CARRAUS I MATRAQUES

Carraus diversos. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Paüls

De menuda vaig tenir un carrau, però no tinc memòria que el fes servir més enllà del terrat de casa. La Mercè A., de Reus m'informa que anava a fer-los sonar amb el seu fill gran al convent de les monges de la Providència al carrer del Vent i a l'església de sant Francesc. La Mercè, que de jove havia estat verdulaire al Mercadal, recorda que a l'hora de l'ofici del Dissabte de Glòria feien renou a les parades de la plaça picant els plats de les balances.

Explica Salvador Palomar en un article titulat Instruments de Setmana Santa que, en la tradició precristina, els carraus i les matraques eren una mena d'amulet sonor. Es feien sonar en arribar la primera lluna plena de primavera per allunyar la foscor de l'hivern i donar pas a la nova llum solar. La tradició va passar al cristianisme. I, a poc a poc, els orígens veritables de la celebració ja no els recorda ningú. ¿Com va aprofitar el cristianisme el soroll de carraus i matraques? El respecte pel dol d'aquests dies imposava no tocar les campanes, que eren substituïdes per les matraques de les esglésies. Les matraques de mà d'us individual eren la versió reduïda d'aquests grans instruments (com el de Riudecanyes, que encara es conserva.) El rebombori dels carraus i de les matraques anunciaven tant els oficis que commemoraven la passió i la mort de Jesucrist, com l'alegria perquè havia ressuscitat.

¿Per què la gent gran quan veuen un carrau diuen que el feien rodar per "matar jueus"? Els fidels culpaven simbòlicament el poble jueu de la mort de Jesucrist fent soroll. Per això, quan ara es parla de carraus i de matraques els avis expliquen als menuts –perquè ho van aprendre del mossèn o de l'escola– que eren per "matar jueus". Explica Josep M. A. "Vicari" a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular que després de l'ofici de les tenebres, quan s'apagava l'espelma blanca (la Marieta) del tenebrari (canelobre gros) el temple es quedava a les fosques i "començava un eixordador estrèpit que feien els infants i grans (...) amb el mall —una maça de fusta per picar sobre les bigues que abans s’han estès a terra o sobre els bancs—, les matraques i els carraus."

Actualment s'està recuperat el costum de fer girar els carraus i les matraques segons la tradició antiga de celebrar l'arribada de la primavera. I, d'altres, per anunciar els oficis de Setmana Santa.

TAPÍS D'ESTRELLES

Tapís al jardí de llicorella. Disphyma crassifolium. Flor de migdia.
Foto: © Paüls, 2010

El nostre jardí de llicorella és un jardí de secà. Un exemple de vegetació sostenible —al costat de plantes autòctones—, és aquest tapís que s'arrapa lentíssim al pedruscall del terra. És una alternativa a la gespa perquè tot l'any està verd, no necessita manteniment ni adobs i no l'ataquen plagues ni fongs. A començaments de primavera té aquest aspecte enlluernador, amb aquestes estrelles menudes que es tanquen amb la caiguda del sol.

• 
  

Però de vegades, en el moment que tot ens sembla perdut, és quan arriba l'advertència que ens pot salvar; hem trucat a totes les portes que no donen enlloc, i l'única per on podem entrar i que hauríem buscat debades durant cent anys, ens la topem sense saber-ho, i s'obre.

MARCEL PROUST, El temps retrobat

GAVINES AL PANTÀ DE RIUDECANYES

Gavines capnegre, al pantà de Riudecanyes.
Foto: Antonieta Codina, 2015

Passant pel pantà de Duesaigües, fa dues setmanes, cap a les sis del vespre, vam veure abeurar-se un estol important de gavines. Ens va dir l'Isidre, el taxista, que l'estol era la resta del gruix de gavines capnegres (Larus melanocephalus) que hivernen al Baix Camp (més de vint mil.) Són unes gavines de mida mitjana, que ara al març tenen el cap blanc, malgrat el nom de l'espècie. S'alimenten als abocadors de Botarell i esperen les barques de pesca del literal cambrilenc. Pels estudis d'anellatge que s'han fet en les zones de descans i en els dormidors de les platges de Cambrils, se'n sap la procedència: Itàlia, Ucraïna, Mar Negre, on ara tornen per niar.

Causen curiositat, són objecte d'estudi, la ciutadania ens les mirem amb tendresa. Però les gavines, sense depredadors, es reprodeixen desorbitadament i poden produir danys ecològics: a les ciutats, envaint espais públics, en un pantà com el de Riudecanyes, pol·luint l'aigua de la qual s'abasteixen molts pobles.

Per saber-ne més:
GAVINES CAPNEGRES,
article del naturalista Màrius Domingo de Pedro a naciodigital.cat

TRÈPLEV: No hi ha cap decorat. La vista s'obre
directament al llac i a l'horitzó.
ANTON TXÈKHOV. La gavina

Armats, manaies i estaferms

Guàrdia d'honor de la imatge del Sant Crist de la Sang de Reus.
Cohort romana del 2007 formada pel capità Manaies, el caporal
corneta, el caporal tabaler, 4 caporals, 2 soldats 1ª. 4 soldats tabalers i 17 soldats

Els manaies i els armats són formacions que representen soldats romans —amb indumentària similar a la que coneixem per via cinematogràfica— que desfilen a les processons de Setmana santa. A Girona, els manaies són un exèrcit de 100 homes que toquen pifres (flautes travesseres, segle XIV) i tambors. També sota el nom de manaies, desfilen grups d'homes vestits de soldats romans a Banyoles, a Besalú, a Blanes. A Verges s'anomenen manages. Al Baix Camp els grups s'anomenen armats. Surten a les processons de Montbrió, de Reus, de Riudoms, de la Selva del Camp, de Riudecols, de Vilaplana.

