 |
| Les plus belles années d'une vie. França, 2019 Direcció: Claude Lelouch |
El director Claude Lelouch s'arrisca a la nostàlgia i reuneix Jean-Louis Trintignant i Anouk Aimée, els mateixos intèrprets que van protagonitzar Un home et une femme (1966), envoltats de la romàntica i enganxadissa cançoneta 'Dabadabadà', de Francis Lai. Aquella pel·lícula va guanyar la Palma d'Or de Cannes. Per tota una generació, va repesentar un abans i un després veure l'expressió de l'amor fou al cinema. Han passat 53 anys i el director s'ha preguntat què fan ara i què queda d'aquell vell amor que el protagonista masculí va llençar per la borda amb infidelitats continuades.
El protagonista, aleshores un impulsiu pilot de carreres, ara està afectat d'alzheimer i passa els darrers dies malhumorat en una residència. Parla de l'Anna, la dona que va estimar, de qui guarda una fotografia. El seu fill aconsegueix que l'Anna el visiti. Els intèrprets tenen la mateixa edat que els protagonistes: l'actriu Anouk Aimé té 87 anys portats prou bé i l'actor Jean-Louis Trintignant en té 88 i depèn d'una cadira de rodes. La trobada podria ser patètica. I no ho és. Lelouch ha encertat el to. Distanciament en present. La dona fa el viatge, però les ferides ja estan curades. En els moments de lucidesa, l'home intenta relacionar la seva estimada amb la dona que té ara davant. Allò que commou de la pel·lícula és la confrontació entre les imatges del present i del passat (la meitat del metratge són seqüències d'Un homme et une femme, a més d'un curt fantàstic del pilot circulant a tota velocitat de matinada pels carrers deserts de París, per arribar a l'hora a una cita). Una història tendra i poètica sobre el pas irrecuperable del temps. Filmin. 8/10