Enguany fa deu anys que la Patrícia L. i la Irene C., de Duesaigües —que aleshores tenien 8 anys— van muntar una companyia de teatre ambulant. Va durar un any, molt més, de fet, del que dura alguna companyia professional.
LA PRIMERA FUNCIÓ
Era una tarda pels volts de Nadal. "Hola, venim a fer teatre". La Irene i la Patrícia van entrar i van asseure's en un dels bancs d'obra i semblava que esperessin l'avís de començar. "Bé, ¿i quina obra fareu?", vaig preguntar. "Una que ens hem inventat nosaltres." Vam deixar el que estàvem fent. Al cap i a la fi, és un privilegi que et vinguin dues actrius a representar-te una obra a casa. Van comencar. Era una obra que s'anava construint sobre la marxa: "Havíem dit que jo seria la mare", "No. Tu fas de pare i jo de nena." La representació va durar unes dues hores, fins que els vaig dir que ja podien saludar, que nosaltres aplaudiríem. I, sí. Els vam regalar un llibre a cadascuna i se'n van anar amb l'alegria que proporciona un èxit tan sonat.
Van estar dues hores disfressant-se i cinc minuts per pensar què explicarien. Nosaltres, sentint-les parlar des de dins al refugi, no ens podíem aguantar el riure.
La funció va començar a les escales de l'entrada. Els protagonistes eren un pare, una mare i un fill i una filla (o dues filles no ho sé ben bé.) Menjaven, menjaven molt; anaven a l'escola, tornaven de l'escola; anaven a dormir i tornaven a menjar. "I com s'acaba?", vam preguntar. "Ara!" I, efectivament, en poques paraules van liquidar l'obra: "Anem al bosc i ens perdem", va dir una. "Però ens troben a la nit", va dir l'altra. Van saludar. Vam aplaudir i, amb l'excusa que s'havien de treure les disfresses i les pintures, van rondar pel jardí de llicorella fins que es va fer fosc.
EL JOC DRAMÀTIC
En les dues funcions que van seguir, la semiòtica textual de la companyia ambulant de la Patrícia L. i la Irene C. anava millorant. Hi havia una progressió en les accions abstractes, les protagonistes no es contradeien tant, feien servir més anàfores com a connectors i introduïen temps verbals pretèrits. Les el·lipsis de llenguatge eren substituïdes per elements paralingüístics força aconseguits. Tot i així, per molt que la parella que fèiem d'auditori ens hi esforcéssim, no vam entendre mai de què anaven les obres. Les nenes actuaven amb autosuficiència i amb la seguretat que en aquell espai operatiu eren ben acollides. Per no frustar l'espontaneïtat, observàvem i només ens hi implicàvem per encarrilar la cosa quan semblava que l'acció es repetia en espiral. Quan les actrius marxaven, nosaltres parlàvem del que havíem vist, i arribàvem a la conclusió que tot i ser grans individualistes, tenien la capacitat per crear col·lectivament i utilitzaven el teatre com a mitjà de relació social, no només com a activitat recreativa. LA DARRERA GIRA: UN MUSICAL
Va començar el curs escolar. La primavera següent les nenes devien dedicar les seves energies a uns altres interessos i ja no van fer "gira". Devien tancar la companyia. Han passat deu anys i a casa encara les esperem. Encara les enyorem.
Que l'escena del món és un sainet
governat per l'influx de les estrelles.
governat per l'influx de les estrelles.
W. SHAKESPEARE, Sonets, XV