A Badalona i a Besalú desfilen els estaferms, que tenen l'origen en els guàrdies dels comtes medievals catalans. Van vestits de color blanc, espardenyes de vetes i faixa vermella. Duen un casc de ferro que els cobreix la cara.

Llegiu aquí informació documentada
sobre els armats de la Congregació
de la Puríssima Sang de Reus. Arxiu Carrutxa.

Marià Gil Guijas, capità Manaies dels Armats de la Sang des de 1999, explica així la indumentària del capità de l'esquadra romana, diferent de la resta de la formació: "El seu casc, llampant i pesat, porta un colom intentant imitar l’àliga imperial, símbol de poder en les antigues tropes romanes; un serrell llarg, espès i blanc i té una visera estil medieval per ocultar el rostre per donar-li discrecció i solemnitat al seu portador. Porta una capa de vellut blanc, una cuirassa en forma de pit per davant i coberta per darrera i amb serrells de cuir a la part inferior. Una túnica de vellut blanc. Un sabre romà de gala. Un grandiós escut amb un lleó al seu bellmig, símbol de força. "

DIUMENGE DE RAMS

Fotos: rosaris de sucre, palmons i rams de llorer, romaní i olivera. Fira a la Rambla de Catalunya. © Paüls

El Diumenge de Rams marca l'inici de la Setmana Santa. Josep M. Aragonès "Vicari" explica costums i creences referides al Diumenge de Rams a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular. N'extrec les que m'han semblat singulars, com per exemple, les figures casolanes anomenades "sí senyor", que els fidels duesaigüencs penjaven als rams i palmes, segons el costumista mossèn Griera. Segons la tradició, que recull Joan Amades, els rams i palmes que duien els apòstols en entrar a Jerusalem van produir de fruites en abundància. D'aquí vindria el costum de penjar les figures "sí senyor" i les llaminadures i rosaris de sucre als palmons i palmes actuals.

Pel que fa als rams beneïts servien per a fer fums els dies de tempestat i era creença que allunyava les bruixes. Es cremaven el dia abans de la nova benedicció. Encara hi ha el costum de penjar als balcons els rams de llorer, les palmes i els palmons beneïts per a guardar les cases dels mals averanys.
La tarda del diumenge de Rams, els fidels de Duesaigües anaven en viacrucis fins al Calvari, acostumaven a portar una creueta feta amb una fulla de palmó beneït, que es teixien artesanalment. De retorn a l’església, es resava el rosari i es cantaven els misteris amb la mateixa lletra i tonada que ho feien els pares franciscans del convent d’Escornalbou.

Museu de l'avi, de Duesaigües. Montserrat Francisco amb un grup de nens i nenes de 
Duesaigües, explicant tradicions d'aquests dies. Foto: © Carmina Mauri Mestre, 2010

L'anturium

Aquest delicat pom d'anturiums ens el van regalar els mestres d'un l'institut del Maresme. Ha estat exactament catorze dies en perfecte estat de conservació al rebedor del nostre àtic de Barcelona. M'informo del cultiu de la planta de cara al jardí de llicorella. Sembla que no és gaire exigent i es multiplica amb facilitat separant arrels de la planta mare. Llàstima que cada temporada l'esperin plagues per parar un tren.

(Llegiu-ne aquí informació fiable.)

I l'enveja mai no es present al ball vestida d'enveja. Hi va vestida d'alguna altra cosa: ascetisme, exigència, sentit comú.
MARTIN AMIS. Experiència.

Manifest groc

Aquest vespre anem a l'Espai Brossa a veure un muntatge sobre la joventut i les avantguardes. Es basa en El Manifest Groc, del 1928, signat per Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, considerat la proclama més agosarada de l'avanguardisme català. Denuncia les institucions nascudes amb el Noucentisme perquè són un fre per al futurisme. La companyia de Teatre Kaddish el reciten sencer a cop de micro. Després s'enfilen amb altres textos de l'època, en un poti-poti desgavellat, però del qual en traiem la conclusió que el fons del Manifest continua essent vigent.

Aquí trobareu els principals manifestos -i altres escrits- de les avantguardes (futurisme, cubisme, dadaisme i surrealisme)

Llegiu aquí una crítica més completa d'aquest muntatge

Hora del Planeta

Per alertar del consum energètic, 4000 ciutats, de 120 països han apagat la il·luminació de molts edificis públics de 20:30 a 21:30. Ens hem trobat amb l'apagada a la plaça del Rei i hem hagut de sortir-ne volant, abans que se n'apoderessin els carteristes. A la plaça de Sant Jaume, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona tenien les entrades amb un punt de llum miseriós. A les 21:31, la hipocresia se n'ha anat de vacances i tot ha continuat com sempre.

Aquella nit, el cec va somiar que estava cec.
JOSÉ SARAMAGO, Assaig sobre la ceguesa