31 d’octubre 2011

UNA ODISSEA MUSICAL

Ulisses. Una Odissea musical
Versió d'episodis de l'Odissea, d'Homer.
Direcció: Adrià Aubert i Cristina Cordero.
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir de 5 anys
Per anar fent boca, un tast de l'Odissea homèrica per als menuts. A l'espectacle Ulisses. Una Odissea musical, que es pot veure al Regina, Ulisses, l'heroi vencedor de la guerra de Troia, torna casa seva a Ítaca. Pel camí atura el seu vaixell en una illa amb la intenció de collir flors per a la seva dona Penèlope, però un malentès amb Posidó li complica el viatge de retorn. Coneix Polifem, el gegant d'un únic ull, sent el cant de les sirenes (lletjotes), la solitària Calipso, la bruixa Circe... Mentrestant Antínous ordeix una estratègia per seduir Penèlope.
La companyia no pretén que els espectadors menuts recordin els noms dels personatges, però la trama resulta del tot comprensible per la seqüencialització lineal, per les lletres de les cançons, per la caracterització dels personatges. La bona factura compensa l'excessiva concurrència de personatges dels episodis paral·lels només esbossats. Els espectadors en treuen com n'és de dificultós el viatge d'Ulisses fins arribar a l'estimada que l'espera teixint. Final ensucrat, ai, ai: Penèlope reconeix Ulisses només veure'l! No sé què en diria Homer.

30 d’octubre 2011

POLZET

Il·lustració de © Gustave Doré per Le petit Poucet

Polzet 
Basat en el conte de Charles Perrault. Guió i direcció: Lluís Graells
Música original: Jesús Rodríguez Picó
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers
Per a espectadors a partir de 3 anys

Cap de les vegades que he vist el conte Polzet de Perrault imprès no m'havia adonat que fos un relat de terror. Ho he descobert mentre es desenvolupava l'espectacle al Teatre Nacional de Catalunya de la mà de la companyia Pa Sucat, amb els subratllats musicals de pel·lícula de misteri i suspens. I això que la part més crua del degollament de les set filles de l'ogre pel mateix ogre és tractat amb una total subtilesa escènica. El fet és insinuat amb un gest mínim i la reacció de la mare ogressa fa la resta sobre la imaginació dels espectadors. Un muntatge multimèdia: titelles, ombres xineses, projeccions sobre tuls transparents... música original en directe, actors que canten i interpreten diversos registres. Un conte magníficament ben servit que fa esborronar els adults. Els petits, en canvi, han aguantat ferms, sense llagrimejar.

29 d’octubre 2011

L'ESQUITXAGOSSOS

Esquitxagossos (Ecbalium elaterium). Foto: © Paüls
Aquest magnífic exemplar d'esquitxagossos, cogombre amarg o carbassera borda (Ecbalium elaterium) es troba en un talús tocant a la carretera que envolta Duesaigües, vora el viaducte dels Masos. És una espècie silvestre de la família de les cucurbitàcies, una de les poques plantes d'aquesta família autòctones als Països Catalans. Els fruits madurs esclaten només en tocar-los. Fa una flor semblant a la de la carbassera. Tota la planta és verinosa.

LA VENTAFOCS MUSICAL

La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50
Autor i director: Dani Cherta. Música original: Keco Pujol
Companyia La Roda Produccions
Sant Andreu Teatre, Barcelona
Per a espectadors a partir 5 anys

Estrena de la temporada de teatre familiar al Sant Andreu Teatre (SAT), amb un musical de gran format que pren com a base el conte de la Ventafocs. Però tot i que la història hi és de fons, res no fa pensar en la noieta desemparada del conte pel que fa a la forma. Una dotzena d'intèrprets fan un recorregut per les cançons i els referents humans, fets històrics i icones de la dècada dels anys 50 i 60 al ritme encomanadís del Rock & Roll. Un guió ben travat, amb els elements imprescindibles perquè els menuts hi reconeguin l'heroïna escarràs de la seva malvada madrastra. En aquest cas, les dues germanastres són unes estudiants que fan tota mena d'injustícies a la Ventafocs perquè ho volen tot per a elles i aniran al ball de màscares on trobaran el noi ric i modern, i la Ventafocs que també hi anirà, en un espectacular cotxe de l'època, vestida amb el vestit més bonic que es pugui imaginar i, per sort, perdrà a la mitjanit una sabata de cristall, que recuperarà l'estimat, etc.
Actualitzada, la recompensa no és el casament amb un príncep sinó una beca per estudiar en una prestigiosa escola. L'accés a la cultura ens fa reines, fins i tot a les republicanes.

28 d’octubre 2011

LA SÈRIE TALPIRONS I RATOLENTS

«Talpirons i ratolents», Edicions del Pirata. Per a lectors a partir de 10 anys
La sèrie «Talpirons i ratolents» de l'escriptor Jordi Ortiz (Barcelona, 1969), il·lustrada per Quim Bou, publicada per Edicions del Pirata ja compta amb amb quatre títols: Talpirons i ratolents, El rapte d'en Sebas, Els formigants i la jove reina i el darrer, per ara: La cova submarina.
L'acció de La cova submarina arrenca sota el Pont del Diable de Martorell. Els protagonistes aventurers connecten amb Muscli, un sardinoli que s'ha escapat de les urpes dels ratolents, que demana ajuda a distància, amb la seva parla característica (es desxifra dita a l'inrevés.)
¿Qui són aquests cinc humans disposats a salvar els sardinolis? Dues parelles de germans, d'edats diferents. Dos nois: Lluc, el gran i el Sebas; i dues noies: la Laura, la gran i la Mina. Tots de bona pasta,  que l'autor descriu en aquesta aventura amb una pinzellada i remet el lector a d'altres episodis de la sèrie, si en vol saber més.
El cinquè membre d'aquest grup aventurer i solidari és el Mag Trafolari, un pou de sorpeses. És un personatge estrambòtic, que sobresurt per les seves excentricitats i perquè és indiscret i imprudent. És qui l'autor dibuixa amb més dedicació. Té més de de vuit-cents anys i es complica la vida a cada pas que dóna; porta nius de castors sota l'aixella,  treu del barret flams o abelles amb rodes i fibló amb tinta per fer tatuatges; reparteix caramels de botifarra amb mongeta o de carxofa i maionesa, només per menjar en cas d'incendi perquè són com extintors portàtils. Els lectors ja esperen llegir quina en farà de més grossa. Per mitjà de la hipèrbole, l'autor s'adreça a la intel·ligència dels lectors, que entendran que totes les sortides de to formen part de la fantasia per anar definint el personatge.
El cas és que aquests cinc humans agafen el tren i se'n van cap a la costa barcelonina a l'encontre dels sardinolis en perill d'extinció a mans dels ratolents, uns éssers repugnants mutants de rata. S'alien amb dels talpirons, mutants de talp, uns esser malcarats, però solidaris.  Els troben preparant-se per la guerra, però al final el seny s'imposa i proposen que el Titellaire solucioni el conflicte.
Un relat meteòric que s'arrodoneix amb la interpretació en imatges d'aquests éssers reals i imaginaris a càrrec de l'il·lustrador Quim Bou, un bon creador d'atmosferes de tensió. Per contrast, els representants del bé i del mal desgranen valors, com ara l'interès per la descoberta, el respecte per qualsevol ésser diferent, la cooperació per superar dificultats,  la convivència intergerneracional, l'exigència universal de la justícia, entre d'altres.  Aviat es podrà llegir el cinquè títol de la sèrie: El secret del Titellaire.

