M'agrada la clavellina
del teu riure compungit
La poeta reusenca Maria Dolors Vallverdú avui ha complert 75 anys. Aquest vespre els amics del col·lectiu "Safareig Poètic" li han ofert per sorpresa una jam d'homenatge. L'acte ha tingut lloc a la sala Hortensi Güell del Centre de Lectura, amb aforament limitat.
I et veig, tendra noieta...
Quan la Maria Dolors i jo ens vam conèixer el 1962 no dúiem mascareta com en aquest homenatge, però era temps de Dictadura, una altra mena de pandèmia que ho atenallava tot. La poeta tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al Premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros, on la Maria Dolors havia estat alumna uns anys abans), vaig aprendre a recitar un sonet seu, amb l'entusiasme del mestre —l'admirat senyor Pasqual Guarque— i les pacients sessions de repetició amb l'autora. No era un fet aïllat, a la nostra escola no ens apreníem només el poemet de Nadal, sinó que fèiem teatre, titelles, imprimíem una revista i recitàvem poesia durant tot el curs. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu "trauma poètic."
No sé si el trauma poètic es troba tipificat en psiquiatria infantil, però és segur que existeix. En aquell moment l'objecte del meu desig era el poema inèdit de la Maria Dolors Pastoreta Isabel, que el mestre havia adjudicat a una altra alumna. Li vaig demanar que me'l deixés recitar perquè jo anava sovint a la plaça de la Pastoreta a jugar, però el mestre no va cedir. Per a mi tenia reservat el sonet La meva joventut, un poema que no em deia res, perquè la meva joventut —als 10 anys—estava ben adormida en el son dels infants. Començava així:
és una arpa vibrant de cordes fines,
i cada dia sento molt més viu
l'espurneig amagat dintre les nines.
El senyor Guarque hi va dedicar molt de temps explicant-me'l. Sobretot, la segona estrofa i allò del "revolar trement de papallones":
Aquest tercet em va fer descobrir que es podia navegar plàcidament amb la cadència de les paraules. I, sí, vaig voler aprendre el poema La meva joventut. Però, el mal ja estava fet.
Doncs bé, el 2009, després de quaranta-set anys de no haver parlat amb la Maria Dolors, un vespre em va telefonar a Barcelona per invitar-me a formar part d'un cicle de lectures poètiques. Després de saludar-la, el poema Pastoreta Isabel se'm va disparar convertit en so, com si durant tots aquests anys hagués estat esperant que la Maria Dolors em truqués per manifestar-li que el seu poema m'havia acompanyat.
Li vaig recitar d'una tirada el poema Pastoreta Isabel, és a dir, el poema que no em pertocava de recordar, perquè en realitat, el poema que a mi em pertocava de recordar era el sonet. I, així, recitant el poema objecte del meu desig de menuda, posava punt final al trauma poètic de la meva infància.
Ve de lluny, doncs, la coneixença mútua amb la Maria Dolors i he anat seguint amb interès i admiració les seves publicacions, però des d'aquell retrobament mantenim viu el contacte amb una enriquidora (si més no per a mi) col·laboració literària, reforçada en el col·lectiu literari Reusenques de Lletres del qual les dues formem part. Per molts anys!
Et veig encesa i molt alta
com un somni diamantí,
amb una rosa a la galta
i a la mà un gessamí.