VILADOMAT: DEL TER AL PLATA

 
Del Ter al Plata
 Llibret i direcció: Jaume Collell
Direcció musical: Joan Ramon Puntí
Intèrprets: Xavier Boada i Itziar Castro i l'Orquestra La Imperial
Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona
Foto: © Àlex Garcia

Joan Viladomat  (Manlleu, 1885 - Barcelona, 1940) és l'autor de la música de "Fumando espero" i d'"El vestit d'en Pasqual", entre d'altres set-centes cançons. En una sola funció [25-1-2010] l'Artèria Paral·lel amb l'espectacle Del Ter al Plata fa un l'homenatge al compositor, commemorant el 125 aniversari del seu naixement.  L'espectacle recrea l'ambient burlesc de l'època daurada del Paral·lel. Però allò que amb ulls d'avui podria ser grotest, fins i tot patètic, es transforma actualitzat de llengua i de contingut. Els dos protagonistes són un metge i una metgessa que treballen en la recerca de l'ADN de la raça catalana i aprofiten l'avinentesa per recollir mostres entre els presents. Entre acudits picants i comentaris sobre l'actualitat política, recorden les cançons de Viladomat. En canten, tot dramatizant-les,  dotze de les més conegudes del repertori del músic. Les lletres, però, han estat retocades. O canviades de sentit.  Per exemple, ara, "Fumando espero" és una crítica a l'excés de normativa legal que priva la llibertat de la gent.  La Sarita Montiel era a la primera fila, entre el públic, però ens va estalviar de veure-la dalt de l'escenari. Per sort, hi ha un temps per a cada cosa.

Ja no hi ha músics que composin 

sobre el vici amb tanta dosi de virtut.

JAUME COLLELL, director de l'espectacle 

       
             

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

FAVES DEL PRAT, LES PRIMERES

 Verduleria del Carrer Joaquim Costa. Foto: © Paüls, 2011

Dinar de diumenge: faves del Prat ofegades. "La parada és a tocar de la platja, per això són de les primeres de la temporada", em diu la Isabel, la verdulaire del meu carrer, mentre me les va triant d'una en una. Em fa descompte perquè, segons ella: "són tan tendres que potser n'hi trobaràs alguna de cremada pel fred." Comerç de proximitat, encara, a la Barcelona de 2011.

PINOTXO PER A 2011

Pinotxo

Autor: Carlo Collodi. Adaptació: Manel Veiga.

Teatre Poliorama, Barcelona

Per a espectadors a  partir 3 anys.

Aquest espectacle multimèdia per a explicar el conte clàssic de Pinotxo ens ha agafat de sorpresa. En especial, l'admirable aplicació de les noves tecnologies a l'escenografia (vegeu-ne vídeo). D'entrada, una porta metàl·lica s'aixeca com un teló, però és només una imatge en moviment i el so que suggereix els grinyols de la porta enrotllable. A partir d'aquí, dues projeccions simultànies sobre dos tuls a diferent profunditat de l'escenari simulen les tres dimensions. Els dos intèrprets de la Companyia Roseland Musical (Linn Johansson i Rudy Alvarado) actuen sols a l'escenari buit, enmig d'espais virtuals de còmic i videojoc  als quals sincronitzen la coreografia.

Hi ha també algunes variants de contingut: Pinotxo és un ninot fet de materials reutilitzats per Gepetto, una mena de drapaire. Va a l'escola i és objecte de burla perquè no porta ordinador com tots els altres alumnes. En aquest espectacle adreçat a infants (i també en el musical Geronimo Stilton, que n'ha estat pioner) s'ha demostrat que el llenguatge que els nadius digitals coneixen bé va aprofundint-se en possibilitats, ara també aplicat al teatre de qualitat.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

DE VAMPIRS, DIUEN

 
Íncubo. Un juego de vampiros
 Autor i director: Àlex Mañas. 

La Villarroel, Barcelona

L'íncube és un mascle sobrenatural xuclador d'energia que es presenta en somnis a la víctima i fa que no recordi que l'ha posseïda. Que Íncubo. Un juego de vampiros sigui una obra de vampirs ha estat una sorpresa que he tingut en llegir el programa de mà. Sigui com sigui, és una obra tan infumable com aquest tipus de gènere fantàstic que prolifera en llibres i en pel·lícules. Del poc que en puc dir: una adolescent se cita amb un  home d'uns 40 anys amb una proposta insòlita: sexe a canvi del darrer número d'una col·lecció de còmics de vampirs. Salvaria les interpretacions i l'espai escènic. M'ha semblat interessant l'habitacle a sota terra, tancat, obsessiu i inquietant, on s'estan la noia i dos nois joves. Un espai que es converteix en presó terrorífica de la víctima adulta.  Íncubo. Un juego de vampiros és una obra que no s'explica per ella mateixa, per tant, qui no en conegui les claus d'interpretació no l'entendrà. Jo n'he sortit tal com n'he entrat. Ras i curt.

