Josep Masanés (Barcelona, 1967) presenta la novel·la amb què va guanyar el XIX Premi Vila de Lloseta, publicada a El Gall Editor. Una història en temps de guerra, com ja havia fet amb La vall de la matança, sobre la guerra civil espanyola. A Jo tenia deu oliveres, l'acció s'endinsa de ple en la guerra de Síria, des dels ulls de Dalita, una mestra siriana que abans del març de 2011 tenia tot un futur al davant, amb deu oliveres al jardí, com a metàfora de la pau i l'estabilitat. Explica la seqüència de fets quotidians per sobreviure a la guerra amb els dos fills, i el dietari d'Aram, el seu
marit, que aporta l'experiència des de la primera línia de foc. Un i l'altre són testimoni del dolor i la
força. Des dels primers bombardejos incomprensibles fins a l'exili de la família abans de tancar-se la frontera turca.
A la Guerra de Síria els combatents porten mòbil, poden contactar amb
la família i tenen informació de qui subministra armes i dels moviments de l'enemic. Però, alhora, són emissors d'informació. En aquest sentit, segurament Alep és la ciutat devastada més fotografiada de la història i no pas pels fotoperiodistes que en van fugir molt aviat. Masanés, doncs, s'imagina la història a partir de les cròniques escrites però, sobretot, de les cròniques visuals de l'infern i runes a què va quedar reduïda Alep. Ho fa contenint —a través del llenguatge i el relat auster, versemblant— el sentiment d'indignació per la manca de respostes al conflicte humanitari.
Quan ens en vam voler adonar, els avions volaven sobre els nostres caps i ningú no era capaç d'explicar amb precisió perquè succeïa això. Tothom fa allò que ha de fer, allò que creu que serveix als seus interessos, allò que és raonable, però de sobte estàs envoltat de flames i només pots esperar que el foc s'apaivagui, que el combustible, que la matèria orgànica desaparegui consumida per les flames.
Josep Masanés. Jo tenia deu oliveres, p. 21
I l'esperança íntima de la nova Dalita per al futur dels seus fills en un lloc "net de cicatrius i dolor", lluny de les seves oliveres i on haurà d'ajudar-los a créixer i ser persones.