Diu Carme Andrade al seu article Temps de penyora, de Lena Paüls (Blog «La casa del racó», 12-XI-2015) que no pot deixar passar per alt el comentari que fa referència al jo poètic: «[...] a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema: un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta».
La gènesi: visc a Ciutat Vella de Barcelona, un espai que vaig veure néixer i créixer en multiculturalitat. El 1990, al meu carrer, només hi havia una botiga de queviures (estimats Glòria i Antònio); ara n'hi ha una cinquantena, la majoria regides per famílies paquistaneses. Hi puc entrar cada dia i els botiguers fan com si no em coneguessin. Amb prou feines saben dir l'import del que he comprat: em giren la pantalla, i pago. El poemari Temps de penyora, premiat i publicat el 2003, feia anys que s'anava gestant paral·lel a d'altres projectes que tenen aquest món bigarrat amb tantes cultures estanques, per molt que l'administració s'ompli la boca d'interculturalitat.
Em sorprèn així que surto al carrer una festa de la comunitat filipina, una cercavila de la comunitat peruana transportant una imatge que desconec, un recital d'un grup de músics que treuen uns sons estranys d'uns instruments nous per a mi, unes verdures i unes fruites que no he vist mai abans ni fotografiades...
Només sortir al carrer intento deixar-me sorprendre a cada racó. Però, i els nouvinguts, ¿com entenen les activitats de carrer de la ciutat on han triat viure?, ¿què en pensen els indigents de la cantonada? D'aquestes preguntes sorgeix el poemari Temps de penyora, un exercici continuat projectant una mirada externa sobre el món que conec.
Cap d'Any no comença alhora per a tothom.
Mora desheretada, us miro des de fora estant,
enfilada en una carrossa darrere l'estel,
on ara faig de rei, tot just maquillada,
i porto capa, corona i ceptre per un dia.
Em poso bé la barba, i saludo ara cap a un costat,
ara cap a l'altre. Llenço caramels i somric:
a les dotze de la nit m'obligareu a abdicar.
Lena Paüls. Gener, fragment
Mora desheretada, us miro des de fora estant,
enfilada en una carrossa darrere l'estel,
on ara faig de rei, tot just maquillada,
i porto capa, corona i ceptre per un dia.
Em poso bé la barba, i saludo ara cap a un costat,
ara cap a l'altre. Llenço caramels i somric:
a les dotze de la nit m'obligareu a abdicar.
Lena Paüls. Gener, fragment
o bé
llegiu-lo en línia: