DAVID I SARA, AL TGB

David y Sara (Pegaso ha desaparecido)
Autor: Ever Blanchet. Direcció: Òscar Molina
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona

Ever Blanchet tanca amb l'obra de petit format David y Sara (Pegaso ha desaparecido) la trilogia sobre l'experiència sexual. Com les altres dues (Desiguals i Pasta fullada), el text ha estat treballat amb mètode d'artesà per dotar-lo de potència i emoció. Amb l'estratègia de zoom temporal —dels del futur 2015 fins al 1954—, l'autor proposa una mirada del pas del temps en la relació d'una parella. En la primera escena trobem la Sara i el David convivint en una residència de vells, per fi estan junts, tant que havien maldat per trobar-se durant tota la vida. Mentre van recordant moments del passat, descobrim qui són els protagonistes i per què no han estat una parella com les altres. Espectacle en espanyol, 9/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

JOSEP CUNÍ, LA DIFERÈNCIA

Reafirmo la meva admiració pel periodista  Josep Cuní. Ha demostrat que és únic en excel·lència informativa i en responsabilitat. Avui, jornada de vaga, la televisió pública catalana ha deixat els ciutadans orfes d'informació. Mentre s'estava cremant mobiliari urbà, saquejant grans magatzems, intimidant i estomacant petits botiguers, TV3 i les altres cadenes de la corporació, incomprensiblement,  no emetien informació en directe, ni tan sols en una banda impresa a l'inferior de la pantalla.
A les set del vespre, Josep Cuní, a 8TV, cadena de La Vanguardia, posava en marxa la maquinària del seu programa «8 al dia», en edició especial.  Sense comptar amb els mitjans de la televisió pública, ha fet un desplegament mediàtic creatiu, ha desplaçat diversos periodistes col·laboradors, ha fet un seguiment de la manifestació a peu pla (precisa i àgil narració de Pol Marsà) i des d'un lloc estratègic de les altures (eficaç Vanessa Petit), ha tingut a l'estudi l'opinió de ciutadans i testimonis dels esdeveniments per telèfon, via twitter i facebook. Ha recollit la valoració dels sindicats d'aquí i  ha fet connexions amb Madrid. Josep Cuní estirant el carro informatiu d'una televisió privada i servint-lo en directe. A quarts de nou ha començat a mostrar fotografies d'establiments cremats. Ha mobilitzat deu convidats per debatre la incidència de futur de la vaga, sota el títol ¿I ara, què?  Avui, dia de vaga general,  Josep Cuní i el seu equip seran al peu del canó fins a quarts d'onze de la nit.

Els mestres, caminant, 

ensenyen el camí.

Vídeobloc Josep Cuní analitza les claus informatives
 

MÉS FOTOPERIODISME AL CCCB

Un bon exercici per estimular el nostre esperit crític és veure l'exposició Mésfotoperiodisme que ara presenta el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Són quatre projectes que han format part del darrer Visa pour l'Image-Perpignan, el festival internacional de fotoperiodisme que té lloc cada any a la capital de la Catalunya Nord.  Exposició oberta fins al 28 de maig.

Japó, març 2011. Selecció de la revista «Days Japan» que recull l'obra de més de quaranta fotògrafs japonesos sobre les conseqüències immediates del tsunami.

Yuri Kpzyrev: Els camins de la revolució. Les protestes en el món àrab en quatre països diferents: Egipte, Bahrain, Líbia i Iemem.

Shaul Schwarz: Narcocultura. Per a milions de mexicans i llatinoamericans, la narcocultura representa l'únic model possible de fama i d'èxit.

Martina Bacigalupo. Em dic Filda Adoch. El projecte retrata el dia a dia d'una dona ugandesa en una zona en conflicte des de fa més de vint anys. Aquest treball narra una història de resistència silenciosa i admirable.

ZOOM, DE CARLES BATLLE

Zoom
Autor: Carles Batlle. Direcció: Xavier Albertí
Sala Beckett, Barcelona

Carles Batlle va obtenir amb l'obra Zoom el Premi 14 d'abril de Teatre atorgat pel Memorial Democràtic. Som al 1939, a final de la Guerra Civil, dins del destructor republicà Lepanto s'hi viuen dos conflictes. Un de resolució bèl·lica i l'altre d'amorós. La història té controlat el conflicte bèl·lic: l'11 de març el personal es va acollir a l'asil polític a la colònia francesa de Tunísia. L'altre conflicte, l'amorós,  és ficció i és l'únic que enfoca l'obra Zoom.
En el primer acte el comandant rep a la seva cabina un representant de la tripulació que el pressiona perquè deserti i  i fugi amb ells a Mèxic. Rep també la visita d'una antiga amant (seductora Alícia González Láa) que viatja en el vaixell que el pressiona en el sentit contrari. Al segon acte, transcorre en l'actualitat, estan redactant a sis mans un guió cinematogràfic del que havíem vist a la primera part. Escenes simètriques, emmirallades. Hi ha una troballa escènica  intrigant: el mariner al primer acte i el marit al segon acte escolten amagats dins un bagul, sense que els amants furtius ho sàpiguen. Els espectadors tenim més informació que els personatges i, a més, un representant que manifesta —amb la veu en off del mateix director— la nostra perplexitat davant d'un argument potent que es queda a mig explotar. 7/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

NIT DE RÀDIO DOS PUNT ZERO

Nit de ràdio dos punt zero
Autora i directora: Cristina Clemente
La Villarroel, Barcelona

La dramaturga i guionista Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és l'autora de Nit de ràdio dos punt zero, una comèdia a l'estil de Pel davant i pel darrere, amb la diferència que no hem d'esperar la segona part per saber què amaguen els personatges darrere de la façana de ficció. Els espectadors assistim en directe a l'emissió d'un programa de ràdio de matinada, "Ho busco però no ho trobo", i en els espais de temps que són fora d'antena els conductors del programa destapen els sentiments. L'equip del programa consta de tres periodistes que tenen accés al micròfon i una tècnica al control. S'hi afegeix una becària que va a totes i que posa tensió entre els conductors del programa, però alhora eleva inesperadament l'audiència. Els diàlegs són un joc esmolat de metàfores que relacionen la vida professional i la sentimental. Un final optimista: el triomf de la solidaritat. Un text esplèndid i la complicitat en les interpretacions ens deixen atrapats en un somriure. Auguro traduccions i recorregut llarguíssim per aquesta obra rodona. 10/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ANTONIO TABUCCHI, IN MEMORIAM

He despenjat els cinc llibres teus que tenim a casa i els tornaré a llegir, i l'emoció vindrà convocada com aquella primera vegada. 

Si està al teu abast, procura que plogui per Setmana Santa, Antonio.

Aquests mots no tenien cap misteri per a ell 

que els llegia, eren clars com l'aigua, sentia 

que en posseïa la clau, podia aferrar-los 

i tenir-los tots al palmell de la mà, jugar-hi 

com amb les lletres de fusta d'un alfabet infantil.

ANTONIO TABUCCHI. Petits equívocs sense importància

PERERA A PUNT DE FLORIDA

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

Més poderós que el roure... 

MIQUEL COSTA I LLOBERA. El pi de Formentor

Perera del jardí de llicorella. Foto: Paüls

No és un pi el que porto al cor, com el poeta de Pollença. És una perera. Nana. Va ser el primer arbre que vam plantar al jardí de llicorella, al refugi de la Vinyeta, aquesta Pasqua farà trenta-sis anys. Gràcies, Josep Rabascall, per tantes alegries com ens ha donat el teu regal.

LA SONDA VOYAGER

Voyager

Autor i director: Marc Angelet

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

Foto: David Ruano 

L'obra de teatre Voyager és una mena de documental que explica les dificultats conceptuals amb què van topar el grup de científics a qui la NASA va encarregar, el 1977, la creació d'un missatge per donar a conèixer el planeta Terra a l'univers. Van enregistrar els missatges en dos discos d'or i els van adherir a les sondes Voyager. Una lliçó sobre el cosmos sideral de difícil pair, que els intèrprets broden. I, per ells l'entenem. Espectacle trilingüe: català-castellà-anglès. 7/10

Llegiu-ne una crítica més completa a Clip de Teatre»