Premsa de vi, al celler del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües i dibuix de © Mariona Rabascall, 2010
La història del cep és la història de la tenacitat i de les esperances de poder viure de la terra de moltes generacions. A les sales i al celler del MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües, hi trobem una mostra exhaustiva d'eines per al conreu de la vinya, estris i atuells relacionats amb la verema (falçons i tisores, portadores, cistells o barjoles) i l'enologia (elaboració del vi, criança i envelliment): bocois, carretells, bótes de castanyer amb cèrcols, aixetes de tina i de bóta, bàscules, mesures, estris de l'ofici de boter (aixa, compàs, ribot), ampolles, taps de suro, copes, bóts, porrons, tirabuixons, cistells de decantació de vins. I dues premses i dipòsits de fermentació del most.
Cistell per veremar —barjola—, portadora amb tapa d'espart, maça de pitjar el raïm a la portadora, tisores i falçons per veremar. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. Foto: Montse Francisco, 2010
LA VINYA. Els ceps (Vitis vinifera) volen zones atemperades, creixen en terrenys tan aspres com els pedregosos de llicorella [llacorell, segons els duesaigüencs], on fan arrels profundes. Però, tot i així, són exigents de conrear: llaurades, empelts, poda, crema de sarments, espampolar, tractament antiparàsits, fongs i malures diverses, encert en el moment just de la verema... I tot fet amb mecanització escassa.
Entre els anys 1865 i 1879, la plaga de la mosca àfida —la fil·loxera—, que va atacar els ceps francesos, va fer que Catalunya suplís la demanda de vi del mercat mundial. Es van plantar vinyes arreu: des de la vora del mar fins als vessants de les muntanyes (el cas de Duesaigües), sobre marges, en feixes. Va prevaldre la quantitat enfront de la qualitat. La fil·loxera, entre 1878 i 1900, també va arribar als ceps catalans i en va arruinar les vinyes. Es van substituir replantant-les amb peus americans, immunitzats contra la malaltia i empeltats amb les varietats pròpies d'aquí. La replantació i la lenta recuperació de la producció va comportar un daltabaix social, amb el despoblament de les comarques on el conreu era majoritari. Després de la guerra, al Baix Camp la vinya va anar en regressió. Sense mitjans ni planificació, no hi va haver possibilitat d'orientar la producció cap a la qualitat ni cap a la conquesta de mercats. Les darreres varietats més corrents, pel que fa als blancs, eren el picapoll i la garnatxa blanca. Pel que fa als negres, la garnatxa negra i la carinyena. A partir dels anys seixanta, el conreu dependent de les vinyes es va anar substituint progressivament per les plantacions d'avellaners.
A les vinyes de Duesaigües, als revessos del mercat, s'hi ha d'afegir l'abruptesa del terreny i la composició del sòl i del subsòl. Fets, d'altra banda, que a la comarca del Priorat, que tenim a tocar, han treballat perquè fossin els factors de singularitat i d'excel·lència. La premsa del Sindicat, que a mitjan anys vuitanta encara feia vi per al consum familiar dels associats, va tancar. Va ser el tret de gràcia. L'abandonament de les vinyes no s'ha substituït per altres conreus, la qual cosa ha comportat el procés lògic dels terrenys desprotegits: el bosc els envaeix i són vulnerables als incendis.
(Migcàntir de fang, atuell de 8 litres, per mesurar vi. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. Foto: © Montse Francisco, 2010)
Agraeixo les aportacions dels informadors: Montserrat G., Joan N. de cal Trillana, Jordi R. i Jaume R. de ca la Perpètua, Sebastià R., Joan T. de cal Faio. Agraeixo a Montserrat Francisco les fotografies, i a la seva filla Mariona Rabascall, els dibuixos que il·lustren aquest post. També faig constar el meu reconeixement a Jordi Rabascall per les facilitats a accedir a les peces del MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües.