 | |
Per escoltar el poema sencer, cliqueu: Canal IVOOX o bé Canal SPOTIFY Veu: Andreu Sotorra |
I
Vas fugir sola, sense eines ni amics;
només els plors es van traslladar amb tu.
No et vas girar a apagar cap llum encès
ni vas deixar ningú a guardar la casa.
Xiula el mestral per la porta ajustada
i la capa de pols s'arremolina
en ones i fistons entorn dels mobles.
Al port es gronxa l'altra nau varada,
on uns peons estiben grans i oli:
La travessia comença a arbre sec.
II
Redibuixes el plànol del tresor
copiat en un paper pergamí,
fent-hi canvis a contrallum dels vidres.
Ha canviat de ciutat i de casa,
desat en lloc segur. I ha resistit.
No el recuperarà ningú,
ni el pirata John Silver,
per llargues expedicions que organitzi,
entre emparrats de moscatell,
entre els fars i la mar oberta.
III
A arbre sec, tota foc, als rems la força,
a pal pelat, sense antenes, navegues
bleïda de sol i serena.
Confies en el mapa sense escletxes
i no filustres el faralló rom
que, desorientada, voltes en cercle.
Toques la costa amb les mans clivellades
i t'aferres als norais imantats,
on l'aigua és calma i la ciutat, a un pas.
Dubtes d’on ets, i vas etiquetada.
IV
El colom nàufrag ara embruta les places,
l’alosa refila noms d’altres mars,
i tu, indecisa, en una talaia,
espigoles pels rostolls d’anys i panys:
teles aturades, arxiu de puntes,
celobert embrossat de fulles seques.
Et sembla que aquí el temps s’atura,
que es nega el timó en aigües moixes.
Mentre el somni conspira a hissar la vela,
la nau i el serè juguen a la cluca.
V
Lleves l'àncora a l'alba,
arrapes als rems els dits com tenalles
de cara als remolins, lluny l’escullera.
Esquives els abismes que obren
els tornados xucladors d’energia.
Vogant i vogant, omples la nau
d'arrels noves, d'aliats i d'amors
que t'ensenyen a llegir els núvols,
amb qui colgues llavors i altres tresors
que t'obliguen a retardar el retorn.
VI
Et vas presentar amb el salobre a casa,
i l'omplies de coralls i gavines,
de serpentines d'algues,
de reguerons de perles.
La porta oberta feia entrar el llevant,
i les cortines s'enlairaven dòcils
com núvols de bonança.
Veia la nau al marc de la finestra,
"el camí és la meta", em deia Rilke,
i entenia el teu desfici de mar.
VII
Amb velam desplegat i vent de popa,
navegues al teu rumb, a tremp.
Vas arrencant fulls del nou calendari,
que, rebregats,
voleien per coberta,
mentre els aliats fan una manilla.
Llisques, disposada a entomar
marees i mar calma, llisques.
Poema de © Lena Paüls
a càrrec d'alumnes de 1r i 2n d'ESO de la Institució Montserrat
de Barcelona. Amb el guiatge de la professora Rosa Masanés.
*
