EL GAT DEL RAVAL

El Gat. Escultura de Fernando Botero.
Rambla del Raval de Barcelona

En un cantó de la Rambla del Raval de Barcelona hi ha, des del 2004, una escultura que representa un gat, obra de l'artista colombià Fernando Botero.  Aquest és el quart emplaçament per aquest gatàs de bronze. En primer lloc, l'ajuntament el va instal·lar al Parc de la Ciutadella, després, a l'estadi Olímpic pels Jocs del 92. En l'època que el vaig descobrir estava sobre un pedestal, situat en una raconada, darrere de les Drassanes, i era refugi de drogaadictes. És un gat enorme, (7 m x 2,30 x 2,30), ben alimentat, amb bigotis daurats retallats i cascavell, cosa que vol dir que no és un gat abandonat. A diferència del cavall del mateix autor que hi ha a l'aeroport, l'escultura del gat del Raval no serveix de punt de referència de lluny perquè no es veu, ja que el van situar en un costat, sota l'arbreda, a peu pla. Al principi d'estar en aquest lloc, feia de pipican i d'aparcabicicletes. Ara fa de paret per jugar a empaitar-se, tan rodó i finet de bon acaronar. Està sota la tutela dels nous estadants del barri que tothora omplen els bancs de la Rambla del Raval. Els intriga la fal·lera dels  ciutadans barcelonins a retratar-se penjats a la cua, i amb la fillada enfilada al llom del gran gat mascota. Es miren amb reticència aquest enamorament,  "ai, que ens el prendran...", deuen pensar.

ROSES MÍSTIQUES I CLAVELLS DE MORO

Clavells de moro i roses místiques al jardí de llicorella. 
Foto: © Paüls, 2010

Les zínies o roses místiques (Zinnia elegans) i els clavells de moro (Tagetes erecta) són plantes de temporada. Les pluges ens han obligat a posar a ratlla els cargols i les bavoses perquè es deleixen per les fulles tendres d'aquestes plantetes. Han conviscut —una mica atapeïdes— als parterres assolellats del jardí de llicorella i han florit abundantment aquest estiu, però, ara, a finals de setembre, ja van de baixa.  Assecarem les llavors i les plantarem la primavera que ve perquè ens tornin a alegrar la vista.

Es marciran les flors, però, a despit
de l'hivern, romandrà el seu esperit.
W. SHAKESPEARE, Sonets, V

OBERT PER OBRES

Carrer Joaquim Costa, antic carrer Ponent. Foto: © Paüls, 2010

Fa vint anys, al nostre carrer hi havia tot tipus d'establiments de complicitat amb el veïnat. Fins fa deu anys hi havia una espardenya de vetes penjada al carrer d'un establiment, reminiscència medieval dels oficis. Alguns d'aquests comerços encara resisteixen: la farmàcia, la matalasseria, el mecànic de motos, l'estanc, el tapisser, la fotògrafa... tots en mans noves. Però, els que no han trobat relleu generacional, s'han substituït per tendes que tenen els queviures a munts —una a tocar de l'altra—, per locutoris, per bugaderies, per agències de tramesa de diners a l'estranger, per carnisseries halal, per botiguetes de telefonia mòbil, per taulells on serveixen menjars per emportar-nos-els a casa, per bars de copes que obren al vespre. Un carrer atapeït, ara obert per obres.

Seqüència 2

Famílies paquistaneses hi regenten tendes
una a tocar de l'altra, de queviures a munts,
i es neguen mútuament a veure
competència en els aparadors cecs
amb prestatgeries de licors.

A tocar, hi conviuen una església de l'Opus,
una pensió per a sexe convingut al carrer
l'associació de veïns del barri,
un estanc, una escola de monges,
una sabateria que sempre liquida,
una església evangelista,
una oficina de La Caixa i un banc ocupat per indigents.

LENA PAÜLS Documental (exterior: un xamfrà)

PER MOLTS ANYS, «DUESAIGÜES. LA REVISTA»

«Duesaigües. La Revista", núm. 1-5. Foto: © Paüls, 2010

La publicació trimestral «Duesaigües. La Revista» celebra el primer aniversari. Durant aquest any, l'equip de redacció ha implicat en aquest projecte gent de totes les generacions, hi ha dedicat moltes hores decidint continguts, dissenyant, recollint articles, textos de creació, fotografies i dibuixos. I, a més, ha començat a adaptar-la a la dinàmica d'internet.
Només en un any, La Revista ha esdevingut un element cultural, informatiu, lúdic i de vertebració social important. Sovint diem: "A La Revista, tal persona deia que..." Em consta que aquí la llegim tothom. Amb lupa. La llegeix la gent que viu aquí, els que tenim un peu aquí i un altre a fora i els que viuen fora del tot però que tenen les arrels aquí. No hi ha cap escrit que es deixi per verd. Un mal pas en una frase poc entesa dóna peu a retrets i justificacions. De la mateixa manera que un article oportú es converteix en bandera per aconseguir objectius.
Això comporta la comparació irònica de La Revista amb la pràctica del futbol, esport al qual juga tothom a Duesaigües, des de la canalla fins als avis i àvies. És tan gran l'afició a la pràctica d'aquest esport que el municipi manté les instal·lacions amb gespa natural —en terra de secà— d'un camp que és, cal dir-ho, el principal element de distracció del municipi de tal manera que tothom s'hi entrena una hora o altra i en els dies de partit hi ha empentes per assistir-hi.
Per tant, si pels ciutadans de Duesaigües —contribuents fidels—, tenim en similar consideració La Revista i la pràctica del futbol, cal que les institucions els dediquin els recursos humans i financers equivalents, per tal d'evitar que un dels dos projectes patrimonials sigui discriminat. Però, si no, «Duesaigües. La Revista» continuarà sortint com fins ara, per la voluntat obstinada dels ciutadans que la impulsen i dels ciutadans exigents que la llegim. Per molt anys.

Porta gravat a la memòria, durant la resta de la teva vida,

les coses bones que han sorgit de les dificultats.

PAULO COELHO. Manual del guerrer de la llum 

RECITAL D'ABRAR-UL-HAQ A BARCELONA

Diumenge 26. Plaça dels Àngels de Barcelona (Davant del MACBA.)

Foto: © Joan Sánchez, 2010

A Barcelona, en el marc de la festa de la Mercè, organitzat per Casa Àsia, s'ha pogut sentir Abrar-ul-Haq, el cantant de bhangra més famós  del Paquistan (ha venut 16 milions de còpies del seu primer disc.) Barreja el pop i el folk i té entusiastes fans femenines. La cançó "picant" més celebrada va ser la d'aquesta tornada:  

Casa't amb mi, 
si vols demana ja 
permís a la teva mare. 

Una tornada molt aclaridora, per entendre com són aquests conciutadans nostres. La plaça dels Àngels s'ensorrava amb ballaruga ondulant i aplaudiments.

RIGOR MORTIS

Rigor mortis
Autor i director: José Luís Martín
Foto: © David Ruano

Rigor mortis és la primera obra d'aquesta temporada al Teatre Condal. Hem arribat al teatre passejant i encara ens semblava que anàvem d'hora i resulta que tothom ja era a la sala. Començava mitja hora abans de la informació que teníem, cosa que demostrem amb proves i ens deixen entrar, a les fosques. A l'escena hi ha dos homes, una caixa de morts i moltes corones de flors. Els personatges són morts i s'acaben de conèixer a la sala d'un tanatori: un és un jubilat de Cornellà i l'altre un polític nacionalista català corrupte.  A cops de tòpics i sorpreses anem sabent, al mateix temps que els protagonistes, que han mort d'accident. Ara es tracta de saber de qui va ser la culpa. El relat evoluciona en aquest sentit i s'hi afegeixen nous personatges també suposadament morts que estan relacionats amb el xoc. El tòpic es cargola més en un final ben resolt. El dramaturg i director d'aquesta obra és conegut per la seva dedicació a l'humor gràfic. D'ell és la imatge de Déu amb barba blanca, un tercer ull sobre un triangle. D'ell és la imatge de Quico, el progre que després passaria a ser sèrie de TV. Ha estat guionista, adaptador i productor d'obres teatrals d'èxit, però s'estrena com a dramaturg i director en aquesta comèdia d'embolics de digestió fàcil.

Qualsevol semblança amb la realitat
no és una coincidència, és una maleïda casualitat.
JOSÉ LUIS MARTÍN

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

FOIX DE SARRIÀ

Foto: © Paüls, 2010

Vet aquí la cantonada de la pastisseria Foix de Sarrià. Hi ha dues senyalitzacions, una paperera, un semàfor, escocells dels arbres sense protecció, una barana, un tòtem... ¿Hi cabria alguna cosa més, encara?

Com que els responsables d'urbanisme o els de la via pública de l'Ajuntament de Barcelona saben que la que va ser casa del poeta Josep Vicenç Foix és una botiga d'exquisideses molt fotografiada, devien pensar que podien aprofitar per fer una exposició de tot el "mobiliari" urbà de què disposaven. Per sortir a la foto.

Has substituït l’amant pel tramoista. 

J. V. FOIX

L'AVI ÉS... L'AVI!

Lilli Messina. L'avi és... l'avi! Traducció de  l'alemany: Patric de San Pedro. Takatuka-Virus Editorial. Barcelona, 2010. A partir 3 anys.

Un àlbum il·lustrat que parla de la convivència de gent petita i gent gran, sota un mateix sostre. L'avi és una persona ben rara, pensa el menut de la casa. L'observa amb atenció i arriba a la conclusió que l'avi és un nadó perquè no té cabells ni dents i a vegades li donen el menjar a la boca. Però encara hi ha més aspectes que fan pensar que l'avi és un infant indefens perquè no sap cordar-se les sabates i amb el seu estrany patinet (un caminador), topa a totes bandes, fa caure les coses i fa molt d'enrenou. La mare li explica tot mostrant-li fotografies que l'avi no és un infant sinó una persona molt gran que va ser jove, que es va casar amb l'àvia que va tenir fills... En fi, que l'avi no és un nadó. És clar. L'avi és... l'avi. Si les quatre paraules del text són una delícia els dibuixos són retrats còmplices amb qualsevol lector sensible, sigui de l'edat que sigui: la mare que s'escarrassa a desdoblar-se per estar tant pel petit com per l'avi. L'avi sempre dormint en una butaca i el petit imaginant-se un competidor en l'avi-nadó. Per llegir amb un somriure beatífic.

—L'avi, l'àvia, l'oncle i jo... Ho veus, l'avi és el meu pare!

—Noo, noo —diu en Pep. L'avi és l'avi!

LILLI MESSINA.