             

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

VAGA MOLT "GENERAL"

 ¿Algú sap que avui hi ha convocada "una" vaga general? Sí. Ho sap el botiguer de la cantonada que s'ha trobat un cartell encolat al vidre de l'aparador. Ho sap també l'estanquera, la tenda de lloguer de disfresses, la fotògrafa, el farmacèutic, el pastisser, la responsable de la bugaderia... S'han trobat tots cap allà a les deu, malhumorats, intentant arrencar els cartells sense ratllar els vidres. S'han passat la consigna solidària: cal arrencar el màxim de paper, després,  cal amerar el que quedi enganxat amb una esponja impregnada d'aigua calenta i, finalment, arrossegar les restes de paper i cola amb draps de cotó. 

El cartell que els convocants incívics han plantificat al tòtem de pas del carrer no el traurà ningú. Es veurà fins que algú n'hi encoli un altre a sobre. Ara convocaré una vaga. General.

FRANCESC LAYRET, DEFENSOR DELS OBRERS

Pintades al monument a Francesc Layret, defensor del moviment obrer.

Plaça Goya, Barcelona

Foto: © Paüls (23-1-2011)

Grups afins als sindicalistes de la CGT, CNT i altres grups anarquistes es van manifestar dissabte, dia 22, "contra la retallada de les pensions." De pas cap al Departament de Treball de la Generalitat, al carrer Sepúlveda, van deixar ben galdosos de pintades les parets i els vidres dels establiments de la plaça Goya. També se la va carregar el grup escultòric dedicat a Francesc Layret. Aquests manifestants no deuen saber que Layret era un sindicalista convençut, polític i advocat defensor dels obrers. Un lluitador que va ser assassinat el 30 de novembre de 1920, quan anava a interessar-se pels nombrosos militants del sindicat CNT detinguts pel governador de Barcelona. Les pintades al seu monument fan evident que l'incivisme està renyit amb la cultura.

NINO BRAVO, EL MUSICAL

 

Nino Bravo, su vida, su música
Direcció: Fernando Navarrete
Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona.
Foto:  © ClassMusica

A l'Artèria Paral·lel, assistim a l'espectacle musical en homenatge a Nino Bravo (1944 -1973), un mite per la veu potent i per la carrera escapçada per la mort prematura als 28 anys. Fa una setmana, havíem sentit un tast de les seves cançons, en clau d'humor, a 'Nelly Blue', al Club Capitol.  Ara la presentació de Nino Bravo, su vida, su música és de gran format: quatre solistes de bon nivell, cors eficaços, orquestra professional, coreografia, reportatge audiovisual. L'estètica dels intèrprets no és la casposa de l'època de l'homenatjat, però el to general és nostàlgic i ensucrat, de gala de televisió en blanc i negre. Amb tot plegat es fa un repàs al repertori del cantant, dels dels inicis, amb peces desconegudes, fins a les melodies més conegudes: Esa serà mi casa, Te quiero, te quiero, Libre, América, América, Noelia, Un beso y una flor.

Aquest noi que va néixer en un poblet del País Valencià va haver de treballar dur per fer-se un lloc a la televisió franquista. El 1970 fins i tot se li va estafar representar Espanya a Eurovisión (va guanyar Karina), però Nino ha triomfat després de mort, a Sud-amèrica i arreu on s'ha sentit el seu timbre vellutat de veu. 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

PROU DE "BEL·LIGERANT"!

Uns quants sinònims, per entendre'ns 

(encara que la frase sigui per fer bonic.)

Bel·ligerant  per aquí, bel·ligerant per allà... La parauleta s'ha posat de moda. ¿Algú sap el que vol dir "bel·ligerant"? És el participi present del verb llatí  belligerare (guerrejar, fer la guerra.) Una persona bel·ligerant és una persona que està en guerra, que participa en un conflicte bèl·lic i, per extensió, que s'enfronta a...
En qüestió de mitja hora l'han dita a TV3 en dos sentits contraris:

• 1. "Serem bel·ligerants si a un nen andalús l'obliguen a estudiar en català." (Frase de la presidenta del PP a Catalunya.) 
• 2. "Felip Puig ha dit que el govern de la Generalitat no serà bel·ligerant amb els ocupes" (Redacció Informatiu TV3)

En què quedem?

Frase 1. Aquí es podria admetre aquest adjectiu, en el sentit de "guerrejants", "combatius" Però, ¿guerrejants i combatius a favor o en contra del fet que s'ensenyi català al nen andalús? Bé sabem què volia dir, però l'adjectiu aquí es confús.

Frase 2.  No ser bel·ligerant amb els okupes vol dir que el govern no s'hi enfrontarà. ¿El/la redactor/a volia dir "condescendent", "indulgent", potser?

Un cop consultats uns quants diccionaris, amb el bel·ligerant i els bel·ligerants, tolerància zero.