FOREVER YOUNG, ENVELLIR NO ÉS LA BOMBA

Foto: © Tatiana Donoso

Forever Young

Autor: Eric Gedeon. Adaptació: Tricicle
Direcció musical: Manuel Villalta.
Direcció escènica: Tricicle
Teatre Poliorama

¿I tu què faràs el 2050?  Trobo la pregunta al programa de mà del nou espectacle musical que han dirigit els membres del Tricicle: Forever Young, d'Eric Gedeon, estrenat al Poliorama.
He de reconèixer que els clips publicitaris de l'espectacle em feien pensar en un xou esbojarrat i hi entrat amb prevenció, sense esperar-ne res. Doncs, m'errava. Forever Young és un fantàstic musical, una obra delicada, d'humor tendre, que retrata els vells que podrien ser els joves que avui tenen vint-i-cinc o trenta anys. Una prospecció de futur, en una residència de vells on han arribat un okupa, un exhippie, una indignada, un actor i una actriu, un pianista a la força... acompanyats d'una infermera que els deixa massa sovint sols, per a gaudi dels espectadors d'ara. 10/10

Tenim una sola vida,

sense assajos, una única presa

d'un llarguíssim pla seqüència.

Així que, no la malgasteu.

(Manel Tudurí, 98 anys,

exhippie que va participar a les dotze gires

d'acomiadament de Miguel Rios)

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

VI DE CAL SOBERINO

Vi de l'única vinya de Duesaigües, situada
a la partida de les Galaupes,
propietat de cal Soberino.
Foto: © Paüls, 2011 


Vegeu en aquest mateix blog el post VI DE LES GALAUPES

COP DE ROCK, DE DAGOLL DAGOM

Cop de rock
Guió i direcció: de Joan Lluís Bozzo.
Cançons: Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau.
Teatre Victòria, Barcelona

"Canto en la llengua en què somio", aquest va ser el lema implícit del moviment del rock català. Un lema que es fa explícit, ara, a Cop de rock, l'espectacle musical de gran format, que veiem al Victòria, escrit i dirigit per Joan Lluís Bozzo.
La banda sonora recull una cinquantena de peces, seleccionades en funció de la trama, més ben dit, em sembla que els mateixos temes de les cançons han proporcionat a Bozzo la història del Roc i la Lluna, i la fan avançar. En aquest sentit, l'espectacle revaloritza les cançons  que han format part de la banda sonora d'una generació, i els dóna sentit unitari de la mà d'aquesta banda imaginada que es diu Cop de Rock.
L'espectacle té molts al·licients. Un guió molt treballat que recull la realitat del moviment del rock català, nascut fora de Barcelona;  interpretacions eficaces, cançons ben cantades, coreografies impressionants i ben executades, projeccions audiovisuals d'última generació com a fons escenogràfic...
El públic majoritari de Cop de rock són parelles de poc més de trenta anys, lliurades en cos i ànima en cada cançó com si es trobessin en un recital. Al meu costat, un espectador i una espectadora comparteixen la mateixa experiència de quan anaven als concerts seguint les actuacions de Sopa de Cabra, Els Pets, Sau... Pel que diuen, aleshores eren adolescents i encara no es coneixien, per tant, hi anaven cadascú per la seva banda. Recorden que els pares els portaven als concerts i els hi anaven a recollir.
Dempeus, aplaudim un altre espectacle rodó de Dagoll Dagom: Cop de rock. De somni

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL CAVERNÍCOLA

El cavernícola

Autor: Rob Becker. Direcció: Marcus von Wachtel

Club Capitol, de Barcelona

L'actor Josep Julien és l'intèrpret del monòleg en llengua castellana d'El Cavernícola, al Club Capitol. Un monòleg d'una hora i tres quarts que s'està representant ara mateix a trenta-dos països i té rècord de permanència a la cartellera de Broadway.
El públic ha vingut a riure's d'ell mateix, del seu primitivisme. Riuen, riem.  Josep Julien té un ampli ventall de registres i els gestiona molt bé. Interactua amb el públic, ens porta al terreny de les observacions malicioses del seu personatge, quan ens explica per què els homes i les dones actuem diferent en idèntiques situacions. Tothom en hi sentim retratats d'una manera o altra.
Voldria creure que l'espècie humana ha evolucionat, tot i que l'home conservi als seus gens el caràcter de caçador i la dona els de recol·lectora.  Diu el programa de mà que l'autor d'aquest monòleg va estudiar el gènere humà des de l'antropologia, la història, la psicologia, la sociologia i la mitologia. Amb tot aquest material, va dibuixar un patró, però és clar que no va descobrir que hi havia més gèneres que els del tall net amb què els delimita, però, no hi fa res, cadascú és fill de la seva època.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

 

CHICAGO, A BARCELONA

Al Tívoli, Chicago, el musical de Broadway, amb la coreografia original de Bob Fosse. Una joia. Tot és sentir “All That Jazz” i venir-me ganes ballar. ¿Cal que hi afegeixi res més? Ballo.

