Potser en una altra esfera, perduda en galàxia eterna, hi viuen els meus somnis i els meus versos fills de l'amor ancestral que sempre invoco. Maria Dolors Vallverdú (del poemari Claror de nit)
Les artistes Myriam Arnold, Agustina Sobrino i Mercè Martínez; la poeta M. Dolors Vallverdú; la galerista Cori Torroja i els filòlegs Biel Ferrer i Fina Masdeu, a CT Art Gallery, 22-6-2019
Intervenció de Cori Torroja, artista plàstica i galerista amfitriona.
Lectura de poemes del llibre 'Claror de nit', a càrrec de Biel Ferrer (glossa de presentació) i Fina Masdéu (autora del pròleg).
Cloenda d'agraïment i reivindicació de la poeta M. Dolors Vallverdú.
La terra ha estat i està present a tot arreu, a cada pas, en tot moment del temps d’un viure que ens tocà trasbalsat per una llibertat cenyida i frenada. Quan l’expansió lliure del pensament quedà esmorteïda per una visió amorfa que ofegava l’ànima. En plena postguerra jo tenia la necessitat de trobar l’espai on deixar anar la veu interior que donava vida i amb aqueixa inquietud i amb aquest afany vaig tenir la sort de trobar, sense haver de deixar Catalunya, tot passant per alt una frontera imposada, cap al nord, en el mateix bressol de la pàtria: el Rosselló, l’escalf i el segell d’autenticitat que aquí pretenien anul·lar. Perpinyà s’afegí al meu amor per Reus mesclant els olors de la ginesta amb els de la rosa i, així, dues ciutats del cor feren que la meva visió de tota cosa estigués formada com per una espècie d’aliatge de metalls nobles: resplendors del camp, blancors pirinenques.
La meva poesia ha sortit sempre de les veus de l’aigua i de l’aire, de l’aire que pentina muntanyes i cims fins a modelar el soroll i el moviment del nostre mar blau que s’estén i obre els braços amb projecció universal. I així vaig restar com una mostra de la tossuderia del jo, del jo poètic, de la filosofia de ser, cada vegada més lluny de les tendències més o menys innovadores, que tenien una fictícia realitat de l’autèntica creació, sense frens, depurada, fins a trobar l’essència humana, més enllà del temps. Potser per això els meus poemes són tan breus.
Estem vivint una de les parts més difícils de la nostra història, una part fosca, com una nit que ja s’allarga massa i que només amb el treball i l’esforç de cada dia, podrem arribar a trobar la claror que ens porti al camí de l’esperança i de la llibertat.
Agustina Sobrino i Mercè Martínez (afavorida per la sort amb una pintura de la seva companya d'exposició), Cori Torroja i M. Dolors Vallverdú amb un somriure que arrodoneix l'acte.
Cloenda amb vermut i converses entre els assistents.
He triat aquest fragment del llibre Blava aparença. 1936-1982 (Quorum llibres, 2015) que acaba de presentar en societat Maria Dolors Vallverdú, perquè la memòria de l'escola on vaig conèixer la poetessa m'ha aparegut de sobte amb 'una nitidesa insospitada.'
El 1962, la M. Dolors tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros), vaig aprendre a recitar un sonet de la Maria Dolors, amb l'entusiasme del mestre, admirat senyor Pasqual Guarque, i les pacients sessions de repetició amb l'autora. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua, per l'art i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu trauma poètic (vegeu-ne l'apunt).
L'autora fa referència al seu llibre d'algunes persones que la van guiar i encoratjar en els primers passos com a poeta. N'anomena uns quants —n'ha fet una tria, esclar—, com a reconeixement i homenatge. I aleshores és on es produeix l'error o la injustícia. ¿Quantes persones ens ajuden a fer-nos grans (també com a poetes!), quantes, posant-nos-ho difícil (produint-nos un trauma poètic), ens ajuden a fer emergir l'energia oculta per continuar endavant? En la meva biografia literària el mestre Pasqual Guarque i la poesia de la M. Dolors ocupen un dels meus primers, primeríssims records.
La llengua pragmàtica, clara, genuïna (hi trobaran demostratius com "aqueix", avui ja en desús, ben emprats), àgil i directa del pare, més lligada a seqüències narratives, té un bell acompanyament en la prosa poètica, delicada, florida i ben construïda de la filla, que fa èmfasi en la descripció de persones i d'ambients ("Era meravellós el so musical de l'aigua i el bellugueig constant dels seus reflexos..."). Encara més en estar organitzat el text de manera que les dues veus es van alternant i complementant, enraonant. La saviesa de les bísties i les roderes dels carros, l'escola memoritzadora de "los montes de España" però els llibres alliberadors de la biblioteca de casa, el "No ladre!" versus les primeres classes de català... i tantes altres coses i tants altres conceptes designats i adjectivats amb encert vivificador i evocador d'unes èpoques pretèrites que condicionaren, al cap i a la fi, el present.
Figura femenina del món literari català i referència cultural de la seva ciutat bressol, Reus. Aquest desembre del 2015, a les vigílies de Nadal, es presenta a l'actualitat literària amb un llibre importantíssim, personal, íntim i alhora històric i polític. Un llibre allunyat de la poesia o dels relats habituals de l'autora però preny de respecte, d'elegancia i d'emoció. Un assaig ambiciós que ens commou i en ajuda a entendre (sense didactisme) qui som, d'on venim, i per què hem de portar ben alçats uns valors humanístics esencials. Una formidable "carta d'amor" al pare. Un pare educador i actor de la història de la llibertat.
El Cor Mestral interpreta en primícia el poema Mare de Déu de Misericòrdia, de Maria Dolors Vallverdú. El poema ha estat musicat per Xavier Marcos, amb harmonització per a cor de Josep Navàs. Estrenat al Santuari de Misericòrdia, el 21 de setembre.
Claror de Nit, Maria Dolors Vallverdú Associació de Relataires en Català, 2019
L'artista plàstica i galerista reusenca Cori Torroja és la inspiradora i l'amfitriona d'actes al voltant de les exposicions d'art que programa cada mes a CT Art Gallery (C/ Santa Anna, 6 - Reus). Ara, en el marc de l'exposició 'Màgica inspiració', que programa coincidint amb la Festa Major de Reus, ha convidat la poeta Maria Dolors Vallverdú a presentar el seu darrer poemari Claror de nit. En farà la glossa el filòleg i escriptor Biel Ferrer i en llegirà poemes Fina Masdéu, filòloga, prologuista del llibre i coordinadora de Reusenques de Lletres, col·lectiu literari al qual pertany l'autora.
Els poemes de Vallverdú s'agombolaram amb les obres de cinc artistes plàstiques: Mer Jiménez, Myriam Arnold, Meca Ketterer, Agustina Sobrino, Mercè Martínez.
Que toquin les campanes com en dies de festa. M. Dolors Vallverdú (del poema 'Que no plori el silenci')
Presentació delContes de Vilaencanteri (Arola Editors) Casal de les Dones, Reus, 26-X-2017
Disset escriptores nascudes o vinculades a Reus han escrit disset contes adreçats a infants. El llibre, Contes de Vilaencanteri
(Arola Editors), és la cinquena publicació de Reusenques de Lletres i, aquesta vegada,
els textos no viatgen sols, sinó que van acompanyats d'il·lustracions.
Tret de dos contes que han estat il·lustrats per les mateixes autores
—Maria Dolors Vallverdú, Àurea Bellera—, i per tant, text i dibuix han
avançat en paral·lel, els altres quinze contes han estat il·lustrats per
artistes que han tingut a les mans els textos un cop enllestits, és a
dir, han estat els primers lectors després de les intervencions d’edició
dels textos. Els han interpretat amb imatges, per a cada conte una sola imatge que copsa i recrea l’esperit del text i que té valor narratiu per
ella mateixa.
I, llibre publicat, llibre presentat. La presentació de Contes de Vilaencanteri va ser sonada tant per la gran quantitat de públic que va acompanyar-nos com pel dia complicat que vam viure (el 26 d'octubre), un dia que passarà a la història, on gran part de la ciutadania a Catalunya vam estar al llindar de patir un infart esperant decisions polítiques que sabíem que ens afectarien en gran manera. L'endemà, la República catalana, vista i no vista. I amb aquesta tensió, ens vam reunir i vam procurar distendir-nos una estona amb la presentació delicada i precisa que en va fer la Cori Bach, mestra reusenca, fundadora de l'Escola Montsant.
Amics, coneguts i còmplices lectors valoren la qualitat en cada nou treball que ha publicat fins ara el col·lectiu coordinat per Fina Masdéu i Victòria Rodrigo. Olor de multituds en els actes que organitza Reusenques de Lletres.
La petita Estel·la llegeix un fragment de Contes de Vilaencanteri davant de l'auditori que ha vingut a la presentació, amb la mirada atenta i embadalida de quatre dones ensenyants de professió i de passió: Cori Bach, Fina Masdéu, Antònia Farré i Meritxell Blay, mare de la lectora.
Com els anteriors projectes, Contes de Vilaencanteri ha nascut acaronat i agombolat amb cura fins a convertir-se en realitat. N'hem fet la difusió artesanal per correu electrònic i a les xarxes socials, a càrrec de les coordinadores i dels propis autors tots, escriptores i il·lustradors. També se n'han fet ressò algunes publicacions com ara el documentat article Reus 'encantada', de Sílvia Fornós, a Diari de Tarragona, 13-XI-2017.
Amb la presentació pública començava el recorregut dels contes que, en escriure aquest apunt, ja ha fet la primera escala. Diverses de les autores han presentant objectes que pertanyen als protagonistes dels contes en una sessió de contacontes adreçada als infants, els seus destinataris naturals, en el marc les Jornades de Literatura Infantil "Llum de Llull", Biblioteca Central Xavier Amorós, 18-XI-2017. Vegeu-ne aquí la crònica.
Reusenques de lletres autores dels textos:
Gisela Alcón, M. Lluïsa Amorós, Marina Barraso, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Dolors Buyó, Antònia Farré, Fina Grau, Pilar López, Ció Munté, Núria Naval, Lena Paüls, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, M. Dolors Vallverdú
Autors i autores de les il·lustracions:
Antonieta Bastida, Àurea Bellera, Mercè Bessó, Loc Buyó, Marc Díez, Pep Gavaldà, Tomàs Grande, Núria Grinyó, Teresa Llorach, Nuri Mariné, Cristina Pinyol, Maurici J. Ribé, Anna Roca, Jana Tàpias, Toni Vallès, M. Dolors Vallverdú.
La poeta reusenca Maria Dolors Vallverdú avui ha complert 75 anys. Aquest vespre els
amics del col·lectiu "Safareig Poètic" li han ofert per sorpresa una jam
d'homenatge. L'acte ha tingut lloc a la sala Hortensi Güell del Centre
de Lectura, amb aforament limitat.
I et veig, tendra noieta...
Quan la Maria Dolors i jo ens vam conèixer el 1962 no dúiem mascareta com en aquest homenatge, però era temps de Dictadura, una altra mena de pandèmia que ho atenallava tot. La poeta tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al Premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros, on la Maria Dolors havia estat alumna uns anys abans), vaig aprendre a recitar un sonet seu, amb l'entusiasme del mestre —l'admirat senyor Pasqual Guarque— i les pacients sessions de repetició amb l'autora. No era un fet aïllat, a la nostra escola no ens apreníem només el poemet de Nadal, sinó que fèiem teatre, titelles, imprimíem una revista i recitàvem poesia durant tot el curs. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu "trauma poètic."
No sé si el trauma poètic es troba tipificat en psiquiatria infantil, però és segur que existeix. En aquell moment l'objecte del meu desig era el poema inèdit de la Maria Dolors Pastoreta Isabel, que el mestre havia adjudicat a una altra alumna. Li vaig demanar que me'l deixés recitar perquè jo anava sovint a la plaça de la Pastoreta a jugar, però el mestre no va cedir. Per a mi tenia reservat el sonet La meva joventut, un poema que no em deia res, perquè la meva joventut —als 10 anys—estava ben adormida en el son dels infants. Començava així:
La meva joventut, que salta i riu, és una arpa vibrant de cordes fines, i cada dia sento molt més viu l'espurneig amagat dintre les nines.
El senyor Guarque hi va dedicar molt de temps explicant-me'l. Sobretot, la segona estrofa i allò del "revolar trement de papallones":
Com un vaixell perdut en l'oceà,
vaig oscil·lant empesa per les ones.
Sense saber per què dono a l'atzar
un revolar trement de papallones.
"Revolar trement"? Les papallones tremolaven? No me'n refiava. El mestre em volia encolomar aquell poema de totes totes. Em va convèncer amb el tercet final:
I navegar pel mar brodat d'atzur,
tremoloses les aigües de tan pur,
com naveguen els àngels en el cel.
Aquest tercet em va fer descobrir que es podia navegar plàcidament amb la cadència de les paraules. I, sí, vaig voler aprendre el poema La meva joventut. Però, el mal ja estava fet.
Doncs bé, el 2009, després de quaranta-set anys de no haver parlat amb la Maria Dolors, un vespre em va telefonar a Barcelona per invitar-me a formar part d'un cicle de lectures poètiques. Després de saludar-la, el poema Pastoreta Isabel se'm va disparar convertit en so, com si durant tots aquests anys hagués estat esperant que la Maria Dolors em truqués per manifestar-li que el seu poema m'havia acompanyat.
M'agrada aquesta tendresa
que et circumda dolçament
Li vaig recitar d'una tirada el poema Pastoreta Isabel, és a dir, el poema que no em pertocava de recordar, perquè en realitat, el poema que a mi em pertocava de recordar era el sonet. I, així, recitant el poema objecte del meu desig de menuda, posava punt final al trauma poètic de la meva infància.
Ve de lluny, doncs, la coneixença mútua amb la Maria Dolors i he anat seguint amb interès i admiració les seves publicacions, però des d'aquell retrobament mantenim viu el contacte amb una enriquidora (si més no per a mi) col·laboració literària, reforçada en el col·lectiu literari Reusenques de Lletres del qual les dues formem part.Per molts anys!
Et veig encesa i molt alta com un somni diamantí, amb una rosa a la galta i a la mà un gessamí.
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
Elisa, poema de M. DOLORS VALLVERDÚ
Elisa Cardona Ollé (Pradell de la Teixeta, 1918 - Tarragona, 1939)
Tribunal Militar Territorial 3: Elisa Cardona Ollé, causa TMT3: 000670 Referència a l'Arxiu Nacional de Catalunya: 50966
El silenci és una forma d'oblit. No oblidem Elisa Cardona Ollé, veïna de Duesaigües, afusellada pel franquisme el 22 d'abril de 1939, a les
5:30 h, a la muntanya de l'Oliva a Tarragona.
Tenia 21 anys i havia estat sotmesa a un consell de guerra sumaríssim
d'urgència, és a dir, sense poder demostrar que era innocent.
Com cada any, els responsables polítics fan una promesa o altra a l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme, que té lloc al cementiri de Tarragona. L'associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona va demanar formalment ja fa tres anys l'obertura de la fossa 3 o fossa neutra, ubicada al capdamunt del recinte del cementiri. En aquesta tomba hi ha una desena de persones, entre les quals, l'Elisa. El director general de Memòria Democràtica ha dit enguany que la proposta podria convertir-se en realitat l'any vinent. D'altra banda, el 2019 els representants de l'Ajuntament de Tarragona vananunciar que Elisa Cardona Ollé formaria part del nomenclàtor de carrers de la ciutat (ubicat al Pla Parcial 1 ubicat a la carretera de Valls). Sis anys després, ¿algú en té notícia?
Van passant els anys i ja en fa 86 anys de l'afusellament de l'Elisa Cardona Ollé. Enguany el poble de Duesaigües, el seu poble, li ret homenatge públic amb la col·locació (14-IX-2025) d'una 'Llamborda del record', promoguda per l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT) i una escultura galvanitzada a la façana de la que havia estat casa seva, al carrer d'Enseula, 8. Crònica de l'acte de reparació històrica a Elisa Cardona Ollé.
Vídeoreportatge de l'acte de reparació històrica
Elisa / la brisa / escampa / el teu nom, diu la poeta Maria Dolors Vallverdú en un poema que homenatja la
duesaigüenca. Efectivament, el nom de l'Elisa s'escampa en diversos espais de memòria que en recuperen i dignifiquen aquesta ciutadana. Vegem, per exemple, el grup escultòric Dignitat al cementiri de Tarragona; una obra de teatre que descriu el seu cas; un vídeodansa
multipremiat internacionament; l'exposició itinerant 'Memòria
Democràtica'; l'Elisa dona nom a un espai sindical; el seu nom és a la
llista de les 17 dones
afusellades pel règim franquista al Museu d'Història de Catalunya; la
recorden tres poemes de Maria Dolors Vallverdú (Elisa, El teu mirar s'estanca i Venies d'un cel serè); Andreu Sotorra la recorda a la novel·la Els silencis de la boca de la Mina, capítol XV; recull la seva història el llibre Les Oblates 1939-1941: presó de dones de Tarragona, de Josep Subirats Piñana; i el llibre Memòria de les oblidades, de
Tecla Martorell...
L'Elisa i la seva germana Marina
L'article Elisa Cardona Ollé de la Viquipèdia remet a diversos treballs de recerca sobre els afusellaments del franquisme i s'hi tracta el seu cas:
«Resident
al poble de Duesaigües (Baix Camp) treballava de cambrera a l'Hotel
Nacional de Tarragona. Acabada la Guerra civil amb la desfeta del Bàndol
Republicà, fou denunciada i acusada sense proves convincents de tenir
relació amb els fets ocorreguts el 18 de setembre de 1936 quan un
escamot de les milícies de la FAI, va irrompre a l'Hotel i es va
emportar l'amo Andrés Alfonso Vallespín, cinc religiosos que tenia
acollits i dos clients (pare i fill) de dretes, que van aparèixer morts
poques hores després a la carretera de Barcelona. Detinguda i
empresonada, Elisa sempre es va declarar innocent, però fou sotmesa a un
Consell de Guerra Sumaríssim i passada per les armes a la Muntanya de
l'Oliva el dia 22 d'abril de 1939 a dos quarts de sis del matí,
juntament amb 22 persones més.[3] La família es va assabentar de
l'execució per uns veïns que van llegir la notícia al Diario Español de
Tarragona.»
Després de
molts anys d'obscuritat, es feia públic l'expedient del consell de
guerra sumaríssim d'urgència. Al judici sense cap mena de garantia, els
suposats testimonis que assenyalaven l'Elisa eren les mateixes persones
que es protegien perquè també elles podien ser 'culpables'. Assenyalaven
l'Elisa perquè era la persona més vulnerable de tots els trebaballors
de l'establiment. No la va defensar ningú. No ens podem imaginar el seu
abandó i el desesper on va sumir-se. Ni el dia del judici, ni la data
de l'afusellament ni on l'enterraven (a la fossa comuna del cementiri de
Tarragona) van considerar els assassins que mereixien ser notificats a
la família. Una humiliació més.
**
L'any
2017 el Parlament de Catalunya va declarar il·legals els tribunals de
l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació. Vegeu: Llei 11/2017 del
Parlament de Cataluya (DOGC núm. 7406).
Presó de Pilats, Tarragona
**
Instrucció del judici sumaríssim d'urgència Auditoría del Ejército de Ocupación, 20 gener 1939.
[...] En els expedients sumaris o sumaríssims s’hi recullen totes les
proves inculpatòries com els informes que es demanaven a la policia, a
la Falange o a l’alcaldia del poble. També s’hi poden trobar els
testimonis recollits, tant dels denunciants com dels que s’anaven a
cercar per ampliar informació. En l’expedient d’Elisa Cardona hi trobem
testimonis com el de Maria Mestres, que vivia a Tarragona però que era
natural de Duesaigües, que no pot afirmar ni desmentir les acusacions
que es fan contra la noia. Un altre testimoni és la d’un treballador de
l’hotel, Josep Ferré Llop, que manifesta que tots els treballadors de
l’establiment coneixien la identitat de les persones assassinades per
les milícies antifeixistes, però que ell pensa que Elisa és d’idees
«izquierdistas». Article de Meritzell Ferré Baldrich. Revista del Centre de Lectura, 4-X-2021
Petra Savall Fontanet, encarregada de l'hotel, va dir "que va sentir dir que Elisa podia haver-ho dit."
Jerónimo
García, el nebot de l'amo va dir: "que al seu domicili el va visitar,
espontàniament, un noi de 16 ays, que anava de part d'un extremista de
la CTN-FAI, per dir-li que Elisa era la denunciant.» Josep Subirrats. Les oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona, Cossetània, 2006
Pilar Poy, Maria Cardona i Josepa Assama. Sèrie: Inspiradores. La Xarxa. TAC12, març 2023
**
Fossa comuna del cementiri de Tarragona, 2010
Escultura 'Dignitat', de Salvador Mañosa
**
Elisa Cardona Ollé. Article de la Viquipèdia
**
**
Disset dones afusellades a Catalunya Font: Museu d'Història de Catalunya
Elisa Cardona Ollé va ser una de les 17 dones afusellades a
Catalunya per l'exèrcit franquista d'ocupació. Havia estat traslladada de
la presó de Pilats a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, amb un grup
de vint-i-dues persones.
Absent o a la vora ets com una espina clavada en el cor
Ets l'aigua sonora que parla de nit
Elisa la brisa escampa el teu nom.
II EL TEU MIRAR S'ESTANCA...
El teu mirar s'estanca abans de l'alba.
L'estrella pelegrina t'il·lumina la cara.
Una font que no plora té presonera l'alba.
III VENIES D'UN CEL SERÈ...
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
Roselles abatudes per la fúria d'Espanya.
**
Els
militars li van fer un judici dels que ara es fan cada dia. A la presó
de dones, on som nosaltres, diuen que ella no es va poder ni defensar.
La van condemnar només entrar a la sala. Junt amb els altres. Fa quinze
dies... que... —¿Què...? ¿Que què...? Parla... —es va impacientar, Pere Gabriel. —Afusellada...
ANDREU SOTORRA. Els silencis de la Boca de la Mina, cap. XV. (Barcelona:
Editorial Cruïlla, 2007, 20236a)
**
**
Taula rodona “Dones silenciades de Reus i el Baix Camp”, sobre les vides de dones que a causa de diferents situacions i per l’època on han viscut i viuen en l’oblit. Pineda Vaquer exposa el cas de l’Elisa Cardona, veïna de Duesaigües, afusellada, amb 21 anys, l’abril de 1939 pel franquisme. A l'Arxiu Municipal de Reus, 19-III-2025
**
'Qui era Elisa Cardona?', representació a càrrec de la companyia Les Invisibles. Al Centre Cultural Antic Ajuntament de Tarragona, 10-IV-2025. També al Centre cívic de Sant Pere i Sant Pau, 7-V-2025 i al Centre Cívic Torreforta, 9-V-2025.
Organitza: Centre Cultural Antic Ajuntament de Tarragona, el SIAD, i la Xarxa de Centres Cívics de Tarragona, amb la col·laboració del SAI TGN i el Col·lectiu H2O.10.
Enguany, en la commemoració del 90è aniversari dels Jocs Florals de la Ginesta d'Or, de l'Acadèmia dels Jocs Florals del Rosselló, de Perpinyà, hi haurà accent reusenc. Presidirà la celebració la poeta reusenca M. Dolors Vallverdú, que en farà el parlament solemne.
Enhorabona, M. Dolors,
per aquest honor merescut.
Carme Andrade
I, per una afortunada coincidència, la filòloga i escriptora reusenca Carme Andrade ha obtingut en aquest certamen la Flor Natural (pel poemari Destil·lacions). Enhorabona!
La cerimònia de lliurament de premis tindrà lloc, diumenge 22 de maig, a la Sala Aragó de l'Ajuntament de Perpinyà.
Un reconeixement i un premi que sentim com a nostres.
La Nit de Verd, dijous, 11, als jardins de la Casa Rull de Reus
Continuem amb les NITS DE POESIA I COLORS, a la fresca dels jardins de la Casa Rull de Reus. La primera nit, LA NIT DE VERD, va ser un èxit en tots els sentits. La poetessa reusenca Montse Farrés va demostrar un cop més capacitat organitzativa i facilitat per implicar personal.
L'artista plàstica Fina Veciana va donar la benvinguda als assistents amb un motiu de feltre. Les promotores del Col·lectiu Reusenques de Lletres, Fina Masdéu i Victòria Rodrigo, van fer el proemi. A continuació, amb presentació de l'escriptor Xavier Amorós, s'hi van recitar poemes de les poetesses reusenques Montse Farrés, Aràntzazu Fonts i M. Dolors Vallverdú, en veu dels rapsodes Josep Baiges, Dolors Quintana i Josep M. Roig. Emocions sonores i noves experiències sensorials que tindran continuïtat a LA NIT DE BLAU.
La cita:
LA NIT DE BLAU Poetes:Montse Farrés, Aràntzazu Fonts i M. Dolors Vallverdú. Presentador: Ramon Llop. Rapsodes: Francina Baldrís, Dolors Quintana i
Quim Sòrio. Acompanyament musical: Iván Sáez Vigalondo. A les 21.00 h.
Elisa/la brisa/escampa/el teu nom, diu la poeta Maria Dolors Vallverdú en un poema dedicat a la duesaigüenca l'Elisa Cardona Ollé, afusellada per Franco. Avui fa 85 anys que l'Elisa va morir en ser "pasada por las armas", segons diu l'acta de defunció, a les 5:30 h, del 22 d'abril de 1939, a la muntanya de l'Oliva a Tarragona. Tenia 21 anys i havia estat sotmesa a un consell de guerra sumaríssim d'urgència, és a dir, sense poder-se defensar.
Són múltiples els espais de memòria que en recuperen i dignifiquen la memòria d'Elisa Cardona Ollé, víctima de la repressió franquista: El grup escultòric 'Dignitat' al cementiri de Tarragona; una obra de teatre; un vídeodansa multipremiat internacionament; l'exposició itinerant 'Memòria Democràtica'; l'Elisa dona nom a un espai sindical; el seu nom és a la llista de dones
afusellades pel règim franquista al Museu d'Història de Catalunya; la recorden tres poemes de Maria Dolors Vallverdú (Elisa, El teu mirar s'estanca i Venies d'un cel serè); Andreu Sotorra la recorda a la novel·la Els silencis de la boca de la Mina, capítol XV; recull la seva història el llibre Les Oblates 1939-1941: presó de dones de Tarragona, de Josep Subirats Piñana; i el llibre Memòria de les oblidades, de Tecla Martorell... L'Elisa Cardona Ollé no va tenir oportunitat de demostrar que era innocent i amb tot, la desmemòria del seu poble fa que cap in memoriam li reti reconeixement de la seva dignitat com a persona.
Post Scriptum: L'Ajuntament de Duesaigües col·loca (14-IX-2025) una llamborda del record, promoguda per la família i l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista de Tarragona.
Diu Vallverdú:
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
L'Elisa i la seva germana Marina
L'article Elisa Cardona Ollé de la Viquipèdia remet a diversos treballs de recerca sobre els afusellaments del franquisme i s'hi tracta el seu cas:
«Resident al poble de Duesaigües (Baix Camp) treballava de cambrera a l'Hotel Nacional de Tarragona. Acabada la Guerra civil amb la desfeta del Bàndol Republicà, fou denunciada i acusada sense proves convincents de tenir relació amb els fets ocorreguts el 18 de setembre de 1936 quan un escamot de les milícies de la FAI, va irrompre a l'Hotel i es va emportar l'amo Andrés Alfonso Vallespín, cinc religiosos que tenia acollits i dos clients (pare i fill) de dretes, que van aparèixer morts poques hores després a la carretera de Barcelona. Detinguda i empresonada, Elisa sempre es va declarar innocent, però fou sotmesa a un Consell de Guerra Sumaríssim i passada per les armes a la Muntanya de l'Oliva el dia 22 d'abril de 1939 a dos quarts de sis del matí, juntament amb 22 persones més.[3] La família es va assabentar de l'execució per uns veïns que van llegir la notícia al Diario Español de Tarragona.»
Després de molts anys d'obscuritat, es feia públic l'expedient del consell de guerra sumaríssim d'urgència. Al judici sense cap mena de garantia, els suposats testimonis que assenyalaven l'Elisa eren les mateixes persones que es protegien perquè també elles podien ser 'culpables'. Assenyalaven l'Elisa perquè era la persona més vulnerable de tots els trebaballors de l'establiment. No la va defensar ningú. No ens podem imaginar el seu abandó i el desesper on va sumir-se. Ni el dia del judici, ni la data de l'afusellament ni on l'enterraven (a la fossa comuna del cementiri de Tarragona) van considerar els assassins que mereixien ser notificats a la família. Una humiliació més.
**
L'any 2017 el Parlament de Catalunya va declarar il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació. Vegeu: Llei 11/2017 del Parlament de Cataluya (DOGC núm. 7406).
Sèrie 'Dones a la història de Tarragona. Tgn Cultura, 2020
[...] En els expedients sumaris o sumaríssims s’hi recullen totes les
proves inculpatòries com els informes que es demanaven a la policia, a
la Falange o a l’alcaldia del poble. També s’hi poden trobar els
testimonis recollits, tant dels denunciants com dels que s’anaven a
cercar per ampliar informació. En l’expedient d’Elisa Cardona hi trobem
testimonis com el de Maria Mestres, que vivia a Tarragona però que era
natural de Duesaigües, que no pot afirmar ni desmentir les acusacions
que es fan contra la noia. Un altre testimoni és la d’un treballador de
l’hotel, Josep Ferré Llop, que manifesta que tots els treballadors de
l’establiment coneixien la identitat de les persones assassinades per
les milícies antifeixistes, però que ell pensa que Elisa és d’idees
«izquierdistas». Article de Meritzell Ferré Baldrich. Revista del Centre de Lectura, 4-X-2021
Petra Savall Fontanet, encarregada de l'hotel, va dir "que va sentir dir que Elisa podia haver-ho dit."
Jerónimo García, el nebot de l'amo va dir: "que al seu domicili el va visitar, espontàniament, un noi de 16 ays, que anava de part d'un extremista de la CTN-FAI, per dir-li que Elisa era la denunciant.» Josep Subirrats. Les oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona, Cossetània, 2006
Pilar Poy, Maria Cardona i Josepa Assama. Sèrie: Inspiradores. La Xarxa. TAC12, març 2023
**
En memòria de les víctimes de la repressió franquista a Tarragona. Fossa comuna del cementiri de Tarragona. Inaugurat el 2010
**
Elisa Cardona Ollé. Article de la Viquipèdia
**
**
Font: Museu d'Història de Catalunya
Elisa Cardona Ollé va ser una de les disset dones afusellades a
Catalunya per l'exèrcit franquista d'ocupació. Havia estat traslladada de
la presó de Pilats a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, amb un grup
de vint-i-dues persones.
Absent o a la vora ets com una espina clavada en el cor
Ets l'aigua sonora que parla de nit
Elisa la brisa escampa el teu nom.
II EL TEU MIRAR S'ESTANCA...
El teu mirar s'estanca abans de l'alba.
L'estrella pelegrina t'il·lumina la cara.
Una font que no plora té presonera l'alba.
III VENIES D'UN CEL SERÈ...
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
Roselles abatudes per la fúria d'Espanya.
**
Els militars li van fer un judici dels que ara es fan cada dia. A la presó de dones, on som nosaltres, diuen que ella no es va poder ni defensar. La van condemnar només entrar a la sala. Junt amb els altres. Fa quinze dies... que... —¿Què...? ¿Que què...? Parla... —es va impacientar, Pere Gabriel. —Afusellada...
ANDREU SOTORRA. Els silencis de la Boca de la Mina, cap. XV. (Barcelona:
Editorial Cruïlla, 2007, 20236a)
