veure l'espai que és més petit i tronat del que es pensaven; al mateix temps que ells té previst assajar algú altre, els llums no funcionen i no hi ha ningú amb cara i ulls responsable de la sala... Aquesta paròdia de l'experiència amarga de moltes petites companyies es va estrenar el 2010 a Girona, dins el Festival Temporada Alta. 8/10

24 de maig 2012

LES MADUIXES


Maduixes carnoses, aromàtiques, gustoses amb el punt just d'acidesa,
plenes de sol de tardes de maig. Jardí de llicorella. © Paüls


Els meus somnis són escadussers i curts i somio 
coses senzilles: que bec aigua d'un riu, que tallo 
una fusta i se'm clava una estella i talment 
sembla que et faci mal, o que menjo fruita.
AVEL·LÍ ARTÍS-GENER. Paraules d'Opòton el Vell 

23 de maig 2012

JORDI SIERRA I FABRA: ESCRIPTOR


Més de 400 llibres i desenes de reedicions —alguns amb trenta, quaranta, cinquanta i setanta edicions—, i traduccions a més de vint-i-cinc llengües, alimenten la suspicàcia i, tot s'ha de dir, l'enveja —més o menys sana— del sector, fins al punt que corre la falsa brama que Jordi Sierra i Fabra té col·laboradors que "fabriquen" literatura per encàrrec seu —negres a sou, vaja!—, quan en realitat l'escriptor barceloní es tanca al seu estudi de Vallirana, a tocar de la Serra de l'Ordal, on escriu, escriu i escriu, sobretot després de tornar d'algun dels seus viatges arreu del món amb guions i apunts molt elaborats, sense ni tan sols disposar d'una secretària o un secretari que li ordeni la vida professional.
 ANDREU SOTORRA

LLEGIU L'ARTICLE SENCER A «LLETRA», DE LA UOC: