Fa vint anys que sovintejo escoles i instituts diferents de tot el país. Tenen en comú un aspecte comunicatiu que em sembla poc pedagògic: els timbres estridents, escandalosos. Sonen amb violència pels corredors buits, són una invitació a sortir de les aules i córrer en estampida cap al pati o cap a l'espai de lleure. En sentir-los, l'alumnat tanca carpetes, desa els estris d'estudi i deixa amb la paraula a la boca els ensenyants.
Vaig desenvolupar aquest tema en un seminari amb professorat i directius de centres escolars tant de primària com de secundària. Conjuntament vam dissenyar unes propostes que desitjo que s'estenguin. La programació de cada centre constaria de música popular catalana, música clàssica, música pop rock, etc. Cada setmana un estil que aniria alternant amb els altres. Els mateixos alumnes del centre s'encarregarien de programar la música, amb la supervisió dels tutors. La mateixa cançó o els mateixos compassos sonarien tant per avisar el final de les classes com per reprendre-les. Aprenentatge i descans, indissociables. Tot educa, fins i tot el que s'emet pels altaveus escolars.
Cadascú viu amb l'art que aprèn.
Cal educar per amor i no per temor.