31 de juliol 2016

LA MÀQUINA DE PENSAR: ARS MAGNA. AL CCCB

«Tot filòsof pot ser un bon mecànic» 
RAMON LLULL

L'exposició de gran format La màquina de pensar, dedicada a l'Ars Magna del filòsof Ramon Llull (Palma, Mallorca, 1232 - Tunis, Tunísia, 1316), que presenta el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, explora l’impacte d'aquesta obra en les arts plàstiques, la literatura, la ciència i la tecnologia i proposa entendre l’ars combinatoria com un precedent de les noves tecnologies de la informació.
El mètode de coneixement inventat per Llull representa un complex mecanisme de figures geomètriques i símbols que combinen lletres i conceptes, i s’anuncia com en una gran xarxa que interrelaciona totes les disciplines del coneixement del seu temps. Amb la formalització d'aquest mecanisme pretenia superar les barreres del llenguatge per tal de validar o refutar els arguments expressats als debats teològics i aconseguir la pau entre les religions per mitjà de la raó, la demostració i el diàleg.



El mateix Ramon Llull sabia que l’art per si sol no podia generar cap discurs, que l’aplicació de l’art sempre requereix una imaginació humana. L’art era una tècnica amb la qual podia fer operacions logicocombinatòries utilitzant conceptes, però no deixa espai per als implícits, les figures retòriques, la memòria que carreguen les paraules, la complicitat dels universos mentals en contacte. 


L'exposició connecta l'obra de Ramon Llull amb el pensament d'altres filòsofs,  amb obres d'artistes plàstics i  d'escriptors: Salvador Dalí, Raymond Queneau, Antoni Tàpies, Arnold Schönberg, Josep M. Subirachs, Josep Maria Mestres Quadreny, Josep Palau i Fabre, Perejaume, Athanasius Kircher, Bernat de Lavinheta, David Link, Francesc Pujols, Giordano Bruno, Gottfried Wilhem Leibniz, Agrippa von Nettesheim, Italo Calvino, Jacint Verdaguer, Jean-Jacques Grandville, Jeongmoon Choi, Johann Heinrich Alsted, John Cage, Jorge Oteiza, José María Yturralde, Juan de Herrera, Juan Eduardo Cirlot, Manfred Mohr,  Marius Schneider, Miquel Bestard, Nikolaus Joachim Lehmann,   Ralf Baecker,  Rosa Leveroni,  Sebastián Izquierdo, entre d'altres.


«Sense diferència no hi ha harmonia»
RAMON LLULL

Exposició oberta fins a l’11 de desembre 

29 de juliol 2016

NOU RECORREGUT PER LA BARCELONA VISIGÒTICA

El Museu d'Història de Barcelona (acrònim MUHBA) ha remodelat la ruta arqueològica pel jaciment del conjunt monumental de la plaça del Rei. Als 4000 m2 del sector de la Barcelona romana, fundada per l'emperador August al voltant de l'any 10 aC, s'hi han afegit 310 m2 de jaciment per la Barcinona visigoda. Remarco l'excel·lent presentació d'espais i materials per un circuit agraït pels serveis: audioguia, senyalització els punts d'interès, refrigeració (no és un servei menor, al subsòl), seients (és un recorregut de més d'una hora), circuit adaptat a persones amb discapacitat.
És difícil no emocionar-nos quan, després de mitja hora de passeig per la museïtzació de les restes, uns cartells ens fan adonar que ens trobem sota el baptisteri de la catedral (vegeu-ne el plànol).  El nou recorregut proporciona les claus per explicar les profundes transformacions polítiques, religioses, socials i urbanes a la Barcelona cristiana i visigoda durant l’antiguitat tardana.


A partir de 1964 les intervencions arqueològiques van concentrar-se al voltant de la primitiva seu cristiana i van penetrar sota la catedral actual. El 1968 es va descobrir el baptisteri paleocristià. L’any 2013 Julia Beltrán de Heredia va publicar la hipòtesi d’una doble seu episcopal a l’inici de l’època visigoda. El bisbe arrià s’hauria aposentat al complex episcopal existent, i s’hauria format un segon grup episcopal, catòlic, a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Així doncs, la Barcelona de l’antiguitat tardana continua essent un camp adobat per a la recerca i nous plantejaments, que permetin corroborar o esmenar les hipòtesis sobre aquest període entre la colònia romana i la incorporació a l’al-Àndalus a principis del segle VIII.


28 de juliol 2016

PRIMERS PAGESOS AL PLA DE BARCELONA


El Museu d'Història de Barcelona presenta l'exposició Primers pagesos/BCN.  El debat sobre l’obtenció, el repartiment social i les pautes de consum d’aliments és fonamental, tant a escala local com global, per imaginar el futur humà. En el marc dels estudis històrics  sobre el proveïment alimentari que impulsa el museu s’endinsa en les comunitats agràries formades al neolític arran de la domesticació de plantes i d’animals. La gran innovació, sorgida al Pròxim Orient, va arribar al pla de Barcelona fa uns 7.500 anys.

27 de juliol 2016

HE PECAT: GANDULES'16


© Michael Rougier. Time&Life, 1971
 La programació de cinema a la fresca del CCCB d'aquest agost se centra en els pecats capitals i se n'hi afegeixen dos als coneguts: la tristesa i la fantasia extrema. Vegeu la tria de pel·lícules que ha anat a càrrec de Desirée de Fez, crítica de cinema en diferents mitjans:

Luxúria. 9 d'agost, dt: Laberinto de pasiones, Pedro Almodóvar, 1982
Peresa. 10 d'agost, dc:  Dazed and Confused, Richard Linklater, 1993
Gola. 11 d'agost, dj: Joven y alocada, Marialy Rivas, 2012
Ira. 16 d'agost, dt: The Babadook, Jennifer Kent, 2014
Enveja. 17 d'agost, dc: Bunny Lake Is Missing, Otto Preminger, 1965
Avarícia. 18 d'agost, dj: Roar, Noel Marshall, 1981
Supèrbia. 23 d'agost, dt: The Room, Tommy Wiseau, 2003
Tristesa. 24 d'agost, dc: Don't Look Now, Nicolas Roeg, 1973
Fantasia extrema. 25 d'agost, dj: Valerie and Her Week of Wonders, Jaromil Jires, 1970


Lloc: Pati de les Dones (en cas de pluja: hall del CCCB)
Hora: 22:00
Entrada gratuïta (no es permet reservar seients)

22 de juliol 2016

PREMIS LITERARIS, BASES ABUSIVES


El subtítol d'aquest apunt: «Còpies no recuperables, un CD, un llapis USB, un currículum, una fotocòpia del DNI/NIE o passaport, una llista fent públics els treballs presentats».Vegeu exemples comentats del que demanen les bases d'uns quants premis literaris catalans, amb convocatòria vigent avui mateix:

CÒPIES EN PAPER NO RECUPERABLES:
Recupero el tema de les còpies en paper (Vegeu aquí l'apunt) i vaig més enllà. No es poden recuperar les 6 còpies del Màrius Torres,  les 5 del Carles Riba,  les 3 de tot el cartell dels Premis 3 i 4, les 9 del Joles Sennell, els 4 del Vicent Andrés Estellés, les 5 del Montserrat Roig, les dues darreres acompanyades, a més, d'un suport digital... Perfecte. Si hem consentit d'enviar a concurs aquest nombre de còpies en paper, crec que ens mereixem que les destrueixin un cop fet el veredicte. ¿Per què? Estalviem als convocants la feina d'aplegar totes les còpies de tots i cadascun dels membres del jurat, posar-les dins un sobre, posar-hi la nostra adreça, portar-les a una oficina de correus i, a nosaltres, la d'anar-les a recollir, a més de pagar els ports deguts. Per tant, donem-les per perdudes i refem el text tantes vegades com ens doni la gana, esperant un concurs que demani els originals en format digital o per correu electrònic.

¿QUI ES RESPONSABILITZA DE LES CÒPIES?
Estic d'acord, doncs, que siguin destruïdes les còpies dels treballs no guardonats. Però, ¿qui ens assegura que cap jurat es quedarà —de bona fe— l'exemplar que li ha tocat de llegir? Em sembla que no cal que n'especifiqui les conseqüències.

Alguns premis suggereixen que els originals no premiats es vagin a recollir. Hem d'entendre que els convocants no pensen aplegar tots els originals dispersos a mans de cadascun dels membres del jurat i després reenviar-los a l'autor a ports deguts. Ni això.

Hi ha convocants que es curen amb salut i en les bases avisen, com en el cartell de Premis de la Nit literària andorrana, que «els organitzadors no es responsabilitzen de les possibles pèrdues o del deteriorament que puguin patir les obres». És a dir, si els originals finalment retornen a l'autor però inservibles perquè hi ha senyals d'haver servit de plats, de posavasos o rebregats per haver estat passejats per hamaques, no cal reclamar res.

Ara bé, el que ja passa de mida és que les mateixes bases avisin, com les de l'Ajuntament de Puçol, que «farà l'ús que crega convenient de les obres no retirades en un termini de dos mesos». ¿Reciclaran els folis per fer notes els funcionaris? ¿Les regalaran a un pintor local perquè il·lustri els textos? ¿Què amaga aquest 'que crega convenient'? És un cas singular, però no són tan singular les bases que preveuen que l'entitat o ajuntament es quedarà a l'arxiu o com a 'fons patrimonial' un exemplar dels treballs no guardonats (per exemple: Premi Arnau de Palomar, de Riudoms, Baix Camp i Premi Soler Estruch, de Castelló, Ribera Alta). ¿Amb quin dret i per quin motiu es poden quedar exemplars d'uns treballs inèdits que no han obtingut premi?

FOTOCÒPIA DEL DNI /NIE I/O CURRÍCULUM:
Moltes bases de premis, a més de les dades de l'autor, exigeixen afegir una fotocòpia del DNI, del NIE o del passaport (com per exemple: Premi Joles Sennell de la Seu d'Urgell, Històries Vives del Segrià-IV Premi de Relats Curts del Consell Comarcal del Segrià, Premi de narrativa Vila d'Almassora), o un currículum (Lleida  a Màrius Torres i Guissona a Jordi Pàmias, per exemple) requisits que només és lògic demanar a l'autor que guanyi el premi. D'altra banda, hem de suposar que les pliques no s'obriran abans del veredicte per tant, l'única identificació i l'únic currículum que cal per a difusió del premi i posterior publicació —si és el cas—, són els del guanyador. Les altres pliques s'haurien d'obrir exclusivament per obtenir les adreces i enviar als autors una còpia de l'acta, cosa que rarament fan els convocants, ni tan sols per respecte als que s'hi hagin presentat, que en són els primers interessats.

LLISTES DELS TREBALLS PRESENTANTS:
De cap manera s'han de fer públics els títols dels treballs i els autors que s'han presentat al premi (com per exemple als Premis literaris Ciutat d'Alzira). Fer-ne llistes és incórrer en una indiscreció que afecta l’obra, ja que difonent el títol, el crema. Si els convocants ho fan per assegurar-se que tots els originals enviats pels autors han arribat al seu destí, ho poden resoldre  demanant els originals per correu electrònic o per mitjà d'una plataforma d'edició i acusar-ne rebut a mesura que els vagin rebent.

Vegeu en aquest mateix blog l'apunt: 


Per santa Magdalena, l'avellana és plena,
però al setembre, continuarem parlant-ne... 
(En preparació: ¿premi o bestreta de drets d'autor?) 

21 de juliol 2016

PAVELLÓ MIES VAN DER ROHE: COLUMNES CRISTAL·LITZADES

Columnes  cristal·lizades davant del pavelló Mies van der Rohe
Autors: Luis Martínez Santa-María & Roger Sauquet
Enguany la Fundació Mies van der Rohe commemora amb diferents activitats sobre temes d'arquitectura i urbanisme contemporanis els 30 anys de la reconstrucció (1986) del Pavelló Alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona, 1929. 
Per mitjà d'un concurs internacional, al qual s'han presentat 181 propostes, s'han reinterpretat les vuit columnes jòniques que hi havia originàriament entre la Font Màgica de Montjuïc i el pavelló. La instal·lació guanyadora es titula I don’t want to change the world. I only want to express it i és una fila multicolor de columnes realitzades amb bidons industrials de rebuig. El jurat va triar aquesta proposta perquè «la materialització del projecte reflecteix una actualitat marcada per la consciència medioambiental i la necessitat d’una reutilització permanent dels recursos». S'hi van instal·lar aquest juny i és previst que les desmuntin aquest setembre. Han sortit a la foto però no les ha vistes de prop gairebé ningú. Ironia efímera.

En un lloc o altre un vidre cau a terra:
sento les rialles dels trossos, el riure
per sota el nas de les esberles.
RAINER M. RILKE

20 de juliol 2016

LA DINASTIA MING, A CAIXAFORUM

Retrat d'He Bin, alt comandament militar.
De la galeria d'homes eminents de la dinastia Ming
Ming. L'imperi daurat és una exposició de gran format de CaixaForum. La mostra consta de 126 peces selectes de ceràmica, pintura i cal·ligrafia de les col·leccions del Museu de Nanjing, tresors nacionals molts dels quals no havien sortit mai abans de la Xina. N'hem fet el recorregut ben amples perquè, pel que sembla, els progenitors no tenen a l'agenda vacacional anar junts amb la fillada al museu.
¿Què n'hem après, a més de saber la procedència militar de l'estirp?
La dinastia Ming va dominar la Xina durant 276 anys, després de derrotar la dinastia Yan dels mongols. Al llarg del 1368 fins al 1644, setze emperadors d'aquesta dinastia van aconseguir per a la Xina una gran prosperitat i expansió. Va adquirir fama a Europa com a proveïdora d’articles de luxe. La combinació de riquesa i influència va generar grans avenços artístics, socials i econòmics que permeten definir aquesta dinastia com «l'imperi daurat». Primer van governar a Nanjing i posteriorment es va desplaçar a Pequín on van construir la fastuosa Ciutat prohibida on vivien l'emperador i els funcionaris
El model social dels emperadors Ming era altament jerarquitzat,  inspirat en els principis de Confuci: al cim hi havia els funcionaris, que eren els que garantien el funcionament de l'estat. Per sota seu hi havia els ciutadans que havien passat per l'educació reglada; més avall els comerciants i artesans; i, a baix de tot de l'escala social,  els pagesos. L'única mobilitat social que existia era mitjançant exàmens rigorosos per accedir a la funció pública.
Aquest model va canviar amb l'increment del comerç, i amb l'arribada de la plata americana a través de les Filipines, a partir del segle XVI va haver-hi comerciants que es van enriquir i van començar a consumir productes abans reservats a l'elit de funcionaris. En tots els estaments, però, no va canviar la vida de les dones, que es devien a les "tres obediències": primer havien d'obeir al pare, després al marit, i posteriorment al fill.
L'Obra Social La Caixa amb la col·laboració de Casa Àsia ha programat un cicle de cinema xinès. El 10 d'agost es celebrarà la Nit de la Xina, amb un cercavila xinès, que deurà ser sonat perquè la comunitat xinesa de Barcelona és molt nombrosa i activa. També hi haurà tallers de cuina xinesa, de cal·ligrafia i de la cerimonia del té. Vegeu-ne aquí el programa.

Exposició oberta fins al 2 d’octubre de 2016
Gratuïta per a clients de «La Caixa»

18 de juliol 2016

SOS D'ESTIU. NOVETATS LITERÀRIES, ESTIU 2016

https://sites.google.com/site/cornabourevistadigital/sosdestiu
Podeu descarregar el pdf del suplement, 
clicant la imatge

Andreu Sotorra radiografia la situació actual de la literatura infantil i juvenil al  Suplement de «Cornabou. Revista de literatura infantil i juvenil», estiu 2016. Vegeu-hi les darreres novetats literàries: 28 ressenyes d'autors catalans, 38 de traduccions i 66 d'àlbums il·lustrats.
I, també, els articles d'actualitat:

* Es deia Aylan Kurdi
* La prova del nou
* Any Llull
* El meu amic gegant. 100 anys del naixement de Roald Dahl
*¿Què faran els premis «Atrapallibres» i «Protagonista Jove» quan siguin grans?


Trobareu en aquest enllaç tots els suplements 
trimestrals de «Cornabou», publicats 
en suport digital des de 2010


16 de juliol 2016

ESCORNALBOU, DES DEL PASSEIG DELS FRARES

La Trilla, des del camí dels Frares
Foto: Mathew Barton
Al Baix Camp, la silueta del castell de gres vermell de l'antic monestir de Sant Miquel d’Escornalbou presideix els boscos i la muntanya d'Escornalbou. Corona el conjunt, un turó triàsic on hi ha l'ermita de Santa Bàrbara amb la capella bastida al segle XIX  damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita. Del mateix castell surt el passeig dels Frares, un camí arrecerat del mestral, de prop de mig quilòmetre que envolta l'edifici donant el tomb a la muntanya d'Escornalbou. Es va obrir el 1818 per obtenir pedra destinada a les obres d'ampliació del convent i es va conservar per a lleure dels frares franciscans que hi habitaven.
En una mica més d'un quart d'hora, es passa entre vegetació frondosa i roques enormes de gres treballades per l'erosió, per l'ermita de les Tres Verges, per diferents miradors des dels quals es gaudeix d'una vista espectacular dels pobles del Camp, Montbrió, Cambrils; Tarragona i Salou al fons; envoltat per les serres de l'Argentera, del Montsant i de la Mussara, el coll de la Teixeta. I, al peu, el coll de la Desenrocada on hi  ha projectada una pedrera que pot desgraciar per sempre l'ecosistema i la bellesa natural d'aquests paratges únics.

Foto: Mathew Barton
El conjunt monumental d’origen medieval ha estat modificat en diverses ocasions, sobretot quan l’edifici el va comprar el diplomàtic i escriptor reusenc Eduard Toda i Güell. En una visita guiada ben documentada per professionals —Enriqueta Sedó, el rigor— podem veure l’església, el claustre, la sala capitular i l'habitatge, on antigament es trobaven les dependències del monestir i on després va viure Eduard Toda, amic de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'arquitecte va visitar el castell i no li devien ser indiferents les espectaculars roques del coll de la Desenrocada que es veuen des del claustre del castell, les quals segons un estudi publicat a la revista «Sapiens» signat per l'arqueòloga Paula Santamaria i el professor d’enginyeria Josep Pedret, podien haver inspirat les seves obres.

Foto: Mathew Barton
El castell d'Escornalbou és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya. Hi deu tenir alguna cosa a objectar per tal que no es destrueixi el paisatge que l'envolta, a més de l'erosió secundària que comportarà l'extracció (transport de materials per camins i carreteres locals). Els ciutadans tenim dret a continuar gaudint-ne i, conjuntament amb els responsables polítics, tenim l'obligació de defensar la terra enfront de qualsevol escomesa que pretengui destruir-la.

Vegeu aquí unes quantes raons per oposar-se a la pedrera a l'Argentera.





14 de juliol 2016

'EL PREU', AL TEATRE GOYA

El preu. Autor: Arthur Miller. Traducció: N. Bonilla i C. Camacho.
Direcció: Sílvia Munt.  Teatre Goya, Barcelona
Arthur Miller situa quatre personatges a les golfes d'una casa pairal on hi ha mobles arraconats de quan fa setze anys va morir el pare,  un milionari novaiorquès arruïnat amb el crack del 29. Ara l'edifici s'ha d'enderrocar i Víctor el fill petit (interpretació antològica de Pere Arquillué) i Esther (Rosa Renom, brillant), la seva dona, esperen un taxador (Lluís Marco, tendre, inoblidable) que s'endugui el mobiliari. Han convocat Walter (Ramon Madaula, el matís), germà de Víctor, cirurgià d'èxit, de qui no saben res des de fa setze anys. La trobada del trio familiar en aquest espai evoca records i desvetlla rancúnies i remordiments pel que hauria pogut ser diferent a les seves vides. Víctor va deixar els estudis i va dedicar-se a tenir cura del pare, ara és a punt de jubilar-se de policia i retreu al germà gran que no l'ajudés. Walter es defensa, ell també ha fet renúncies. I, entremig dels dos germans hi ha l'Esther, a l’embat de la frustació del marit. L’únic personatge que no culpa els altres de la seva realitat present és el vell taxador del mobiliari, que veu renovades les pròpies possibilitats amb aquest negoci.  Bravo, Sílvia Munt, per posar dempeus aquest text apassionant que sentim proper. Un regal d'orfebreria teatral que commou per la seva veritat. 10/10


13 de juliol 2016

BAJOCA, BAJOQUERA, BAJOQUERAR

Bajoca rodona d'un hort de Duesaigües
No he descobert avui la bajoca i, segurament, dient que el nom és sinònim de mongeta verda, ja n’hi hauria prou. Però resulta que fa anys que demano bajoques a verduleries barcelonines  que regenten catalans, pel gust de veure la cara d’ignorància que fan i per l’esport sociolingüístic de comprar bajoques sense assenyalar el producte.
La bajoca és la tavella verda que conté les llavors de la bajoquera, és un plat refrescant de poques calories que conté molts nutrients minerals (calci, magnesi, crom). La fibra i els antioxidants que aporten a l'organisme en prevenen l’envelliment.
Per tal que conservin el color verd viu, cal escaldar-les en aigua bullent salada, durant deu minuts. Conservaran totes les vitamines intactes si, a més, són acabades de collir de l’hort com aquestes que ens regala la Nati M. de Duesaigües.

Cybèle, qui les aime, augmente ses verdures,
Fait couler le rocher et fleurir le désert.
Charles Baudelaire. Les Fleurs du Mal


REPOSICIÓ DE 'CONILLET', ARA, AL TEATRE ROMEA


En el marc del Festival Grec de Barcelona, anoteu a l'agenda la reposició del monòleg Conillet interpretat per Clara Segura, dirigida per Marc Martínez. Comença el 19 de juliol i acaba el 5 d'agost.

¿Què hi fa que la seva memòria es materialitzi 
en un gran dipòsit del qual només veiem la boca? 
Clara Segura, en enèrgica i poètica ofrena. 10/10
 
Vegeu-ne el comentari de l'estrena

11 de juliol 2016

ROSA FABREGAT DES DELS BALCONS DE RIBA-ROJA


Quins poemes i quina música rimaran amb els poemes 
de la poeta Rosa Fabregat? 



Rosa Fabregat i Armengol (Cervera, la Segarra, 1933)  és escriptora i farmacèutica. Ha escrit poesia i narrativa. Ha col·laborat al Diari de Barcelona,  a El Temps, a Segre, a Diari de Lleida. La seva obra ha estat traduïda al castellà, a l'anglès, a  l'alemany i al rus. El 1981 va publicar la seva primera novel·la La dona del balcó (Prometeo).  Pagès Editors ha publicat dos volums de l'obra completa de l'autora.

Les imatges d´un malson
ronden per totes les cases.
Dins els ulls esbatanats
hi fan niu les argelagues.
ROSA FABREGAT
Les imatges d’un malson 
(de Roses de Sang. Pagès Editors, 2005)

09 de juliol 2016

TRILOGIA 'BALNEARI D'ESTIU'


La Companyia Els Pirates Teatre reposa al Maldà la trilogia 
de cabarets temàtics (vegeu-ne comentaris de l'estrena)

Balneari Maldà 1: la identitat, fins al 10 de juliol

Balneari Maldà 2: l'educació, del 13 al 17 de juliol

Balneari Maldà 3: el poder,  del 18 al 22 de juliol

08 de juliol 2016

LLIRI AFRICÀ, FLOR DE L'AMOR

Lliri africà, flor de l'amor, agapant (Agapanthus africanus), del jardí de llicorella. 
Foto: © Paüls
Les mates de lliri africà (Agapanthus africanus) del jardí de llicorella s'han acostumat a patir set i no exigeixen gaire reg ni tan sols a l'estiu. Aquesta planta ornamental d'exterior també es coneix amb els noms de  flor de l'amor o agapant,  nom que prové del grec: agape = amor i d'anthos= flor.
Té les fulles perennes de dos pams de llargària, en forma de cinta plana, gruixudes i carnoses, d'un verd fosc i lluent.  No l'ataca cap insecte, i tot i que viu bé a ple sol, s'estima més una mica d'ombra. Ara bé, si la planta ja és prou agraïda de conrear i observar, quan a principis d'estiu floreix és un espectacle. Comença amb una tija dura d'un centímetre de diàmetre, a l'extrem de la qual es forma una mena de bola similar a un all porro que s'obre en umbrel·la i mostra una vintena de floretes menudes.
A la tardor dividim les mates, en hiverns durs les fulles se'n ressenten una mica, però a la primavera en surten de noves amb força. Per la seva rusticitat i per la seva presència ufanosa, la flor de l'amor es mereix un aplaudiment (i un bon raig d'aigua.)

06 de juliol 2016

LEHMAN TRILOGY, A LA VILLARROEL

Lehman Trilogy. Autor: d'Stefano Massini. Trad: Carles Fernández Giua.
Direcció: Roberto Romei.  La Villarroel, Barcelona

Una joia rara que explica l'ascensió i la caiguda dels negocis dels germans Lehman. L'economia mundial va canviar d'època després de fer-se públic l'esfondrament de l'imperi Lehman Brothers.  Intèrprets: Rubèn de Eguía, Òscar Muñoz, Santi Ricart, Jordi Rico, Jacob Torres i David Vert. 
Tot i saber-ne el desenllaç, Lehman Trilogy ens han tingut tres hores tremolant, hipnotitzats. 10/10  

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»





05 de juliol 2016

MAKING ÀFRICA, AL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA

Making Àfrica. CCCB 2016

Mentre els lleons no tinguin
els seus propis historiadors,
 els relats de caça
sempre glorificaran els caçadors.
CHINUA ACHEBE, escriptor nigerià. 
Entrevista a «The Paris Review», 1994


L'exposició Making Àfrica proposa exemples que mostren que els dissenyadors gràfics i els artistes plàstics contemporanis contribueixen a oferir una visió que trenca els tòpics preconcebuts del continent. A la dimensió política inherent a aquestes obres s'hi afegeix la dimensió social. Parteix de les visions d'autors i d'artistes i intel·lectuals arrelats a l'Àfrica i la seva diàspora, sense amagar les desigualtats que condicionen la seva realitat. Una sèrie d'entrevistes amb teòrics i professionals que es pregunten si existeix de debò un disseny africà i com podríem redefinir els termes de reciclatge o d'informalitat. L'exposició ajuda a ampliar la nostra imatge de l'Àfrica.

Vestit d'espart

En el món pel qual viatjo,
em construeixo constantment.
FRANTZ FANON
Peau noire, masques blancs, 1952




No mirem cap a l'est ni cap a l'oest,
mirem cap endavant.
KWAME NKRUMAH, president de Ghana
discurs pronunciat a Accra, 1960




Setial elaborat amb armes. Making Àfrica.

Exposició oberta fins al 28 d'agost

04 de juliol 2016

BARCELONA EN L'ERA DE LA FOTOGRAFIA

© Franck (François Marie Alexandre Gobinet de Villecholes)
Barcelona, demolició de les muralles, c. 1855.
Bibliothèque National de France, París
L'exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 que es pot veure a la Virreina es va inaugurar a mitjan març i ja l’han visitada 43.000 persones, entre les quals m'hi compto. L'èxit de públic ha fet decidir els organitzadors a prorrogar-la. 
S'hi mostra el paper històric de la fotografia en la configuració de la iconografia de la ciutat. En un recorregut per divuit sales, prop de mil obres exploren  l’evolució urbanística i les transformacions de Barcelona en cada esdeveniment internacional, des de l’Exposició Universal, el 1988 fins  al Fòrum de les Cultures el 2004, passant pels Jocs Olímpics el 1992.

Les imatges il·lustren  sis grans moments històrics, agrupats en escenaris:

* L’aprovació del pla Cerdà i l’Exposició Universal (1860-1888)
* El sorgiment de la premsa gràfica, l’obertura de la Via Laietana i la reforma de Montjuïc i l’eclosió de les retòriques del Modernisme arquitectònic i artístic (1888-1929)
* Els anys trenta i la Guerra Civil (1930-1939)
*L’hegemonia del paradigma humanista i el nou fotoperiodisme de la Transició (1940-1970)
* El sorgiment del nou estil documental topogràfic en relació amb la recuperació de la ciutat i l’auge del moviment veïnal (1970-1992)
* Les noves lluites socials on la imatge adquireix una nova centralitat, tant en la gestió municipal com en el conflicte social (1992-2004)

Exposició oberta fins al 25 de setembre.

03 de juliol 2016

'ESPLENDOR', AL TEATRE ROMEA

Esplendor. Autora: Abi Morgan
Directora: Carme Portaceli. Teatre Romea
Carme Portaceli ha dirigit Esplendor, d'Abi Morgan.  Portaceli ha demostrat en multitud d'espectacles que és una excel·lent directora de teatre, però els espectadors (si més no els de la meva sessió) no vam estar a l'altura del que es veia i se sentia a l'escenari del Romea. Vam coincidir que tota la platea sordejàvem, tots anàvem curts de son i badallàvem i pesàvem figues dissimuladament i, quan ens despertàvem, preguntàvem on eren les magnífiques actrius Míriam Iscla, Lluïsa Castell i Laura Aubert. Tots estàvem espessos i ens miràvem i preguntàvem ¿de què va? Al final vam aplaudir, agraïts que ja hagués passat l'hora i tres quarts de l'espectacle. Increïble. 4/10


Quatre dones i quatre símbols dels tentacles de la gran caiguda: l'opulència de la primera dama que vol mostrar un món irreal, la submissió de la seva millor amiga per defensar el poc que li queda al seu costat, l'astorament de la corresponsal de guerra que fa clic, clic, clic sobre els últims moments de l'esplendor de l'imperi i l'oportunisme de la presumpta intèrpret o traductora que s'embutxaca, per sobreviure en la catàstrofe, des d'un vulgar DVD de Disney fins a fer miques algunes de les porcellanes luxoses del saló. El poder s'esmicola en mil bocins.
ANDREU SOTORRA. Una nevada d'estiu 
(fragment de la crítica d'Esplendor)


01 de juliol 2016

JARDINS PÚBLICS MUÑOZ RAMONET, NOU OASI A BARCELONA

Un dels estanys dels jardins Muñoz Ramonet
Foto: José Luis de la Fuente Ochoa
Hem visitat el nou jardí públic de la finca Muñoz Ramonet (Muntaner, 282, Sant Gervasi), un espai plàcid per al passeig, la lectura o la conversa distesa. Compta amb una esplèndida vegetació centenària, racons de sol i ombra, dos estanys i set escultures de Josep Dunyach i una de Vicenç Navarro Romero.  Dissenyat ara fa cent anys pel paisatgista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier per encàrrec del segon marquès d'Alella, Ferran Fabra i Puig (1866-1944). En morir el marquès, les nétes van vendre la finca als germans Muñoz Ramonet, els quals van encomanar el 1956 una remodelació al dissenyador Joan Mirambell que en va canviar la distribució d'elements. Ara l'Ajuntament de Barcelona —hereu de Julio Muñoz Ramonet—, n'ha rehabilitat la vegetació i ha convertit la piscina en el segon estany i ha realitzat diverses actuacions de millora de les instal·lacions del jardí i d'accessibilitat de les zones de passeig.
En compliment de la sentència del Tribunal Suprem, el 2013, les filles de Julio Muñoz Ramomet van lliurar les claus de la finca a l'Ajuntament de Barcelona, a qui l'empresari va deixar en testament la finca i jardins i tot el que contenien.  Els imponents edificis familiars estan tancats, però accessibles a les mirades des de l'exterior cap algunes sales diàfanes de llum. Pels vidres bruts de la portalada hi hem vist el mobiliari i les escultures tapades (a punt de rodar-hi Mirall trencat, per exemple). Pel que sembla, les pintures —desaparegudes— encara estan en litigi.

Obert cada dia de 10:00 a 20.00 h