Avui enterren a Duesaigües Joan Nolla Abelló, de 86 anys. És el Joan N. de cal Trillana, informador d'una sèrie d'articles d'aquest blog. Tenia dotze anys quan va començar la guerra civil. Abans que conegués refugis, que patís gana i que corregués prop d'un polvorí que tenia a tocar de casa, havia jugat a la cluca, a patacons, a cavall fort, al fanalet per la Vinyeta del Senall (on ara tenim casa nostra i el jardí de llicorella.) En aquella edat ja anava a recollir redoltes i a esporgar verdugues. De gran, va emigrar per qüestions econòmiques, deia, a Veneçuela. I va tornar a casa. El conec de fa anys (també la seva esposa Maria Isabel), però, fins fa uns mesos, no ens havíem comunicat gaire més enllà de la cortesia comuna. Disfressava amb sorrudesa una amargor profunda, el Joan. Però jo l'he vist espurnejar de felicitat, parlant de les obres teatrals del seu fill Enric. He vist com li passaven tots els mals quan m'explicava formes de vida que avui només els pocs que queden de la seva generació coneixen i pocs poden explicar-les com ell, que desgranava els records amb concisió i fiabilitat documental, sense floritures.
Dec al Joan la majoria de les informacions dels articles sobre Duesaigües i sobre les feines del camp (vegeu Museu de l'avi: les eines del camp). La primera vegada que hi vaig parlar, llargament, va ser a la botiga de la Nati, sobre la campana de Duesaigües. ¿Quantes campanes havien despenjat els republicans per fondre-les i fer-ne municions de guerra? Amb una precisió esfereïdora, em va respondre preguntes com aquesta i em va obrir camins de recerca que jo desconeixia. Per exemple, sobre l'existència dels molins fariners (vegeu Museu de l'avi: l'era de batre) o sobre una plantació absolutament increïble en terrenys de secà: el vímet (vegeu Museu de l'avi: el vímet).
Havíem quedat que m'explicaria el que sabia sobre l'eminent geògraf Pau Vila, que ell havia conegut a Caracas i que havia signat al costat de Pompeu Fabra el certificat de professora de català de la senyora Balbina, de qui també en podia dir alguna cosa. Em dolc del temps que he perdut sense fer-li preguntes, em dolc de les que han quedat per respondre.
Havíem quedat que m'explicaria el que sabia sobre l'eminent geògraf Pau Vila, que ell havia conegut a Caracas i que havia signat al costat de Pompeu Fabra el certificat de professora de català de la senyora Balbina, de qui també en podia dir alguna cosa. Em dolc del temps que he perdut sense fer-li preguntes, em dolc de les que han quedat per respondre.