01 de desembre 2015

¿EL TEMPS ENS ÉS DONAT O ENS ÉS PRESTAT?

Foto: ©Antonieta Codina
Carme Andrade pregunta al seu article Temps de penyora, de Lena Paüls: "¿El temps ens és donat o ens és prestat?" (blog «La casa del racó» 12-11-2015), i diu que troba en els versos de Temps de penyora la resposta: «Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, —i per sort— ens el marca la natura i els seus cicles. 
Així, en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, —per què no— , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals.
Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà».

Carme Andrade enfoca els recursos sinestèsics del poemari i les qualitats sensorials que emana la roda del temps. M'emociona aquesta lectura perquè, tot i viure a ciutat, sento un vincle molt estret amb els cicles vitals de la natura. Sento la terra com la penyora rebuda de la qual sóc dipositària i responsable de preservar-la en tot el que estigui al meu abast, i admeto que no és gaire. El següent fragment de Temps de penyora n'explica la perplexitat de la pèrdua:

La terra té la mixtura perfecta,
amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.
No ens cal estranyar que, esperpèntic,
l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,
carregat de penyores irrecuperables.
Lena Paüls. Desembre, fragment.