Si algú arriba tardà, a mitja rialla, s'hi afegeix sense que li expliquin el motiu de tant riure. Ja l'hi diran després si poden per fi articular algun mot. Se sent el xiulet desolat del tren. És el tren que arriba sempre tard. Deu traginar gent impacient, anguniada, que sap que arribarà tard, però que no es pot acostumar a arribar tard. La rialla es confon amb el trepidar del tren, amb el respir angoixat del vapor que s'escampa amb espurnes de foc. I queda després sobre la dolça remor del mar, vibrant, desentonada, la rialla.
Obra Completa I, Columna Edicions, 1993
Nautilius, 2014