 |
| Ruda al jardí de llicorella. Foto: © Paüls |
Aquesta primavera ens hem firat dues mates de ruda per al jardí de llicorella. No sé de quina varietat són, però n'extrec informació genèrica dels que en saben. (Gràcies, Manuel Casanova). Em sembla que s'adaptaran bé al nostre jardí de secà ja que el seu hàbitat es troba en terres àrides. Pertany a la mateixa família dels tarongers i dels llimoners, però a diferència de l'aroma que desprenen les flors dels seus il·lustres parents, aquest arbust llenyós i perenne hauria de fer una olor fètida. Dic 'hauria de fer' perquè els nostres exemplars tendres són inodors. I, és una llàstima que no facin —si més no— una mica de fortor, perquè es veu que repel·leix les mosques i allunya polls, xinxes i serps.
La ruda té aplicacions terapèutiques, però amb reserves: espasmolítica, sudorífica, emmenagoga, estomacal, sedant... No penso fer-la servir per a usos medicionals, però m'agrada la creença popular que porta a la motxilla: un brot penjat al coll allunya les bruixes i els esperits malignes. Una joia rara.
Diuen que és imprescindible insultar aquesta meravellosa planta perquè creixi amb força. Ara sortiré a fora a dir-li quatre fàstics.
Per saber-ne més: