Celestina. Autor: Fernando de Rojas. Direcció: José Luis Gómez. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya |
L'alcavota Celestina, una vella barbuda, com la descriu Fernando de Rojas, va més enllà de la identitat de gènere i no sobta que la interpreti un home. José Luis Gómez ha dirigit la companyia i s'ha posat a la pell d'aquesta sacerdotessa pagana que no té escrúpols a l'hora de jugar amb els sentimentes dels altres a canvi de diners.
Grandiloqüència en l'escenografia, text dit sense ànima, ni tan sols els monòlegs tenen cap força en boca d'uns personatges desdibuixats, amorfs, començant per la mateixa protagonista. Potser se n'escapa una mica Raúl Prieto (en el paper de Calisto) que transmet més enllà de l'escenari algun llampec del desig sexual que consumeix el personatge. Una mica. Per a la resta, ¿on és el 'vigor corrosivo' de l'obra? ¿Com s'expressen la 'lucha de egoismos' ¿On és la profunditat psicològica dels criats? Un muntatge decebedor —hi vam entrar amb les expectatives massa elevades—del qual salvaria els subratllats corals a capella. 7/10