31 de maig 2010

La draga sense escates, galeria

1. Presentant l'àlbum La draga sense escates, a la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú, amb autoritats, patrocinadors i editors del premi de contes per a infants Mercè Llimona, davant d'una nombrosa i atenta audiència.


2. Mentre explico el conte, la il·lustradora Àgata Gil Capeta el dibuixa.
3. Signatura de llibres.


4. Amb la il·lustradora Àgata Gil Capeta.
5. Explicant i dibuixant el conte a la Llibreria Saltamartí de Badalona.



6. Lectors amb l'àlbum, fent cua perquè les autores els el dediquin.
7. Dibuix del conte realitzat per: Marc, Paula, Adrià, Ainhoa, Estel, Genís, Naya, Mariona, Dídac i Alba. Titulen la làmina: "Gràcies al Club Dragolí. Duesaigües. Sant Jordi, 2010"

La distinció «The White Ravens, 2010» que han rebut el text
i les il·lustracions de l'àlbum La draga sense escates,
també és per a vosaltres, lectors menuts
i animadors adults que hi heu fet confiança.

30 de maig 2010

CASSOLETES DE XOCOLATA


Foto: © Paüls


Hem fet unes postres artesanes d'aquelles on tot s'aprofita. Fins i tot ens hem menjat la cassoleta perquè és feta de xocolata. Hem procedit així:
Hem fos al bany maria xocolata negra de cobertura. L'hem deixada refredar un moment i n'hem abocat un bon raig en motlles de paper rissat de fer magdalenes, i l'hem distribuït pels costats (ha de quedar-ne una capa gruixuda) amb un pinzell de silicona. Hem posat els motlles de boca a terra, sobre una reixeta, fins que la xocolata s'ha solidificat. A continuació hem retirat el motlle de paper i hem farcit les cassoletes de xocolata amb una cullerada de melmelada de taronja amarga i dues de iogurt de llimona. L'hem decorat amb una escultura de xocolata blanca sense sucre (vegeu-ne foto.)
Podríem haver-les farcit amb iogurt, crema pastissera, melmelada, arròs amb llet, xocolata desfeta, fruita trossejada, boles de gelat, mató i fruits secs... qualsevol cosa, sempre que mantigui l'embolcall de xocolata en fred o a temperatura ambient. Aquestes postres fan festa, i les reservem per celebracions especials. Com la d'avui, «The White Ravens» per a La draga sense escates.

Dolç lliga amb dolç, i el goig al goig invita.
W. SHAKESPEARE, Sonets, VIII


La draga sense escates, premi «The White Ravens»


L'àlbum La draga sense escates acaba de rebre la distinció «The White Ravens» que atorga la Internationale Jugendbibliothek de Munic. A Àgata Gil per les il·lustracions i a mi pel text. Aquesta institució ha considerat el llibre com a The White Ravens (literalment, "corb blanc", que equivaldria a "joia rara") de les publicacions catalanes de l'any passat.
La Draga sense escates ja havia rebut el Premi Mercè Llimona i, ara —després de tants lectors—, aquest guardó, que la institució alemanya atorga anualment a 250 llibres de tot el món que considera destacables per la seva temàtica o per la novetat que aporten al conjunt de la literatura infantil i juvenil internacional.
En aquesta edició la Internationale Jugendbibliothek de Munic ha distingit 250 llibres corresponents a 49 països i editats en 32 llengües diferents, entre les quals figura el català. També han estat distingits, en llengua catalana, l'escriptor Pau Joan Hernàndez i la il·lustradora Montserrat Batet per la novel·la L'illa de la pedra inquieta. La Internationale Jugendbibliothek de Munic n'elabora un catàleg en línia en llengua anglesa amb les ressenyes de cadascun dels títols i en presenta una mostra anualment a la Fira Internacional del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. La selecció dels The White Ravens és molt seguida per tot l'àmbit del llibre infantil i juvenil i, ni que els premis siguin honorífics, han aconseguit en gairebé quinze anys d'història ser considerats d'entre els més prestigiosos.

Vegeu què diu l'esmentat catàleg de l'àlbum:

La draga sense escates (The Scaleless Lady Dragon)
Premi Mercè Llimona 2008
Premi The White Ravens 2010 (Internationale Jugendbibliothek de Munic)
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona
Text: Lena Paüls
Il·lustracions: Àgata Gil

Saint George being the patron saint of Catalonia, dragons naturally play an important role in its tradition, culture and also literature. This book is, for once, not about a blood-thirsty fantastical creature but rather a quite civil representative of the species. While the lady dragon plaguing a town seems a bit threatening at first, she in reality only seeks people’s help, as she is missing the identifying mark of all dragons: armour-like scales. This picture book reveals how, after a few less than successful attempts, the green lady is made happy thanks to the magical powers of the water in the village pond. The cheerful, somewhat hyper illustrations suit the lively character of the story very well. (4+)

29 de maig 2010

PUGONS I ALLS

Foto: © Ferran Turmo

A la primavera els pugons xuclen la saba de les fulles més tendres. Segreguen un suc dolcenc que es veu que és una mena de mannà per a les formigues. Els agrada tant, que acostumen a mantenir ramats de pugons als formiguers durant l'hivern per dur-los a pasturar als brots tendres. Si tinguéssim la sort que alguna marieta de set punts s'enamorés del nostre jardí, aconseguiríem reduir els pugons, pensem. Però, de marietes, ni rastre.
Passem al pla b: la infusió d'alls. Hem procedit amb mètode. Hem deixat els alls d'una cabeça i mitja en remull durant vint-i-quatre hores i després els hem bullit durant mitja hora. Ho hem deixat reposar tota la nit i hem fumigat les fulles tendres de les agraïdes xefleres, les de l'alzina del Cisco, les de la perera de l'avi del Jaume i les de les troanes. Després d'unes hores, hem parat l'orella als troncs dels arbres (abraçant-los com fa l'Anna L.) i hem sentit rialles de pugons, com si els haguéssim fet pessigolles.
Em sembla que haurem de passar al pla c: la ceba (aquí hi trobareu la informació que en tinc)

O, potser, al pla d: l'espígol dentat (llegiu-ne aquí una intuïció)


Tot programa d'acció està dominat per una teoria.
JOSEP FERRATER MORA. Les formes de la vida catalana.

ART A TOT ARREU

Plaça de Sant Agustí. Foto: © Paüls, 2010
Aquesta construcció que es veu a la foto és una estació elèctrica situada la plaça de Sant Agustí, al Raval barceloní. Ara, en aquesta plaça tan transitada i erosionada no hi ha els bancs públics on passaven tot el dia els indigents. De tota manera, els pòtols continuen com a estadants fixos a la plaça, asseguts al petit repeu del monument o a les escales de l'església i conviuen amb els altres ocupants de la plaça asseguts sota para-sols en taules de bar.
Els veïns de la plaça pengen rètols als balcons: "Volem un barri digne." I els alumnes de l'Escola Massana, que tenen les aules i els tallers a prop, també hi volen dir la seva i pinten un grafit a tot el perímetre de l'estació que hi ha plantificada a la plaça. Han fet una obra d'art a l'abast de tothom, per alegrar la vista al vianant ocasional i al veïnat. L'art relaxa i ens salva d'estirar-nos els cabells.

28 de maig 2010

Missió de Kingungi: l'hospital



Mare i nadó a l'hospital de la missió de Kingungi, al Congo. Foto: © M. del Carme Molist, maig, 2010





Sala de la maternitat.
Des de la missió de Kingungi a la província de Bandundu, al Congo, ens escriu la M. Carme Molist, monja Vedruna, que duu a terme un projecte solidari de formació de mestres a l'Àfrica. N'extrec uns fragments on parla de les visites que fa a l'hospital de la missió: "Cada tarda vaig a la maternitat a veure les mares i els nens. N’hi ha tantes! Vénen caminant molts quilometres durant dies, per venir a parir a l’hospital de la missió. Allà tenen una sala on esperen el moment del part els dies que calguin. Vénen sense res. Se’ls ofereix un somier (i ara, un luxe, un matalàs) però elles s’han d’espavilar per tot i comparteixen el poquíssim que tenen."
Explica la M. del Carme les condicions sanitàries i d'abandonament a què s'enfronten les parteres: "M’ha impressionat molt veure la fortalesa d’aquestes mares. Com s’arrosseguen per terra allà fora quan tenen contraccions i molt dolor, com resisteixen quan en viu les tallen per ajudar a sortir el nen… I soles, els pares no hi vénen, sols alguna amiga o la mare. Quina tristesa la de la jove mare que va arribar a la missió massa tard i ja el nen havia sortit una mica i havia mort. Rodejada de tantes noves mares, patia pel que diria o faria el seu marit quan ho sabés."

La malaltia de la son.
La malaltia de la son és una malaltia mortal, si no es tracta. És una malaltia parasitària, transmesa als humans per la mosca tse-tsé. La M. del Carme ens explica el següent fet viscut als voltants de la missió de Kingungi: "Ahir em vaig trobar pel caminet una mare amb un nenet a coll plorant i cridant molt. Darrera d’ella uns homes amb una canya de bambú traslladaven, embolicat en una pagne i lligat al pal, un nen de 6 anys que acabava de morir de la malaltia de la son. La misèria i les condicions de vida fa que encara hi hagi moltes malalties, tifus, tuberculosi, malària i malalties d’aquestes tropicals que ja haurien d’estar eradicades." I es pregunta: "¿Com el nostre primer món injust i satisfet pot permetre que en aquest petit planeta es donin situacións com aquestes?"

Mentre passem el lívid entollat,
un, ple de fang, em diu molt a la vora:
"Tu qui ets, que abans d'hora ets arribat"
DANT. Divina comèdia. Infern, cant VIII, 31-33


27 de maig 2010

Espai Disseny Hub. Imatges de moda

Museu Tèxtil i d'Indumentària. A l'espai Disseny Hub Barcelona, hi ha una extraordinària exposició de nines maniquins, gravats, fotografies, revistes de moda, catàlegs de grans magatzems... que han contribuït a la difusió de tendències. En destaca l'exposició Outumuro LOOKS. Vint anys fotografiant moda, 200 fotografies de moda realitzades per Manuel Outumuro durant dues dècades —1990-2000—, que es relacionen visualment amb la història de l'art, el disseny gràfic, el cinema, l'arquitectura i altres disciplines. Pel que podem experimentar, l'exposició interessa sobretot a un públic jove, que hi entra a empentes i bada estona i més estona fascinat amb els vídeos i les instal·lacions. Per tant, com que només tenim oportunitat de veure-la de passada, ens encantem amb l'edificació, magníficament habilitada (la cavallerissa del palauet del carrer Montcada.) Ens proposem de tornar-hi un altre dia.
Exposició oberta fins al 20 de juny.


MARGARET: Pobra reina pintada,
inútil decoració de la meva fortuna.
W. SHAKESPEARE, Ricard III


Pedrito, l'eròtica del poder


Pedro Ruiz actua al Teatre Apolo amb Escándalo en Palacio, una comèdia escrita, dirigida i interpretada per ell. L'acompanya l'actriu Lidia San José. Bernard Mahieu, el protagonista, té totes les característiques —tret del nom— del president francès Sarkozy. Paola D'Angio, la protagonista, ho té tot —tret del nom—, de Carla Bruni. Trobem la parella a Palau, engabiada com dos ocellets: s'ha fet públic un vídeo on es veu el president enxampat en plena activitat sexual amb la que ara és la seva dona, en l'època en què el president encara era casat amb una altra. Tot el món en parla. A internet hi ha politons a ritme de rap, amb les seves paraules: "Que ganas tenía de pillarte." El president farà una declaració pública: "cal saber col·laborar amb l'inevitable", diu. I, mentrestant, la parella passa l'estona jugant al joc de la veritat.
Anem a veure Escándalo en Palacio l'endemà de l'estrena i el Teatro Apolo és ple fins dalt. Els espectadors han pagat perquè Pedrito els faci riure i n'hi ha que s'ho prenen a pit. I riuen tòpics i aplaudeixen acudits sobre la corrupció del poder i dels polítics. "El poble no té criteri ni memòria", diu el protagonista. A França ja s'han interessat per l'obra. Res de nou.

26 de maig 2010

Eslògans i... trabajo que te quito!


A l'enciclopèdia del nostre cervell ingressen constantment models i formes fetes: proverbis, refranys, eslògans... Els parlants els tenim a mà, ens estalvien de pensar, perquè no necessitem esplaiar-nos amb expressions de collita pròpia. Els proverbis, els refranys i els eslògans tenen en comú l'economia de pensament. Actualment, poques vegades hi introduïm noves unitats en català. Vegeu-ne, si no, una de les darreres que s'hi han instal·lat:
«Gallina Blanca Sofrito i trabajo que te quito»
En confiança, aquest sofregit és un producte força recomanable, si ens ha de solucionar un dinar consistent de macarrons en cinc o vuit minuts, o sigui, el temps que triga a coure's la pasta al dente. Però, em sembla que l'estratègia comunicativa dels productes Gallina Blanca, amb tanta cura com van tenir a triar un nom que fos tant en català com en castellà, es beneficiaria si a Catalunya fessin parlar l'actriu Loles León en el català de la Barceloneta, que és on va néixer. Els creatius d'eslògans farien la resta: hi sucarien pa.

ESTRELLETES ANÒNIMES








Fotos: © Paüls, 2010

En diem estrelletes i, a casa, ja ens entenem. Però ens agradaria saber-ne el nom perquè ens entenguin els altres. Són unes plantetes de bon acontentar. En tenim a les vorades dels caminals, de flors de color rosa i de color morat, que s'obren només a les hores de sol.
Des d'avui, n'hi afegim un test d'estrelletes de flors vermelles que ens regala Carmina M. M.
Un cop enllestida la floració, cal tallar el brancam i deixar les mates d'un pam d'alcària o menys, si volem tenir-les llustroses a l'estiu. Però, no només per aquest motiu cal tallar-les, sinó perquè podrien convertir el jardí en un bosc impenetrable.

EDUARD: Era semblant a l'home que fa via pel bosc
fora dels camins, i al seu darrere creixen espesses
les mates i l'herba torna a redreçar-se
fins que l'espessor l'empresona.
BERTOLT BRECHT. Vida d'Eduard II d'Anglaterra


PS
S'anomenen Flors de migdia (Lamprantus)
Vegeu l'apunt en aquest mateix blog.

25 de maig 2010

Missió de Kingungi: l'escola

Formació de mestres a Kingungi. Elaboració de materials didàctics.
Murals amb sacs buits.

Foto: © M. Carme Molist, 2010

La vedruna i pedagoga Maria del Carme Molist és a la missió de Kingungi, a l'interior de la província de Bandundu, al Congo. Hi està fent formació de mestres. De tant en tant, ens arriba la crònica d'aquesta experiència. Diu que "el nivell dels mestres és força penós, sobretot a la primària. A la secundària és un moviment de mestres continu ja que fugen a la que en tenen ocasió. El sou d’un mestre és l'equivalent a 25 euros al mes. Les condicions de vida d'aquests mestres són miserables i ja arriben cansats i amb gana de bon matí tant ells com els alumnes que fan llargues distàncies cada dia per arribar a les escoles de la missió." A les escoles no hi ha res, (llegiu aquí Un poema que ha arribat al Congo i a El Barça i el poblat Kingungi.)
Abans de preparar materials, va demanar als pares que fessin neteja general de les escoles: "Amb fulles de palmera treurem la pols acumulada a les parets i amb això ja canviarà força. Hem començat a fer pòsters didàctics, amb els sacs buits (vegeu fotos.) Amb els mestres de primària, els matins, estem fabricant materials que els puguin servir per fer les coses un xic diferents." Hi va portar alguns materials: paper d’embalar, papers de colors, cartolines, tisores, cel·lo, cola, retoladors,… per després deixar-ho als mestres i que el puguin continuar fent servir a les aules.

Classe d'anglès amb alumnes de 6è de secundària.
Mapa: Google Maps. Foto: © M. Carme Molist, 2010

"A les tardes dono classe d’anglès als de 6è de secundària. Han de fer un examen d’estat pel juny i miro de donar-los un cop de mà. No han tingut mai un llibre i cada any ha canviat el profe, i no saben res. També per a ells i per deixar-ho pels profes, estic fabricant amb sacs buits o cartons conceptes bàsics d’anglès: verbs irregulars, passiva, condicional, i tot el vocabulari més bàsic, jocs de vocabulari, de frases a ordenar,... en fi, el que puc. Ells estan motivats per aprendre, us ho puc assegurar, tot i la desmotivació pensant en el que voldrien i el que els espera quan aquest any pel juny acabin i veuen tancada la porta de continuar estudis."
El somni dels joves de Kingungi és poder anar a Kinshasa (14 hores de ruta, 11 milions d'habitants) o a Kikwit (8 hores) per trobar-hi una mica de vida.

24 de maig 2010

CATÀNIES




Catànies amb ametlles marcona de la Vinyeta
Foto: © Paüls, 2010



Els vint ametllers marcona del nostre jardí de llicorella més aviat són per fer bonic. Els adobem, sí, però el terreny no dóna per més. Aquesta primavera tenen una copa frondosa, però així que comenci a fer calor deixaran anar fulles i la catifa no pararà de créixer fins que, a mitjan agost, quedarà l'arbre pelat. I, d'ametlles, poques. Amb les darreres de la temporada passada hem fet catànies:
250 g d'ametlla marcona crua pelada
un rajolí d'oli
2 cullerades soperes de sucre
una nou de mantega
250 g xocolata blanca
cacau amarg en pols
Hem posat en una paella les ametlles, el rajolí d'oli i el sucre. Hem anat remenant la barreja fins que les ametlles s'han torrat i el sucre s'ha anat fent líquid. Les hem abocades ben separades sobre una safata recoberta de paper parafinat, i les hem deixades refredar. A continuació hem desfet al banymaria la xocolata blanca i la nou de mantega. Hi hem abocat les ametlles i hem treballat amb les mans la forma arrodonida de cada ametlla. Les hem arrebossades amb cacau amarg en pols.
Admeto que les catànies (vegeu-ne foto) han quedat boterudes. De tota manera, al mercat de la Boqueria he vist que les que s'hi comercialitzen tampoc no eren gaire arrodonides.

Rústec però, sever, pogués rimar.
J. V. FOIX

23 de maig 2010

Festival de Cinema de Cannes


Pòster oficial del Festival de Cinema
de Cannes 2010. © Brigitte Lacombe,
disseny gràfic Annick Durban





L'any 1990, vaig assistir a la 43a edició del Festival de Cinema de Cannes, acreditada com a fotoperiodista (sí, ho heu llegit bé). Van ser quinze dies intensos de veure les millors pel·lícules de l'any. Entràvem al Palais de Festivals et des Congrés a les vuit del matí per al primer passi, després hi havia la roda de premsa, les entrevistes als protagonistes, escriure la crònica en màquines d'escriure manuals i passar-la al diari (tot una epopeia, una hora de cua per enviar-la per fax, en època que internet era als llimbs, encara.)
Passejàvem pel boulevard de la platja de la Croisette, on fotògrafs de mig món feien fer mil gestets a les noies aspirants a estrelles. Després de sopar, anàvem a vestir-nos de vint-i-un botó (altrament, no hauríem pogut entrar a la sessió de nit) a l'apartament particular d'una madame parisenca que llogava l'habitatge els dies del festival. En aquella hora del vespre hi havia concentració de limusines i esmòquings a la Croisette.

Pel·lícula guanyadora de la Palma d'or 1990:
Wild at Heart, de David Lynch
(Traduïda al festival per Sailor et Lula i aquí per
Corazón salvaje)


Vam veure les següents pel·lícules de la competició oficial de 1990: Chasseur blanc, cœur noir, de Clint Eastwood; Come See the Paradise, d'Alan Parker; Cyrano de Bergerac, de Jean-Paul Rappeneau; Hidden Agenda, de Ken Loach; Wild at Heart, de David Lynch; Ju Dou, de Zhang Yimou i Yang Fengliang; L'Aiguillon de la mort, de Kohei Oguri; L'Interrogatoire, de Ryszard Bugajsli; L'Oreille, de Karel Kachyna; La Captive du désert, de Raymond Depardon; La Mère, de Gleb Panfilov; La Putain du roi, d'Axel Corti; Nouvelle vague, de Jean-Luc Godard; Taxi Blues, de Pavel Lounguine; Tilai, d'Idrissa Ouedraogo; Ils vont tous bien!, de Giuseppe Tornatore.
També en vam veure fora de competició, de les quals recordo: Rêves, d'Akira Kurosawa i Ishiro Honda; La Voce della luna, de Federico Fellini; Le Soleil même la nuit, de Paolo i Vittorio Taviani; The Comfort of Strangers, de Paul Schrader. I moltes més.

Aquí trobareu la informació del palmarès
del Festival de Cinema de Cannes 2010

22 de maig 2010

Un poema que ha arribat al Congo


Abans de sant Jordi vaig enviar el poema El plat fondo a la M. del Carme Molist, monja Vedruna, que està duent a terme un projecte solidari de formació de mestres al Congo. Li deia que l'utilitzés si creia que podia servir d'estímul als infants de la missió. Es tractava que s'autoretratessin amb un gest lúdic (un nen o una nena porta un plat ple de sopa massa calenta; es crema i el plat va enlaire; fa cap per barret a qui el porta), com a procediment per a l'autoestima. En aquell moment la M. del Carme estava de canvi: marxava d'un barri molt pobre a tocar de l'aeroport de Kinshasa i anava cap al poblat de Kingungi, més a l'interior.
Quan va arribar en aquell poblat miseriós el món li caure al damunt. L'escola era un cau de pols, no hi havia llibres ni per als mestres. Els alumnes no tenien ni paper ni llapis. Un cop es va organitzar, va reprendre la idea de fer servir el poema.



Dibuixem primer en llapis.






Repassem el dibuix amb retoladors. Vegeu com n'acaparo uns quants.


El procediment: La M. del Carme havia traduït el poemet al francès, però, ja em va dir que l'explicaria, si calia amb mim, perquè els alumnes de Kingungi només parlen kikongo, una llengua de la família de les llengües bantu, parlada per set milions de parlants nadius. Van estrenar llapis i retoladors de colors. Una festa!









El resultat:
Cal remarcar que els infants de Kingungi no estan avesats a dibuixar i va ser una novetat tenir sobre la taula paper, llapis i retoladors de colors. Es van autoretratar amb infinitat de detalls, amb l'acció central ben matisada. N'hi ha que es van limitar al desenllaç del relat i van definir poc el seu personatge; en canvi n'hi ha d'altres que van posar una cura especial tant en el retrat com en l'estampat de la roba i en el pentinat.

Gràcies als alumnes de 5èA: Tsiekitambi, Mukolo, Munani, Musofi, Lukelu, Munranda, Makinu, Biekoka, Luzitu, Uhinauhatu... Gràcies, Maria del Carme, per fer arribar aquest plat fondo tan lluny.

Fotos: © M. Carme Molist, abril-maig 2010

ROSA PUIG: L'EINA NO FA LA FEINA

A la planta baixa de l'Illa Diagonal hi ha una exposició d'art contemporani. És una exposició acurada en la tria d'autors i ben distribuïda en envans modulars i a les parets que encerclen tota la planta. Aquesta ubicació fa que la clientela es trobi davant de les peces tot passejant tant a peu pla, com des dels corredors dels pisos superiors. Hi he tingut un interès especial perquè s'hi exposen obres de Rosa Puig. Hi té fotos murals d'espantaocells i també fotografies de format més reduït de la sèrie "Metalls". Fa anys que exposa la seva obra en galeries d'art. La mirada sobre l'entorn que projecta en les seves fotografies ens fa adonar que hi ha art en la quotidianitat del carrer, en els grafits barrocs, en l'apilament de containers del port, en les vies buides i els munts d'enderrocs...
Però, la Rosa Massanés i jo no sabíem que la Rosa Puig era dissenyadora gràfica i fotògrafa professional quan, pel carrer, vam demanar-li que ens immortalitzés amb la meva càmera. En aquesta fotogafia queda en entredit el refrany "l'eina fa la feina".

Rosa M. i Lena P. 

Abril de 2010. 
Foto: © Rosa Puig

21 de maig 2010

L'Aplec del cargol




L'Alba va dibuixar una espiral. I, després, va dir: "caragol". La representació simbòlica del cargol en color rosa fúcsia no és arbitrari, la petita el va triar expressament perquè era el color del jersei que portava mentre dibuixava. ¿Que no té banyes?, li va preguntar la seva mare. Va dibuixar aleshores les banyes (vegeu-les a la dreta) i va repetir contenta i segura: "caragol". I va signar el dibuix.
El cargol que va dibuixar l'Alba era un cargol de camp, com la majoria de cargols bovers que es consumiran a Lleida, a l'Aplec del cargol. He conegut aquesta afició cargolaire a casa perquè els meus avis paterns i el meu pare procedien de la comarca del Segrià. Tots tres es delien pels cargols. De petita, n'he menjat de dolços i coents, de bullits amb herbes i sucats en salsa, a la llauna i a la brutesca.
Al jardí de llicorella, fa anys que mantinc amb els cargols una relació de poder. A veure qui pot més. Quan em descuido es mengen les fulles tendres de les plantes, jo em venjo fent-ne cacera a l'alba, als vespre i ben entrada la nit, amb llanterna. Som incompatibles.

...i fèiem ressenya del que era meu,
i tu em deies els noms.
HOMER. L’Odissea, XXIII

Marburg, 50 anys de pors

Foto: © David Ruano

La Sala Petita del TNC estrena Marburg, un espectacle de durada considerable (3 hores), que crea un alt nivell d'expectatives pel text de Guillem Clua, dramaturg i guionista de cinema i televisió, l'obra del qual es caracteritza per la densitat; pels actors i les actrius que hi intervenen i per la direcció de l'espectacle a càrrec de Rafel Duran, de qui hem anat seguint l'evolució, des del 1993, que va dirigir La nit abans dels boscos de Koltès al desaparegut Malic, fins a la inoblidable adaptació de Mort de dama de Llorenç Villalonga, de fa dues temporades.
A Marburg s'hi desenvolupen quatre històries que transcorren en quatre èpoques diferents en quatre poblacions que comparteixen el nom. Els quatre relats tenen un fons comú: la por al sofriment per malaltia.
Marburg, Alemanya. 1967: Un virus letal desconegut va arribar a través d'uns micos ugandesos. D'aquest fet històric sorgeix la història d'aquesta parella en crisi que treballa en uns laboratoris. Ivan Benet i Victòria Pagès, fan unes interpretacions eficaces, sense sorpreses.
Llac Marburg, Estats Units. 1981: L'Alzheimer. És una història que es resol al quadre de la història d'Austràlia, el 2010. L'actriu Fina Rius hi fa un monòleg brillant i l'actriu Vicky Peña hi broda la intervenció, sobretot en l'escena que fa de vella penedida d'haver-se avergonyit del fill gai.
Marburg, Sud-àfrica. 1999: La por de l'efecte 2000. En una església de la missió on, suposadament, la imatge de fusta del Crist plora sang. Ben definits tant el reverend (Santi Pons) que n'ha de donar fe com la religiosa (Carol Muakuku), que l'atén.
Marburg. Austràlia. 2010: A la dècada dels 80 el condó protegia la vida de la mort a causa del virus de la SIDA. Trenta anys després, el jove protagonista d'aquesta història li ha perdut el respecte. Energia escènica i credibilitat dels actors Eduard Farelo i Ferran Vilajosana.
L'art i l'ofici del dramaturg fan esforços per tal que no es vegin les costures de com s'interrelacionen les quatre parts. Així, el reverend protagonista del Marburg de Sud-àfrica és el reverend encomanat de confortar el moribund alemany; el meteoròleg d'Austràlia és el fill desaparegut de la família furgesa de Pennsilvània, etc. Al meu parer, un treball de síntesi afavoriria el conjunt. Amb tot, les expectatives amb què hem arribat a les grades de la Sala Petita del TNC s'han acomplert.

19 de maig 2010

El fenomen Moccia

Portada del llibre
Perdona però vull casar-me amb tu,
de Federico Moccia, la novel·la més
venuda el dia de Sant Jordi 2010


A les escales automàtiques de la parada del metro Monumental, puja darrere meu una adolescent llegint amb fruïció un llibre d'un volum considerable. És el darrer llibre de Federico Moccia: Perdona però vull casarme amb tu (Editorial Columna.) El dia de Sant Jordi vaig ser testimoni del fervor que causen entre les adolescents els llibres de Moccia. L'autor firmava dedicatòries a la plaça de Catalunya, en una parada exterior del FNAC. La cua de noies adolescents arribava fins al carrer Pelai, passant pel Bar Zuric. Un agent de seguretat controlava que les noietes posessin, d'una en una, el llibre obert a punt de firmar, davant d'aquest escriptor de novel·les sentimentals.
Federico Moccia (Roma, 1963) va començar la seva carrera com a guionista de sèries de televisió i com a director de cinema. Tres de les seves novel·les (dutes al cinema, amb gran èxit de taquilla) l'han convertit en el darrer fenomen editorial per a adolescents:
  • 2006: Ho voglia di te (Tinc ganes de tu)
  • 2007: Scusa ma ti chiamo amore (Perdona si et dic amor)
  • 2009 Scusa ma voglio sposare (Perdona però em vull casar amb tu)
Cadenat de l'amor

Els protagonistes de Tinc ganes de tu segellen el seu amor tancant un cadenat amb les inicials dels dos enamorats i el llancen al riu Tíber. Una setmana després d'editar-se el llibre, hi havia tres-cents cadenats al Pont Milvio de Roma (davant del domicili de l'escriptor.) El fenomen va escampar-se amb una dimensió tal que va a arribar a perillar part de l’estructura del pont. Aquest símbol d'amor etern s’ha traslladat a d'altres ponts. A Catalunya, hi ha cadenats d’enamorats al Pont del Petroli a Badalona i en ponts de Tarragona i Barcelona. Fins i tot hi ha una versió digital del cadenat de l'amor, a la pàgina de l'autor a l'Editorial Planeta.

Ruta Moccia.
A Roma, hi ha la Ruta Moccia, construïda a base de grafits a les parets amb frases dels seus llibres.
S'acaba d'estrenar aquí la pel·lícula Scusa ma ti chaiamo amore (Perdona si te llamo amor) basada en la novel·la del mateix títol. Uns homes madurs surten de gresca a buscar una nova aventura que els distregui dels compromisos contrets. Unes noietes de disset anys surten de festa a enamorar-se, apassionadament. Trama empalagosa, simplista, tipus amor impossible a l'estil de Corín Tellado, però sense reflexió i amb discriminació de gènere. A més, el protagonista és un triomfador —no un assalariat normalet—, que això també compta. I, amb tot plegat, si ningú no fa altres propostes que elevin el llistó (i si es fan, no se saben vendre), els llibres de Moccia enganxen, és clar.

18 de maig 2010

Calderón de la Barca al Victòria

© CNTC

La Compañía Nacional Teatro Clásico presenta al Teatre Victòria de Barcelona El pintor de su deshonra, de Calderón de la Barca. ¿Qui dubta que aquesta obra és un artefacte estructural de primer ordre, després d'haver-ho demostrat durant quatre-cents anys? Però, l'arquitectura perfecta, la llengua amb diversos registres, la galeria ben retratada de personatges de tota l'escala social posa de manifest que el tema de fons —que ja avisa el títol—, no s'aguanta per enlloc. El vell pintor pensa que la seva jove esposa l'enganya amb l'antic estimat que torna d'un naufragi on tothom el donava per mort. El pintor sent tanta vergonya que resol la deshonra matant la noia. És aquell "la maté porque era mía", causa, encara avui, de tanta violència de gènere, com si no haguessin passat els segles. Diria, però, que aquest muntatge dirigit per Eduardo Vasco no acaba de rutllar. No n'hi ha prou amb un vestuari luxós, una música en directe que subratlla les accions més importants i un moviment escènic vistós. S'hi troba a faltar un treball de vocalització més acurat que posi el text al descobert; i una expressivitat menys mecànica que posi l'èmfasi en l'horror del desenllaç, sense subtileses, perquè l'espectador d'avui entengui que aquesta tragèdia és digna de jutjat de guàrdia.

17 de maig 2010

La mel i l'arruix

(Bresques procedents d'arnes
de Jordi Rabascall de ca la Perpètua de Duesaigües.
Foto: © Montse Francisco, 2010)

Repasso el refranyer de la mel: La mel no s'ha fet pels ases / Mel a la boca i guarda la bossa / Alimenta tant la mel d'abelles com la llet d'ovelles / La mel i el pa, vénen plegats / Mel cada dia i, formatge, cada any un dia / No hi ha mel sense fel / Mel nova i vi vell / Això és pa i mel / La mel és bona a qualsevol hora... No hi ha cap refrany que digui que la mel és apreciada en cosmètica pel fet que conté antioxidants que frenen l'aparició de radicals lliures. Montse Ginesta, amb un magnífic llibre il·lustrat que titula Herbes i fruits per seduir (Empúries, 1991), proporciona aquesta recepta d'una crema relaxant facial: Crema princesa, per tenir bona cara, barreja 1/4 de iogurt natural sense sucre i 2 cullerades petites de mel líquida de romaní.


De l'arruix, no en sabia res fins fa poc. Aquesta llaminadura va sortir fa poc a la conversa amb Joan Faio i Cisco Carrascle, parlant de menjars de supervivència en temps de guerra i postguerra a Duesaigües. Tal com ells van explicar recordant aquesta menja d'infantesa, i segons confirma el Diccionari Alcover-Moll: l'arruix és un líquid negre i dolç que s'obté escaldant i repremsant les bresques després d'extreure'n la mel.

Per saber-ne més, feu aquí un tast d'El llibre de les abelles (setis, lligallos i abelleres), Manel Ollé Albiol. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col.lecció Cavall Bernat, 31, 1996.


LA CIGALA I LA FORMIGA


Reestrena del musical La cigala i la formiga adreçat al públic familiar, al Jove Teatre Regina. La faula, tal com ens ha arribat, ha estat mal enfocada, segons aquesta versió de Macià G. Olivella. Al formiguer s'hi treballa obsessivament i la cigala organitza festes i gatzara. Aquí hi ha el problema, per tant, cal pactar per tal de trobar l'equilibri entre feina i distracció. Els oponents aquí no són la cigala i la formiga, sinó una aranya que vol convertir els dos insectes en esquer. Destaco la presència del pugons —el ramat domesticat— dels qual les formigues n'extreuen llet ensucrada. La música original de Ferran Gonzàlez és una delícia, adequada a les possibilitats de la companyia La Trepa, que interpreta les cançons amb gràcia. 10/10

16 de maig 2010

EL BARÇA I EL POBLAT KINGUNGI

Infant de Kingungi que aprèn a comptar amb bastonets. 
Foto: © M. Carme Molist, maig de 2010

És un infant de Kingungi, un poblat del Congo. El poble més gran és Kikwit, a vuit hores de ruta i, a catorze de l'aeroport de Kinshasa. No sé d'on ha tret la samarreta del Barça, aquest nen; però no crec que avui li arribi la informació que el Barça ha guanyat la Lliga. Aprèn a comptar amb bastonets. A l'escola no hi té ni llibres ni paper ni llapis. Els mestres i ell mateix hi arriben amb gana. A la samarreta del Barça hi ha el logo de la UNICEF. El 2006 la UNICEF i el Futbol Club Barcelona van acordar la cessió del 0,7% dels guanys totals del club per lluir el logotip de l'organització.
¿A quins projectes es destinen els diners que el Barça cedeix a UNICEF? No vull creure que el conveni sigui només una màscara per netejar la imatge d'un club que gasta quantitats indecents comprant jugadors. El club hauria d'assegurar-se que vagin a projectes com els que afecten aquest infant perquè tingui una escola digna, perquè a l'hospital el puguin atendre, que pugui menjar cada dia, que tingui transports i mitjans per a una perspectiva de futur després de l'ensenyament secundari. És l'únic que m'interessa d'aquest club triomfador.
És un infant de Kingungi, un poblat del Congo. Un poblat que és a vuit hores de ruta polsosa de Kikwit i a catorze de Kinshasa. Hi viuen infants que passen gana i compten amb bastonets. El Barça, només perquè aquest infant porta una samarreta del club i perquè fa promoció de la UNICEF, hi té alguna cosa a dir.

El cor del savi és a la casa del dol,
el del neci és a la casa de la festa.
ECLESIASTÈS, 7, IV

La Nit (del Dia) dels Museus




Avui tots els museus fan dia de portes obertes en motiu del Dia Internacional dels Museus (dimarts, 18).
Ahir a la nit, festa grossa: La Nit dels Museus. Trenta-vuit museus i centres d'exposicions de l'àrea de BCN van obrir les portes de les set del vespre fins a la una de la matinada. És una activitat promoguda pel Consell d'Europa, i hi participen més de 2.000 museus i centres de 40 països. Únicament per aquesta nit, la majoria dels museus, a banda d'oferir l'oportunitat de descobrir les col·leccions i les exposicions temporals, organitzen tota mena d'activitats: concerts, espectacles de màgica, dansa, teatre, poesia, activitats infantils, visites guiades, conferències, performances. Com que no ho podem abastar tot, hem fet aquest recorregut:

Museu d'Història de Catalunya.
Espectacle Trifulkes de la Katalana tribu, un musical molt amè sobre la història de Catalunya, del segle IX fins a la Guerra dels Segadors. El públic hem anat seguint les intèrprets al llarg de les sales del museu. El Teatre Nacional de Catalunya programarà aquest espectacle la temporada que ve.

Museu Frederic Marès.
Toquen les deu a la torre del Rei Martí. Aconseguim seure a les cadires plegables sota els tarongers, al voltant de la basseta del sortidor i assistim a una demostració d'esgrima antiga: Nit d'espases, a càrrec de l'Associació Catalana d'Esgrima Antiga. Quatre membres d'aquesta associació expliquen la història i els usos de tres tipus d'espases, que van del segle XIII fins al XVII i després en fan un "assalt" pràctic amb cadascuna. En un espai del pati es mostra una selecció d'armes blanques de la col·lecció Marès, recuperades fa poc de l'antic museu militar de Montjuïc.

Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).
Ja havíem vist les dues exposicions temporals. No és el millor moment per passejar amb comoditat per les sales. Aquesta nit l'espectacle és la gent. Les sales i els corredors vessen de gent jove que han estat convocats per SMS a una sessió de flashmob: "Congelats per l'Art". Hi ha molts fotògrafs, alguns dels quals han muntat el trípode a les balconades del primer pis, amb les càmeres i els vídeos enfocats a la planta baixa. Allí no hi cap ningú més. A les dotze en punt, un xiulet. Tothom s'immobilitza durant tres minuts. Alguns han congelat el gest natural, d'altres fan gestos expressius, teatrals. Un quadre.


La bellesa, talment l’he contemplada que tinc la vista plena de bellesa.
KONSTANDINOS P. KAVAFIS

15 de maig 2010

L'autobús de les odes

Dins els actes de la Setmana de la poesia, s'ha programat per avui un itinerari poètic en autobús per Barcelona. El viatge té previst donar sobre el terreny la visió poètica que ha arrelat des de la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona i les odes dedicades a Barcelona. Una tradició que arrenca amb Verdaguer i que, més tard, va tenir la resposta de l'Oda Nova a Barcelona de Maragall. No oblidarà la frustació de l'exili a Oda a Barcelona de Pere Quart, ni les inquietuds urbanes de poetes com Perucho, Comadira i Goytisolo. I, també, Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls, la darrera oda, per ara.
L'autobús de les odes surt a les 18.00 h del Palau de la Virreina. Farà parades al Mirador de Miramar a Montjuïc, a la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, al Castell de Torre Baró. S'acabarà el recorregut amb un recital, a les 20.00 h, a la Biblioteca Jaume Fuster, tot i que unes hores abans —ahir al vespre— cap responsable de la biblioteca no en sabia res.

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.

Ausculta aquest cor teu
que s'escarrassa a batre.

No et deturis.
Plora una mica cada dia.

Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis

amb les fulles que el vent requisa als arbres.

Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa.
Calla. Malfia't de la història.

Somnia-la i refés-la.
PERE QUART. Oda a Barcelona, fragment.

14 de maig 2010

The Hamlet's Circus

© Carles Fargas

Estrena al Teatre Romea de The Hamlet's Circus, de Toni Martín. L'obra es va estrenar a Reus, ja que la produeix CAER, Centre d'Arts Escèniques de Reus. El Circus del títol és metafòric. Al circ de la vida només compta que surtin els números. El circ és l'espai on es debaten els personatges que recorden en nom i fets els skakespearians de Hamlet. Claudi (oncle de Hamlet que es casa amb Gertrudis, la mare) acomiada els artistes i pretén tirar endavant el circ només amb les feres. Els discursos de tesi, a base de monòlegs plans, no afavoreixen que l'obra sigui distreta a més de didàctica. He tingut la impressió que els intèrprets estaven mal aprofitats en un muntatge on falta ànima. Per sort, enllesteixen l'obra en una hora, i els pocs espectadors que hi hem picat, podem encara fer una altra cosa aquesta vetllada.

Roba'm la cartera

© Raimon Solà

El protagonista de Roba'm la cartera, al Teatre Gaudí Barcelona, és Andreu Rifé. Signa la música, la dramatúrgia i la direcció. A l'escenari, actua, canta i toca els teclats. L'hi acompanyen Anna Prats (actriu i veu), Raúl Juan (guitarres, baix i cors) i Raúl García (bateria i cors). L'obra parla de memòria històrica, des de la nostàlgia dels néts, traspassada per la generació de preguerra. Quan entrem a la sala, a l'escenari una parella jove està empaquetant per canviar de pis. Deixen el pis del barri del Raval barceloní, que havia estat propietat de l'avi del noi. Troben una capsa que no és seva, és de l'avi difunt i conté objectes, entre els quals unes quantes carteres de personatges de l'època (Porcioles, Güell...) i un dietari. El dietari és clau per saber que l'avi era un carterista profesional i vivia a fons l'ambient de nit de la Barcelona del Barri Xino. Un espectacle musical que va creixent com a document social a mesura que avança la representació. En el CD amb les suggerents cançons de l'espectacle, les lletres dels poemes narratius guanyen més en comprensió que no pas en el directe.

Guia secreta de la Rambla

(Manifestació pro Estatut d'Autonomia. Foto: © Manel Armengol, 1977)

Al Palau de la Virreina, a la Rambla, 99, hi ha una exposició molt interessant. En realitat, són quatre reculls de fotografies sobre un tema monogràfic: la Rambla. "La seva condició de torrent natural no s'ha perdut del tot malgrat la dimensió hiperurbanitzada que presenta a principis del segle XXI. Cal tenir present que la Rambla segueix essent el punt de fricció més destacat, allí on les forces locals pacten la seva inscripció sobre la ciutat. Intervenir en la seva ecologia representa tot un repte polític."
Un excepcional calidoscopi de més d'un segle d'imatges procedents de diverses col·leccions. Entrada lliure. Exposició oberta fins al 24 de maig.

13 de maig 2010

Lluny de Nuuk




La sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya estrena Lluny de Nuuk, text escrit i dirigit per Pere Riera, fet a mida dels nou intèrprets de la companyia T6. L'autor, que ha escrit guions televisius (Zoo, Ventdelplà), té molta pràctica a crear enjòlit i a arrodonir escenes. Nuuk, capital de Grenlàndia és lluny, tan lluny com el somni de felicitat que s'intenta disfressar a la mansió d'una família benestant, que ve d'una nissaga d'empresaris d'una fàbrica de caramels cobejada per inversors estrangers. La festa del casament de l'única filla de la casa, dóna peu a una reunió familiar on es descobreixen traïcions, gelosies, secrets. Les interpretacions d'aquesta companyia ens sorprenen en cada nova proposta.


La reducció del dèficit i la senyora de Tous






Il·lustració realitzada per alumnes del CEIP Cérvola Blanca de Sant Martí de Tous (Comarca de l'Anoia)






Macroeconomia per a adults:
Obama telefona a Zapatero i li estira les orelles perquè ha deixat buidar la bossa. Zapatero fa un gest: diu que retallarà la despesa pública, rebaixarà els salaris dels funcionaris (de mestres i de metges, tinguem-ho present), congelarà les pensions, anul·larà el xec nadó. Els diaris parlen de deute públic, de caiguda dels mercats borsaris, de rescat de bancs, d'impostos i de pressupostos de crisi... D'austeritat, a bona hora!

Microeconomia per a infants:
La llegenda de la senyora de Tous és un material molt apropiat per exemplificar la macroeconomia als infants. El relat de la senyora de Tous parla dels efectes de no valorar les coses menudes i d'estirar més el braç que la màniga. Aquella gran dama es va arruïnar perquè malgastava en èpoques grasses. Pel seu mal cap es va veure obligada a anar a demanar caritat. Una antiga masovera seva li va donar una llesca de pa i unes nous. S'ho va menjar tan a gust, que va exclamar:

Si jo hagués sabut que era
tan bo, menjar pa i nous,
avui encara seria
la senyora de Tous.

12 de maig 2010

Maduixera florida

(Maduixera florida al jardí de llicorella. Refugi de la Vinyeta de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010)

Des dels anys vuitanta els productors de la maduixa del Maresme estan en recessió. Alguns ja han anat apostant per conrear maduixots insípids de presència espectacular, deixant de banda les maduixes menudes de color vermell esclatant, oloroses i gustoses. Ara, es queixen perquè els ha passat la mà per la cara el maduixot de Huelva, més competitiu de preu. Els grans productors de Huelva han treballat amb estratègies de màrqueting. Venen els maduixots en caixetes als grans supermercats catalans i han aconseguit —a base de llençaments ferotges— d'introduir-los als mercats d'aquí, intentant de fer-nos oblidar quin gust tenen les maduixes.
Al jardí de llicorella hi ha un quadret d'una vintena de maduixeres i unes quantes mates aquí i allà. A la terrassa de l'àtic de BCN, en tenim de plantades en jardineres i també hi arrelen bé. Totes estan florides i, si no les malmet alguna pedregada, podrem assaborir-ne, també enguany. Encara que només sigui per no oblidar-ne l'olor.


Ningú no havia sospitat que d'aquell zing-zing
se'n pogués treure una música tan meravellosa.
SERGIUSZ PIASECKI. L'enamorat de l'Óssa Major

Anita coliflor (una fresca)

© Cia. Anita Coliflor

La farsa Anita Coliflor (una fresca) només es pot veure un dia a la setmana (els dimarts). Per això, ahir a la nit, al Teatre Gaudí de Barcelona s'hi podien veure les grades plenes fins dalt d'espectadors que arribaven atrets pel que havien sentit dir d'aquesta obra escrita i dirigida per Pablo Rosal. Obra en castellà, tot i que la majoria d'actors i actrius són catalans. Les accions se situen en un bar d'un poblet on no serveixen cerveses, ni res, de fet. S'hi reuneixen gent desenfeinada, desarrelada, faltada de petons. Juguen a conèixer-se. Teatre catarsi. I riem del que entenem i del que hi voldríem entendre. Riem dels personatges i amb els personatges. Tots som una mica ells.

11 de maig 2010

Maig: almívars i confitures




(Parada de melaire a la Fira de Sant Ponç,
al carrer
de l'Hospital de Barcelona.
Foto: © Paüls, 2010)




MAIG

Que els gossos descalcin parterres florits,
pot ser ben bé el naixement d'un odi.
Els voltants de casa s'omplen per un dia
d'almívars i confitures de préssecs, prunes, ametllons,
barrils de mel de romaní, d'espígol, de milflors;
se superposen en toies la farigola, l'esparnellac,
la marialluïsa i la flor de saüc.
Feixos de regalèssia esperen que els menuts descobreixin
alguna relació amb aquesta arrel i les barres negres
que venen a les tendetes de llepolies del barri.
Pel mig del carrer, veig la imatge de fusta d'un sant,
sobre un baiard amb rodes acomboiat per dues dones,
darrere un capellà, sotana i penó descolorits,
seguits de mitja dotzena de velles artròsiques.
La processó avança imperceptiblement, allargassada.
Un taxista toca el clàxon desesperat.
De sobte, cauen gotes i hi ha una dispersió general,
entre la resignació d'herbolaris, confiters i melaires,
que es disposen a protegir les parades amb plàstics.
Recullo de terra una ferradura rovellada
i em resguardo del plugim sota el balcó d'un xamfrà;
d'aquí a no res, les fulles tendres dels lledoners
faran la rateta als motoristes aturats als semàfors
i les olors covades per uns instants
reclamaran altre cop l'atenció del mosquer.
I, jo, mora ¿què hi faig, en aquesta cruïlla?

Del poemari Temps de penyora. Premi Englantina d'Or i Argent,
als Jocs Florals de Barcelona, 2003. © LENA PAÜLS