Si un membre del jurat no sap llegir en pantalla, podria ser l’hora de canviar-lo o, si és tan imprescindible que no es troba relleu seu a la terra, que l’entitat li proporcioni una còpia en paper, per salvar la discriminació per motius tecnològics.
A tall d'exemple, vegeu-ne una tria dels que ara mateix estan vigents:
Lleida, a Màrius Torres. Poesia. 6 còpies
Queralt. Relats 10-20 p. 7 còpies
Vilafranca, a Milà i Fontanals. Poesia. 5 còpies
Guissona, a Jordi Pàmias. Poesia. 6 còpies
Mercè Rodoreda de contes. 100-200 f. 5 còpies
Girona, a Miquel de Palol. Poesia 5 còpies
Girona, a Ramon Muntaner. Novel·la per a joves. 5 còpies
Fins i tot hi ha convocàtories que demanen afegir una còpia en CD, (Sallent, poesia 250-400 versos. 5 còpies + USB o CD) cosa que només necessiten si el treball es publica, per tant es pot demanar després que es faci públic el guardonat, i, exclusivament, al guardonat.
Algunes bases, com les de poesia de Vallgorguina (5 còpies) especifiquen que «L’entitat organitzadora es reserva el dret de conservar un exemplar de les obres presentades» ¿Per quin motiu l’entitat convocant s’ha de quedar un exemplar d’una obra no guardonada? El que ha de fer és comprometre’s a guardar totes les còpies per si l’autor les reclama o, altrament, destruir-les.
Vist la inèrcia regnant a l’hora d’actualitzar el sistema de lliurament d’originals, els creadors acabaran plantejant-se no concursar, i que els jurats continuïn espigolant entre la migradesa que els raja d’una època de vaques grasses, engreixades en pasturatges no ecològics (ni virtuals).
Vist la inèrcia regnant a l’hora d’actualitzar el sistema de lliurament d’originals, els creadors acabaran plantejant-se no concursar, i que els jurats continuïn espigolant entre la migradesa que els raja d’una època de vaques grasses, engreixades en pasturatges no ecològics (ni virtuals).
Vegeu: