Autor: Anton Txèkhov. Traducció: Miquel Cabal
Adaptació i direcció: Carlota Subirós
Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver
Foto: © Ros Ribas Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver
Un altre cop Les tres germanes, m'he dit. A veure si aquesta vegada entenc aquesta obra de Txèkhov. En els últims vint anys, n'he vist mitja dotzena de versions als escenaris. I, abans de veure aquest nou muntatge del Teatre Lliure, no hauria sabut dir què hi pintaven els oficials papallonejant en aquella casa de tres dones joves i frustrades a qui fa un any que se'ls ha mort el pare. En una de les darreres, el 2005, vaig entendre, per fi, el paper de la germana que feia l'Emma Vilarasau. Els altres, eren espectres desdibuixats d'un món en extinció. En aquest nou muntatge, hi són presents la fredor (fins i tot amb una simbòlica nevada dins de casa!), els diàlegs inexistents, la necessitat de comunicació de cadascun dels personatges sense aconseguir satisfer-la. L'abast íntim del fracàs que ho irradia tot. Magnífiques interpretacions dels personatges d'Olga (Roser Camí), Maixa (Mia Esteve) i Irina (Alba Pujol) cadascuna amb el seu moment de llum quan confessen que la realitat del present no els omple i sommien en un futur millor.
No hi ha res que distregui del discurs, l'escenografia austera —ja de bon començament només subratllada per la primavera en forma d'una vintena de poms de mimosa florida— va desapareixent en cada escena, fins que no hi queda bo i res. Per fi he entès la lluita de les tres germanes de Txèkhov per sortir cadascuna de la seva foscor. És un mèrit de la directora Carlota Subirós.
El meu sancta sanctorum és el cos humà, la salut,
la intel·ligència, el talent, la inspiració, l'amor,
i la més absoluta de les llibertats, lliure de la violència
i de la mentida, prenguin la forma que prenguin.
ANTON PÀVLOVITX THÉKHOV