18 de juny 2010

IO SONO L'AMORE




Cinema Floridablanca, dia de l'espectador, sessió del vespre. Buidor absoluta a les taquilles. Han fet més negoci amb la maquineta de crispetes que amb les entrades. Com nosaltres, mitja dotzena d'espectadors han triat anar a veure Io sono l'amore, de Luca Guadagnino.  L'acció se situa a casa dels Recchi, una família de l'alta burgesina industrial de Milà. És Nadal i l'avi aprofita per traspassar el comandament de l'empresa al fill i al nét gran. El pas que esperen fer els hereus tan aviat falti el vell patriarca és vendre's l'empresa. És l'únic moment textualment narratiu, la resta es basa en imatges. Subtilment, ens adonem que hi ha un personatge elegant, discret, que no encaixa a la casa, tot i ser-ne la senyora; és una dona madura (inspiradíssima Tilda Swinton) empresonada en el món de les aparences i el luxe. “Io sono l’amore”, canta Maria Callas a l'ària  La mamma morta, a la pel·lícula Philadelphia, que mira la protagonista bressada per una càmera que n'il·lustra les emocions. La dona retroba la identitat en un recorregut sensual a través de la cuina (i els petons) d'un cuiner amic del seu fill que li desperta la veu interior, en contacte amb la natura, els aromes, els gustos. Una pel·lícula que busca la bellesa en els detalls, lluny de la superficialitat.


Escena de Philadelphia on l'actor Tom Hanks fa una interpretació vibrant tot escoltant la soprano Maria Callas en l'ària "La mamma morta" de l'òpera Andrea Chénier, d'Umberto Giordano (1896)