27 d’octubre 2011

DOGVILLE

Dogville
Autor: Lars von Trier. Versió de Christian Lollike.
Traducció de Susana Cepa.
Dramatúrgia i direcció: Nina Reglero.
Teatre Romea, Barcelona
Foto: © Marta Vidanes
Lars von Trier va signar Dogville (2003) per al cinema. Ara, la versió teatral arriba al Teatre Romea. El primer que recordo de la pel·lícula és l'espai tancat amb unes ratlles dibuixades a terra on uns humans feien esclava Grace (Nikole Kidman.) L'espai d'aquesta versió teatral és molt diferent d'aquella singularitat que va impactar els espectadors: un ambient fosc, brut, amb cistells metàl·lics penjats del sostre on els humans salvatges del poble aïllat guarden les pertinences i unes taquilles al fons. A l'esquerra de l'escenari hi actua la Moses Dog Band i els actors interpreten en directe peces a ritme de blues i gospel sobre la culpa.
La Grace (Marta Ruiz) irromp amb vestit de festa al poble miseriós de gossos que es convertiran feres. Fuig dels mafiosos que la persegueixen, s'escapa del seu passat fosc i demana auxili al poble. A canvi d'aquest acolliment, els vilatans l'exploten físicament i sexual. Una obra colpidora que supera en brutalitat la pel·lícula perquè sentim les olors, el cruixit i el sanglotar els cossos. Un merescut Premi Max 2011 al millor espectacle revelació.

26 d’octubre 2011

LA COSTA DE LA UTOPIA

La costa de la utopia. Viatge, naufragi, salvament
Autor: Tom Stoppard
Traducció de l'anglès al rus: Arkadi i Serguei Ostrovski
Direcció: Aleksei Borodin
Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver

La costa de la utopia és un espectacle en llengua russa, estrenat el 2002 a Londres i que al Teatre Lliure es presenta en tres parts (nou hores en total), sobretitulat en català.  En veiem la part del Viatge, una peça d'atmosfera txekoviana, que m'ha recordat Les tres germanes, però amb accions situades en un ambient més obert i distès. Quatre filles del patriarca, Aleksandr Bakunin i la seva esposa, i uns quants amics i coneguts que són convidats a la finca familiar aspiren a una vida millor.
És una obra de tesi. S'hi debat el tempteig ideològic de la societat intel·lectual i política russa entre 1833 i el 1868 amb el Romanticisme francès i l'Idealisme alemany, enmig de les accions clandestines a favor de la reforma russa. Els personatges que l'autor reuneix a l'escenari procedeixen del món real (hi ha el fundador de l'anarquisme, Mikhail Bakunin; el crític literari Vissarion Belinski; l'editor reformista Alexander Herzen; o el poeta Nikolai Ogarev i l'escritor Ivan Turguènev), tenen en comú l'emmirallament en el món occidental i lamenten el retard intel·lectual de Rússia.

25 d’octubre 2011

LUCRÈCIA, ESPERT

La violación de Lucrecia
Autor: William Shakespeare
Traducció al castellà: José Luis Rivas Vélez
Direcció: Miguel del Arco
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Javier Naval 
La violación de Lucrecia es basa en una llegenda que va recollir Livi dins de la Història de la fundació de Roma. Shakespeare l'explica en un monòleg de 1855 versos. Una peça que no pot interpretar qualsevol actriu. Només actrius immenses, d'aquelles que modulen cada paraula, amb l'accent i el sentit precís de ràbia, d'impotència. Núria Espert, per exemple.
El general Colatinus, marit de Lucrècia explica com és de bonica la seva dona. Ho sent Tarquini, fill del rei de Roma i desitja la dona per a ell: va a trobar-la a casa seva fent veure que és un hoste digne. Ella l'acull com a fill de rei i ell a la nit la viola. La dona desesperada per aquest fet, se suïcida mentre ho explica al marit. Colatinus clama venjança, els tarquinis són expulsats, cosa que representa la fi de la monarquia romana per donar entrada a la República.
Emoció i commoció per la Lucrècia que hem sentit i hem vist al Teatre Lliure de Gràcia. ¿Per quan, Núria Espert en català?

Si la paraula no estigués tan gastada, de vegades sento
que a través de la poesia de Shakespeare es produeixen
alguns instants d'alguna cosa que anomenem comunió.
NÚRIA ESPERT