Potser en una altra esfera,
perduda en galàxia eterna,
hi viuen els meus somnis
i els meus versos
fills de l'amor ancestral
que sempre invoco.
Maria Dolors Vallverdú
(del poemari Claror de nit)
perduda en galàxia eterna,
hi viuen els meus somnis
i els meus versos
fills de l'amor ancestral
que sempre invoco.
Maria Dolors Vallverdú
(del poemari Claror de nit)
 |
| Les artistes Myriam Arnold, Agustina Sobrino i Mercè Martínez; la poeta M. Dolors Vallverdú; la galerista Cori Torroja i els filòlegs Biel Ferrer i Fina Masdeu, a CT Art Gallery, 22-6-2019 |
 |
| Intervenció de Cori Torroja, artista plàstica i galerista amfitriona. |
 |
| Lectura de poemes del llibre 'Claror de nit', a càrrec de Biel Ferrer (glossa de presentació) i Fina Masdéu (autora del pròleg). |
 |
| Cloenda d'agraïment i reivindicació de la poeta M. Dolors Vallverdú. |
La terra ha estat i està present a tot arreu, a cada pas, en tot moment del temps d’un viure que ens tocà trasbalsat per una llibertat cenyida i frenada. Quan l’expansió lliure del pensament quedà esmorteïda per una visió amorfa que ofegava l’ànima. En plena postguerra jo tenia la necessitat de trobar l’espai on deixar anar la veu interior que donava vida i amb aqueixa inquietud i amb aquest afany vaig tenir la sort de trobar, sense haver de deixar Catalunya, tot passant per alt una frontera imposada, cap al nord, en el mateix bressol de la pàtria: el Rosselló, l’escalf i el segell d’autenticitat que aquí pretenien anul·lar. Perpinyà s’afegí al meu amor per Reus mesclant els olors de la ginesta amb els de la rosa i, així, dues ciutats del cor feren que la meva visió de tota cosa estigués formada com per una espècie d’aliatge de metalls nobles: resplendors del camp, blancors pirinenques.
La meva poesia ha sortit sempre de les veus de l’aigua i de l’aire, de l’aire que pentina muntanyes i cims fins a modelar el soroll i el moviment del nostre mar blau que s’estén i obre els braços amb projecció universal. I així vaig restar com una mostra de la tossuderia del jo, del jo poètic, de la filosofia de ser, cada vegada més lluny de les tendències més o menys innovadores, que tenien una fictícia realitat de l’autèntica creació, sense frens, depurada, fins a trobar l’essència humana, més enllà del temps. Potser per això els meus poemes són tan breus.
Estem vivint una de les parts més difícils de la nostra història, una part fosca, com una nit que ja s’allarga massa i que només amb el treball i l’esforç de cada dia, podrem arribar a trobar la claror que ens porti al camí de l’esperança i de la llibertat.
La meva poesia ha sortit sempre de les veus de l’aigua i de l’aire, de l’aire que pentina muntanyes i cims fins a modelar el soroll i el moviment del nostre mar blau que s’estén i obre els braços amb projecció universal. I així vaig restar com una mostra de la tossuderia del jo, del jo poètic, de la filosofia de ser, cada vegada més lluny de les tendències més o menys innovadores, que tenien una fictícia realitat de l’autèntica creació, sense frens, depurada, fins a trobar l’essència humana, més enllà del temps. Potser per això els meus poemes són tan breus.
Estem vivint una de les parts més difícils de la nostra història, una part fosca, com una nit que ja s’allarga massa i que només amb el treball i l’esforç de cada dia, podrem arribar a trobar la claror que ens porti al camí de l’esperança i de la llibertat.
© M. Dolors Vallverdú
 |
| Agustina Sobrino i Mercè Martínez (afavorida per la sort amb una pintura de la seva companya d'exposició), Cori Torroja i M. Dolors Vallverdú amb un somriure que arrodoneix l'acte. |
 |
| Cloenda amb vermut i converses entre els assistents. |
Notes de la crònica visual: Biel Ferrer
Fotos: CT Art Gallery i Rosa Virgili
*
*
Per saber-ne més: