Diàlegs callats i Muralles són els títols de dues pintures de Fina Veciana que m'han inspirat paraules. Dues proses que conformen microrelats. Com sempre (ja en portem més de quaranta), he passat els text a Veciana i m'ha respost —aquest fet, sí, que és una novetat!— interpretant les meves paraules.
No ho faré, però les seves paraules me'n podrien generar d'altres. O potser el text reinterpretatiu que n'ha sorgit li podria inspirar una nova pintura. I jo posar-hi paraules, en una interpretació-reinterpretació sense fi. Hi intervindrien l'emoció puntual i tantes circumstàncies alienes a l'obra que no em sé imaginar si acabaríem abraçades o bufetejant-nos de cansament.
Per tal de justificar aquesta impressió, vegeu en primer lloc la captura de la publicació al blog de creació «Punt i a cap» de les imatges acompanyades dels textos i, a continuació, el comentari interpretatiu de cada text que ha generat Veciana.
«Afinar les reixes», i encara afines més, «de dins i de fora». Sembla com si les partícules de la llimadura siguin el desenllaç per a encetar el diàleg callat de les parets i desxifrar els jeroglífics.
(Fina Veciana)
A Muralles sols presentava un dibuix «darrera la paret de la muralla». Tu em presentes, crees una acció, ubicada en un temps remot (camp semàntic ric en connotació) descrivint totes les trifulques fins arribar a plantar l'estendard. Una acció heroicament individual que passa a ser poètica, sobretot per la tràgica i bella frase de «llences als terrenys erms les bombes de llavors» (imatge que impressiona i encara es veu més reforçada per la càrrega emotiva de «que has dut a coll»).
Una visió dràstica i molt sensorial de «Te les mires com rodolen entre la confusió de paneroles i cucs de terra», per acabar amb un final rodó: «Així s'inicia un conte en flor».
Sí, s'inicia una aventura personal amb final obert, que invita a seguir creant.
(Fina Veciana)