  La versió estrenada a Barcelona passa amb nota alta al costat de les que han captivat, en altres escenaris, milers d'espectadors. I ho fa en primer lloc per les dues protagonistes que, sense emparar-se en aures mediàtiques paral·leles, aporten tota la seva energia personal i les qualitats vocal i coreogràfica que tenen, fruit segurament d'una mesurada trajectòria professional en altres espectacles, abans de passar la prova de foc de 'Chicago'.

ANDREU SOTORRA, 
fragment de la crítica publicada a «Clip de Teatre»

Llegiu-ne la crítica sencera a «Clip de Teatre»

BRANGULÍ, FOTOGRAFIES 1909-1945

© Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya.

Centre de Cultura Contemporània

Anem al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) a veure l'exposició fotogràfica Brangulí. Barcelona 1909-1945. És una mostra antològica del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d'algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes (com l'obertura de la Via Laietana) i industrials que va patir Barcelona en un període ple de canvis i conflictes. En destaco el reportatge dedicat a la Setmana Tràgica (1909) i d’altres sobre la II República o el bescanvi de presoners de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc al port de Barcelona (1944). Cada fotografia és un llibre obert al coneixement de la història i de la vida dels que podrien ser els nostres avis.
L'arxiu  de la saga Brangulí (Josep i els seus fills Joaquim i Xavier), que consta de prop d'un milió de negatius,  va ser adquirit per la Generalitat el 1992 i dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Exposició oberta fins al 23 d'octubre.

Atent als canvis, atent a les seves transformacions, 

atent als seus ciutadans i les seves tasques. 

V. VALLHONRAT i R. LEVENFELD

comissaris de l'exposició

Participeu en l'acció "Brangulí va ser aquí. I tu?"

Llegiu-ne més informació i les bases

LA COTXA FUMADA, EN EL SEU DIA

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) mascle, al jardí de llicorella.
Foto: Paüls, 2011

Aquest cap de setmana se celebra el Dia Mundial dels ocells, amb una sèrie d'activitats per mostrar la importància de conservar l'entorn natural més pròxim, com a primer pas per avançar en la conservació medioambiental del planeta.
L'ocell de la fotografia és un mascle adult de cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), també anomenat ferretet o barracaire. Qui em facilita aquesta informació és —no m'hi poso per poc!— l'ornitòleg Màrius Domingo de Pedro, que em desperta la curiositat per indagar alguna cosa d'aquest ocell confiat que es va deixar fotografiar al jardí de llicorella.
La xarxa proporciona força informació fiable de la cotxa fumada, que afegeixo a les meves observacions visuals. Les femelles són de color clar (vegeu-ne aquí una fotografia magnífica), però em centro en el mascle que és el que a partir d'ara sabré identificar. Si fa no fa els exemplars fan uns 14 centímetres, tenen les potes i el bec negres; el final del carpó i la cua de la part de sota de color ataronjat i la resta del cos d'un gris fosc —tret d'unes taques blanquinoses a les ales—, que a l'hivern s'aclareix una mica. S'alimenta en gran part d'insectes, i, també, de cucs i baies. És per tant, un ocell benèfic. Corre a salts i s'envola a molta velocitat i, quan s'espanta, mou nerviosament la cua com a senyal d'alarma.
Nidifica als nuclis urbans, en escletxes de les parets, possiblement als nius de tupí que hi ha a Duesaigües, que folra amb teles d'aranya, borrissol, borra de la pols, molsa, plomes. Fa dues postes anuals, d'entre quatre i sis ous de color blanc. Els incuba la mare, però, un cop els pollets han nascut, els alimenten tant el mascle com la femella.
Si un altre dia torno a veure un exemplar de cotxa fumada, em sembla que el reconeixeré. En canvi, encara no identifico el cant, tot i que l'he sentit d'enregistrat. Estic a les beceroles, doncs.

Oh, estols d'ocells de pas! 

Deixeu el vostre rastre en les meves paraules.

R. TAGORE. Ocells perduts.

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK

La importància de ser Frank
Autor: Oscar Wilde.
Traducció, versió i direcció:  Ivan Campillo 
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona

El Teatre Gaudí prorroga l'obra La importància de ser Frank, una de les comèdies més celebrades d'Oscar Wilde. És una comèdia de malentesos que es basa en les maniobres d'uns enamorats per tal de saltar-se les normes socials imperants a finals del s. XIX. L'obra es va estrenar a Londres, el 1895, amb escàndol inclòs, perquè Wilde posava en evidència la hipocresia de la societat victoriana intocable.

La pròrroga al TGB era esperada perquè l'obra va ser programada durant l'estiu i molta gent va quedar amb ganes de veure-la.  Hem vist una posada en escena sòbria, amb els elements imprescindibles i els moviments concisos per tal que el text brilli en tot el seu esplendor. I, efectivament, els diàlegs intel·ligents que han fet d'aquesta obra un clàssic es diuen en picat i posen en relleu l'humor àcid de l'autor. S'agraeix.

Hauríem de tractar les coses trivials de la vida

de forma seriosa i totes les coses serioses 

de la vida amb uns incera i estudiada trivialtiat.

ÒSCAR WILDE

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»