 |
La presa
Autor: Conor McPherson. Traducció de Joan Sellent. Direcció: Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya, Barcelona Foto: © Max Segura |
A la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya hi una muntada una taverna rural irlandesa de ficció, situada enfront d'un terreny irregular i erm. És una extraordinària escenografia realista que signa Sebastià Brosa.
El públic entrem en aquest espai per la porta vidriera que seria l'entrada de la taverna i ens asseiem a la grada frontal i en una de lateral, però és com si fossin al mig, en una de les tauletes rònegues escoltant els relats d'uns personatges coneguts. A la barra hi ha el taverner i hi conversen els dos estadants fixos de cada dia, solters com ell mateix, que sobreviuen en l'austeritat. Són tres homes de mitjana edat que, per raons diverses, no han emigrat a la ciutat. Avui, però, no és un dia qualsevol. Esperen un amic d'infància que ha fet fortuna fora i que vindrà amb una jove professora de Dublin a qui ha llogat una casa al terme.
Davant la nouvinguda els quatre homes despleguen un mostrari verbal i s'enfilen a explicar una ruta de fades (que, suposadament passa per la casa de la nova llogatera) i acaben parlant de fantasmes intuïts o imaginats, mentre van succeint-se les rondes de licors. I, amb la naturalitat de la situació, ve rodada la pregunta: ¿què hi ha vingut a fer una dona de ciutat en aquest poble apartat? La confessió deixa els interlocutors de la taverna i els del públic corglaçats i entendrits.
Cinc interpretacions antològiques.
El públic entrem en aquest espai per la porta vidriera que seria l'entrada de la taverna i ens asseiem a la grada frontal i en una de lateral, però és com si fossin al mig, en una de les tauletes rònegues escoltant els relats d'uns personatges coneguts. A la barra hi ha el taverner i hi conversen els dos estadants fixos de cada dia, solters com ell mateix, que sobreviuen en l'austeritat. Són tres homes de mitjana edat que, per raons diverses, no han emigrat a la ciutat. Avui, però, no és un dia qualsevol. Esperen un amic d'infància que ha fet fortuna fora i que vindrà amb una jove professora de Dublin a qui ha llogat una casa al terme.
Davant la nouvinguda els quatre homes despleguen un mostrari verbal i s'enfilen a explicar una ruta de fades (que, suposadament passa per la casa de la nova llogatera) i acaben parlant de fantasmes intuïts o imaginats, mentre van succeint-se les rondes de licors. I, amb la naturalitat de la situació, ve rodada la pregunta: ¿què hi ha vingut a fer una dona de ciutat en aquest poble apartat? La confessió deixa els interlocutors de la taverna i els del públic corglaçats i entendrits.
Cinc interpretacions antològiques.