L'ATZAVARA

Atzavara a la carretera Duesaigües-L'Argentera. Foto: © Paüls, 2011

Aquesta robusta atzavara és a la carretera de Duesaigües a l'Argentera, davant del xalet del Josep M. i l'Enriqueta. Al mateix talús, n'hi ha d'altres, també de fulla dura, grisenca i carnosa. Com la majoria de la família de les agavaceae són plantes d'origen mexicà, arribades a la península cap al segle XVI, que és des de quan es troba documentat el nom "atzavara",  procedent de l'àrab, adaptat a la fonètica catalana.

El cicle vital de l'atzavara és d'uns vint anys i acaba amb la planta florida per primera vegada. L'atzavara, doncs, un cop ha florit, mor. Ara bé, deixa a la base molts plançons, fàcils de separar i fer arrelar. A banda de servir de decoració dels pessebres casolans, la planta conté una fibra de la qual es fabriquen filatures i llibants. El meu padrí patern —de la comarca del Segrià— en tallava quatre dits de fulla de l'extrem amb l'espina; l'espuntava, l'assecava i  la feia servir per treure la carn de la closca dels cargols.
El jardí de llicorella va començar amb atzavares, però quan van tenir mig metre de diàmetre les vam arrencar perquè podien ser perilloses. Aleshores el jardí no estava encerclat de tanca i hi venien a jugar a la cluca la canalla del poble en sortir de l'escola i s'haurien pogut fer mal amb les punxes. Més tard hem sabut que la saba irrita la pell i un esquitx pot produir ceguesa. Fa uns quants anys que hi ha aquests exemplars imponents a la carretera, al peu del poble, a l'abast de tothom. A ningú no se li acudeix acostar-s'hi.

Et distreu, de sobte, un xim-xim de fang,
i al terrat hi tens la roba estesa,
amb un peu rosegat, la falda buida,
braços i cames sense fil,
et culives sota l'atzavara florida,
esdevinguda pròleg.
LENA PAÜLS. Amb un peu rosegat