La tercera fuga. Idea i direcció: Victoria Szpunberg
Col·laboració en l'escriptura del text: Albert Pijuan
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Espectacle de gran format. Comença amb la representació de la Dansa de la Mort de Verges que desapareix a la trapa de l'infern de l'escenari, metàfora de les fosses comunes on hi ha persones estimades. L'acció se situa el 1922 amb la festa d'un casament jueu fins a una festa de joves del 2022. Un viatge compromès per cent d'anys història recent, amb moments reivindicatius, emocions a flor de pell. Un relat respectuós amb un material tan sensible com és una història familiar —sense voler ser estrictament la de l'autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973)— sempre marcada per la fugida. Des de la primera fugida dels jueus de la Ucraïna i la població de
Berditzxiv del primer quart de segle XX fins a l'Argentina dels anys setanta, amb la dictadura del militar Jorge Rafael
Videla, per arribar a la Barcelona dels primers anys postfranquistes i
joves en democràcia, per tornar, des de la distància, a la Ucraïna del
2022 i la invasió russa. I tot sense
caure en el fals sentimentalisme, fins i tot amb ràfegues d'humor. Espectacle en català amb escenes amb dialecte argentí, i fragments breus en francès, espanyol, ídix, ucraïnès i rus. Tretze intèrprets, una seixantena de personatges. Un espectacle enginyós. Brillant. 10/10
Cor dels amants. Autor i director: Tiago Rodrigues
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Obra dirigida pel mateix autor (Taigo Rodrigues, actual director del Festival d'Avinyó), protagonitzada per Marta Marco i Joan
Carreras, dos intèrprets que hem vist créixer als escenaris en cada nova obra. Bona part del text és un monòleg a dues veus, que els protagonistes diuen a l'uníson, a cor. S'hi explora la idea de l'amor, la vida en comú de la parella i el pas del temps. L'acció arrenca d'una situació d'emergència, un dels dos membres de la parella pot morir, necessita anar a l’hospital i cada minut és una eternitat. Si en sobreviuen, diuen que viuran d'una altra manera. Utilitzaran millor el temps, diuen. Però la perfecció és impossible i passi el que passi, volen fer junts el que els queda del viatge vital. I fins i tot més enllà, quan ja siguin adob del bosc que han triat. Un text potent i multicolor per una posada en escena minimalista, amb dos grans de l'escena catalana que el fan versemblant. Bravo! 9/10
La cadena del fred. Autora: Yaiza Berrocal Guevara.
Direcció: Marta Gil Polo. Sala Beckett, Barcelona.
Intèrprets: Montse Esteve, Pep Planas, Manel Sans i Valèria Sorolla. Una història amb tocs surrealistes que se centra en les dèries de consum d'una família de classe treballadora. La mare (Montse Esteve, versemblant sempre) que retrata l'obra ha concursat amb constància al premi de La Central Lechera Asturiana que consisteix a obtenir els litres de llet equivalents al pes de tota la família. Sabem que el va guanyar a partir de l'entrevista de feina a l'empresa de patates prefegides i congelades McCain, al Canadà, de la filla (Valèria Sorolla, brillant). El representant de recursos humans de l'empresa (Pep Planas, desaprofitat) l'escolta amb una paciència fora mida, mentre la noia repassa trenta anys d'història política i social. Tant aquest personatge figurí com el pare maquetista (Manel Sans, desaprofitadíssim) hi estan ben bé d'adorn en aquesta història. 8/10
Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona
Intèrprets: Mònica Almirall, Màrcia Cisteró, Antònia Jaume, Oriol Genís, Roosevelt Jimenez i Griselda Ramon. Queda pendent, si més no la nit de l'estrena, el reconeixement a tota la companyia, a l'autor que era entre el públic i a la magnífica traducció al català del text. Queda pendent un aplaudiment a peu dret a l'immens Oriol Genís pel seu monòleg d'inici de novel·la que va deixar l'auditori bocabadat i aclaparat per la riquesa expressiva de la llengua. Una mica més i ni un aplaudiment, a causa del final precipitat i sorollós de canvi de papers: el públic baixant a l'escenari i els intèrprets situant-se a les grades. Trapelles. Visca el cabaret brossià. 9/10
Retrates
el foc viu a l'engraellat de la teiera. Pel sedàs de l'art, has fet
passar el cavaller sobre el seu corser, llança en mà. Encara suren en
l'ambient gotes de la sang del drac que atemoria els prioratins. Ja ens
hi trobem, i imaginem totes les malures abatudes i aquest foc del
cremaller purificant l'aire. I, ara, en la calma dels marges que
afileren ceps amb les arrels enfonsades a la pissarra trencallosa de
llicorella, aspirem a obrir un llibre que ens inviti a la lectura i, com
a punt, hi guardarem la flaire d'una rosa que es despullarà sensual amb
la complicitat del temps. I brindarem amb un vi de bona anyada.
"Sempre
queda una mica de perfum a les mans que ofereixen roses", llegim a
l'embolcall amb què m'arriba el regal de la pintura d'Ignasi Bañó
Millet, de part de l'Escola Puigmarí de Duesaigües. A primer cop
d'ull s'hi aprecia la corol·la bicolor, el calze i la tija d'una rosa,
però el fet que calze, tija i unes suposades fulles siguin del color de
l'acer m'hi ha fet repensar. I ja no l'he pogut interpretar d'altra
manera: és una rosa de foc. Pètals flamejant dins
d'un cremaller en forma de calze de rosa, i la punta d'una llança em
remeten no a espurnes, sinó a taques de sang. Del drac. Hi ha hagut
lluita entre el bé i el mal. La signatura de l'autor a sopluig de
l'escomesa.
Les
creacions artístiques s'acaben d'arrodonir amb la interpretació que en
fa cada receptor a través de la seva sensibilitat.
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
Elisa, poema de M. DOLORS VALLVERDÚ
Elisa Cardona Ollé (Pradell de la Teixeta, 1918 - Tarragona, 1939)
Tribunal Militar Territorial 3: Elisa Cardona Ollé, causa TMT3: 000670 Referència a l'Arxiu Nacional de Catalunya: 50966
El silenci és una forma d'oblit. No oblidem Elisa Cardona Ollé, veïna de Duesaigües, afusellada pel franquisme el 22 d'abril de 1939, a les
5:30 h, a la muntanya de l'Oliva a Tarragona.
Tenia 21 anys i havia estat sotmesa a un consell de guerra sumaríssim
d'urgència, és a dir, sense poder demostrar que era innocent.
Com cada any, els responsables polítics fan una promesa o altra a l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme, que té lloc al cementiri de Tarragona. L'associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona va demanar formalment ja fa tres anys l'obertura de la fossa 3 o fossa neutra, ubicada al capdamunt del recinte del cementiri. En aquesta tomba hi ha una desena de persones, entre les quals, l'Elisa. El director general de Memòria Democràtica ha dit enguany que la proposta podria convertir-se en realitat l'any vinent. D'altra banda, el 2019 els representants de l'Ajuntament de Tarragona vananunciar que Elisa Cardona Ollé formaria part del nomenclàtor de carrers de la ciutat (ubicat al Pla Parcial 1 ubicat a la carretera de Valls). Sis anys després, ¿algú en té notícia?
Van passant els anys i ja en fa 86 anys de l'afusellament de l'Elisa Cardona Ollé. Enguany el poble de Duesaigües, el seu poble, li ret homenatge públic amb la col·locació (14-IX-2025) d'una 'Llamborda del record', promoguda per l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT) i una escultura galvanitzada a la façana de la que havia estat casa seva, al carrer d'Enseula, 8. Crònica de l'acte de reparació històrica a Elisa Cardona Ollé.
Vídeoreportatge de l'acte de reparació històrica
Elisa / la brisa / escampa / el teu nom, diu la poeta Maria Dolors Vallverdú en un poema que homenatja la
duesaigüenca. Efectivament, el nom de l'Elisa s'escampa en diversos espais de memòria que en recuperen i dignifiquen aquesta ciutadana. Vegem, per exemple, el grup escultòric Dignitat al cementiri de Tarragona; una obra de teatre que descriu el seu cas; un vídeodansa
multipremiat internacionament; l'exposició itinerant 'Memòria
Democràtica'; l'Elisa dona nom a un espai sindical; el seu nom és a la
llista de les 17 dones
afusellades pel règim franquista al Museu d'Història de Catalunya; la
recorden tres poemes de Maria Dolors Vallverdú (Elisa, El teu mirar s'estanca i Venies d'un cel serè); Andreu Sotorra la recorda a la novel·la Els silencis de la boca de la Mina, capítol XV; recull la seva història el llibre Les Oblates 1939-1941: presó de dones de Tarragona, de Josep Subirats Piñana; i el llibre Memòria de les oblidades, de
Tecla Martorell...
L'Elisa i la seva germana Marina
L'article Elisa Cardona Ollé de la Viquipèdia remet a diversos treballs de recerca sobre els afusellaments del franquisme i s'hi tracta el seu cas:
«Resident
al poble de Duesaigües (Baix Camp) treballava de cambrera a l'Hotel
Nacional de Tarragona. Acabada la Guerra civil amb la desfeta del Bàndol
Republicà, fou denunciada i acusada sense proves convincents de tenir
relació amb els fets ocorreguts el 18 de setembre de 1936 quan un
escamot de les milícies de la FAI, va irrompre a l'Hotel i es va
emportar l'amo Andrés Alfonso Vallespín, cinc religiosos que tenia
acollits i dos clients (pare i fill) de dretes, que van aparèixer morts
poques hores després a la carretera de Barcelona. Detinguda i
empresonada, Elisa sempre es va declarar innocent, però fou sotmesa a un
Consell de Guerra Sumaríssim i passada per les armes a la Muntanya de
l'Oliva el dia 22 d'abril de 1939 a dos quarts de sis del matí,
juntament amb 22 persones més.[3] La família es va assabentar de
l'execució per uns veïns que van llegir la notícia al Diario Español de
Tarragona.»
Després de
molts anys d'obscuritat, es feia públic l'expedient del consell de
guerra sumaríssim d'urgència. Al judici sense cap mena de garantia, els
suposats testimonis que assenyalaven l'Elisa eren les mateixes persones
que es protegien perquè també elles podien ser 'culpables'. Assenyalaven
l'Elisa perquè era la persona més vulnerable de tots els trebaballors
de l'establiment. No la va defensar ningú. No ens podem imaginar el seu
abandó i el desesper on va sumir-se. Ni el dia del judici, ni la data
de l'afusellament ni on l'enterraven (a la fossa comuna del cementiri de
Tarragona) van considerar els assassins que mereixien ser notificats a
la família. Una humiliació més.
**
L'any
2017 el Parlament de Catalunya va declarar il·legals els tribunals de
l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació. Vegeu: Llei 11/2017 del
Parlament de Cataluya (DOGC núm. 7406).
Presó de Pilats, Tarragona
**
Instrucció del judici sumaríssim d'urgència Auditoría del Ejército de Ocupación, 20 gener 1939.
[...] En els expedients sumaris o sumaríssims s’hi recullen totes les
proves inculpatòries com els informes que es demanaven a la policia, a
la Falange o a l’alcaldia del poble. També s’hi poden trobar els
testimonis recollits, tant dels denunciants com dels que s’anaven a
cercar per ampliar informació. En l’expedient d’Elisa Cardona hi trobem
testimonis com el de Maria Mestres, que vivia a Tarragona però que era
natural de Duesaigües, que no pot afirmar ni desmentir les acusacions
que es fan contra la noia. Un altre testimoni és la d’un treballador de
l’hotel, Josep Ferré Llop, que manifesta que tots els treballadors de
l’establiment coneixien la identitat de les persones assassinades per
les milícies antifeixistes, però que ell pensa que Elisa és d’idees
«izquierdistas». Article de Meritzell Ferré Baldrich. Revista del Centre de Lectura, 4-X-2021
Petra Savall Fontanet, encarregada de l'hotel, va dir "que va sentir dir que Elisa podia haver-ho dit."
Jerónimo
García, el nebot de l'amo va dir: "que al seu domicili el va visitar,
espontàniament, un noi de 16 ays, que anava de part d'un extremista de
la CTN-FAI, per dir-li que Elisa era la denunciant.» Josep Subirrats. Les oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona, Cossetània, 2006
Pilar Poy, Maria Cardona i Josepa Assama. Sèrie: Inspiradores. La Xarxa. TAC12, març 2023
**
Fossa comuna del cementiri de Tarragona, 2010
Escultura 'Dignitat', de Salvador Mañosa
**
Elisa Cardona Ollé. Article de la Viquipèdia
**
**
Disset dones afusellades a Catalunya Font: Museu d'Història de Catalunya
Elisa Cardona Ollé va ser una de les 17 dones afusellades a
Catalunya per l'exèrcit franquista d'ocupació. Havia estat traslladada de
la presó de Pilats a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, amb un grup
de vint-i-dues persones.
Absent o a la vora ets com una espina clavada en el cor
Ets l'aigua sonora que parla de nit
Elisa la brisa escampa el teu nom.
II EL TEU MIRAR S'ESTANCA...
El teu mirar s'estanca abans de l'alba.
L'estrella pelegrina t'il·lumina la cara.
Una font que no plora té presonera l'alba.
III VENIES D'UN CEL SERÈ...
Venies d'un cel serè, envoltat de muntanyes, i tot el foc del camp t'encenia les galtes.
Roselles abatudes per la fúria d'Espanya.
**
Els
militars li van fer un judici dels que ara es fan cada dia. A la presó
de dones, on som nosaltres, diuen que ella no es va poder ni defensar.
La van condemnar només entrar a la sala. Junt amb els altres. Fa quinze
dies... que... —¿Què...? ¿Que què...? Parla... —es va impacientar, Pere Gabriel. —Afusellada...
ANDREU SOTORRA. Els silencis de la Boca de la Mina, cap. XV. (Barcelona:
Editorial Cruïlla, 2007, 20236a)
**
**
Taula rodona “Dones silenciades de Reus i el Baix Camp”, sobre les vides de dones que a causa de diferents situacions i per l’època on han viscut i viuen en l’oblit. Pineda Vaquer exposa el cas de l’Elisa Cardona, veïna de Duesaigües, afusellada, amb 21 anys, l’abril de 1939 pel franquisme. A l'Arxiu Municipal de Reus, 19-III-2025
**
'Qui era Elisa Cardona?', representació a càrrec de la companyia Les Invisibles. Al Centre Cultural Antic Ajuntament de Tarragona, 10-IV-2025. També al Centre cívic de Sant Pere i Sant Pau, 7-V-2025 i al Centre Cívic Torreforta, 9-V-2025.
Organitza: Centre Cultural Antic Ajuntament de Tarragona, el SIAD, i la Xarxa de Centres Cívics de Tarragona, amb la col·laboració del SAI TGN i el Col·lectiu H2O.10.
Total control. Direcció: Rachel Perkins Austràlia, 2019-2024
Brillen en aquesta sèrie les actrius Deborah Mailman i Rachel Griffiths que es posen a la pell de dues dones polítiques del govern australià. En començar la sèrie una és una dona professional de la política, en funció de primera ministra, Rachel Anderson. L'altra, és Alex Irving, una dona indígena carismàtica que a partir d'un fet dramàtic és el centre d'atenció mediàtica a Austràlia. Anderson veu en aquesta dona rural i decidida possibitats de promoció i li ofereix un lloc de senadora. Però, Irving no es conforma a fer de comparsa del partit i, des de la seva nova posició, fa propostes per reparar injustícies a què ha estat sotmès el seu poble. Comença una implacable lluita política, serà traïda i la seva venjança col·lapsarà el sistema.
Tres temporades de sis capítols de 50 min. Filmin. 9/10
Escultura de sant Jordi a la façana de Casa Amatller Passeig de Gràcia, 41 - Barcelona
Al segle XIX, el moviment cultural de la Reinaixença va recollir i popularitzar la llegenda de Sant Jordi, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'un episodi romàntic i fantasiós, agraït de transmetre als infants, però sempre m'ha xocat que l'heroi aparegués tan tard. El drac ja s'havia cruspit unes quantes noies del poble ras, i ara, a falta d'altre material tendre, estava a punt d'empassar-se la princesa. El rei i la reina es depentinen, manen fer ventar les campanes, vinga... correm-hi tots. El virtuós cavaller s'enfronta al drac i el mata. El bé contra el mal. Tot en ordre. I no. No hi estic d'acord. En aquell poble no hi quedava cap altra mossa. La sang del drac és la sang de totes les criatures que el monstre s'havia menjat. La rosa vermella neix d'aquesta sang. ¿A qui havia d'oferir la rosa el cavaller, si no hi havia cap donzella viva? A la princesa. I conte contat...
A Catalunya la versió més popular explica que a Montblanc (Conca de Barberà) per amansir un drac que causava estralls al bestiar decideixen donar-li una persona per menjar, elegida entre tot el poble. Com qualsevol ciutanada, el nom de la filla del rei és al bombo. I també el del rei i el de la reina, suposo. Fins aquí sembla una versió políticament correcta. Aquesta és la versió que recullen els àlbums actuals adreçats als infants. Però, ai, surt elegida la princesa. I ja hi som! ¿Hauria actuat el cavaller, si l'elegit hagués estat qualsevol altre del veïnat?, ens preguntaríem si fóssim malpensats.
Em sembla que hauríem d'anar tendint a mantenir la versió antiga, perquè permetria un comentari de tipus social no reverencial (sigui quina sigui la monarquia!) molt interessant pel creixement de la canalla.
La sèrie Norats produïda per la IB3, Televisió de les Illes Balears, es basa en fets reals sobre el terror del bàndol colpista a l'illa de Mallorca i la capacitat de resistència antifeixista de la ciutadania. Els protagonistes, Honorat Trias (Rodo Gener) i el seu fill Jaume (Toni Gelabert), perseguits pels falangistes, s’amaguen a les muntanyes de la serra de Tramuntana quan esclata la Guerra civil. El que creuen que serà el seu refugi durant
uns dies passa a ser de tretze anys. Mentre pare i fill sobreviuen empresonats entre espadats i boscos de l'illa, familiars i amics refan les seves vides. Inspirada en el llibre Els Norats (1936-1949), de
l’historiador i escriptor Mateu Morro Marcé. Una obra que ja
forma part dels arxius històrics que tracten la recuperació de la
memòria històrica i, més enllà d’aquest marc sociohistòric,
també és un relat de supervivència.
A més de Rodo Gener i Toni Gelabert que broden els papers principals, la sèrie compta amb la participació d'uns intèrprets excepcionals: Àlvar Triay, Toni Pons, Neus Cortés, Guillem Galmés i Miquel Àngel Torrens.
Les orenetes cuablanca (Delichon urbicum) tenen blanc el pit i el carpó, no pas la cua, com podríem suposar pel nom. Ja han arribat a Duesaigües i ara estan enfeinades a adobar els nius de l'any passat, amb boletes de fang. Als ràfecs de moltes cases, sobretot les que es troben a recer del vent i de la pluja, es comença a notar un tràfec constant d'exemplars fidels de fa anys. Aviat hi haurà a cada niu 3 o 4 ous que incubaran tant el mascle com la femella, entre 14-16 dies, fins que eclosionin plegats. Entre 20-30 dies la parella progenitora alimentarà les cries al mateix niu, fins que els petits volin.
Les poblacions d'oreneta cuablanca són un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones del poble, que tot i queixar-se pels excrements, consideren que porten sort a la casa on nien. També són bons indicadors de la qualitat de l'aire ja que la contaminació atmosfèrica afecta el tipus i la quantitat d'insectes que hi viuen. Els beneficis que aporten, com a caçadors d'insectes caçats al vol, —cada oreneta en consumeix uns 310.000 en un any!— han desembocat en la protecció legal de l'espècie, a nivell internacional.
Per saber-ne més: Vegeu el Projecte orenetes, una inicitavia de l'Institut Català d'Ornitologia. A l'enllaç s'hi troba la distribució mundial de l'espècie i el cens, poble per poble de Catalunya. També s'hi troben una sèrie de curiositats, com per exemple, que el poble on hi ha més nius és Olot, amb 1157; que els nius instal·lats als pisos més alts, són a Sant Adrià del Besòs i a Palafrugell, a la planta 9; que el niu que es troba a més altitud és a Alp, a 1264 m.
L'aire és ofrena de romaní i d'ametlles, fum i orenetes. (Haiku de 'Plens de ditades' )
Anna Agulló Prieto és l'autora del monòleg El peix daurat que dirigeix i interpreta ella mateixa. El va estrenar a la Sala Atrium el 2023 i ara l'hem pogut veure revistat a l'acollidor Espai Lliure del Teatre Lliure. L'autora ventila els seus fantasmes i el dolor que l'ha perseguida. L'ingrés al sanatori de Sant Boi. i la tendresa amb què mira els malalts crònics i pensa que ella podia trobar-s'hi. Es dol que estant en possissió d'una carrera universitària hagi hagut de fer de repartidora de Glovo per sobreviure. I l'amor. L'amor que ho hou tot i que tant la l'eleva a dalt de tot com la fa aterrar violentament. Sense filtre aparent, Agulló Prieto s'explica com si es trobés d'avant d'un auditori d'amics íntims. Agombolen les seves paraules, la música original de la compositora Clara Peya, incisiva i dialogant, l'audiovisual de Francesc Isern, amb manuscrits i dibuixos de dietari del personatge i els primers plans, l'escenografia de tuls i el tapís del quadrilàter de Mercè Lucchetti, que envolten la sala, la il·luminació matisada de Jaume Ventura i l'ambientació sonora de la mà de Damien Bazin. Agulló Prieto tanca el seu recital amb la peça «Golden Fish». Bravo! 8/10
El curraià blanc (Cephalanthera longifolia) és una de les primeres orquídies que floreix a la primavera. La seva pesencia és un indicador d'un ecosistema saludable i ben conservat. Tija erecta d'uns trenta centímetres, fulles afilades, inflorescència d'una vintena de flors acampanades d'un centímetre de mida, sovint no del tot obertes. El curraià no necessita ser pol·linitzat. La reproducció està garantida pels rizomes, que són magatzems de proteïnes i midons. A mesura que els rizomes s'extenen pel sòl, sorgeixen noves arrels. El curraià de la foto l'hem trobat als boscos d'Escornalbou, en un sotabosc a peu de camí.
Infidel. Guió: Sara Johnsen. Basat en Ingmar Bergman
Directora de fotografia: Monika Lenczewska
Direcció: Tomas Alfredson. Suècia 2024
Sèrie nòrdica que
repassa les aventures i desventures d'un director de cinema (Gustav Lindh, de jove i Jesper Christensen, de vell) i
una actriu (Frida Gustavsson, de jove i Lena Endre, de vella) durant més de 40 anys. Una història d'amor, passió i traïció que es mou entre el passat i el present, entre el desig i el remordiment. Basada en un guió d'Ingmar Bergman,
que Liv Ullmann —companya de Bergman, entre 1965-1970, i rostre emblemàtic
del seu cinema— va adaptar a Trolösa en versió
cinematogràfica.
El guió reelaborat de Bergman en una
sèrie de sis capítols permet matisos i es pot palpar el magnetisme que apropa els dos
amants, lentament. En aquest sentit s'agraeix el punt de vista d'Isabelle, la filla
adolescent de l'actriu. L'amor que neix entre la seva mare i l'amic del seu pare i la gelosia que sent ella creixen al mateix ritme. Veiem l'evolució de la inevitable passió
que obligarà els protagonistes a deixar de banda totes les conviccions morals. I, sobretot, de quina manera es va conjurant el desastre i el dolor que causa el seu pas en els altres. Filmin. 9/10
Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 Autores: Glòria Vicheto i Carme Puyol (història) Teresa Llorach (il·lustracions) i Lena Paüls (poemes) Pròleg: Xavier Grasset Edita: Confiteria Padreny, Reus, abril 2025
Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 es publica coincidint amb els 210 anys d'aquest
establiment
emblemàtic de Reus, el més antic de Catalunya. El llibre fa un recorregut per la història de Casa Padreny a través de set generacions de pastissers. S'hi mostren dinou «dolços inspiradors» il·lustrats amb dibuixos, informacions i un poema. Subscric les paraules de Glòria Vicheto, ànima de la Confiteria
Padreny i coautora del llibre: «Aquest cop hem cuinat una
cosa diferent. No porta farina ni sucre, però sí molta il·lusió, records
i estimació pel que fem. Una història feta a foc lent, amb la nostra
essència, el nostre passat i el futur que seguim somiant.»
Signatura de llibres, a la presentació al Centre de Lectura, 8-IV-2025
La historiadora Carme Puyol, l'aquarel·lista Teresa Llorach i jo mateixa (Lena Paüls) acabàvem de publicar, editat per la Cambra de la Propietat Urbana de Reus, el llibre Lluís Domènech i Muntaner a Reus. Tres mirades, en el procés l'edició del qual vam establir un ritme de treball seguit i eficient consistent a donar-nos mútuament suport en totes les fases de creació. Quan el projecte de Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 encara era un prolegomen ja sabíem com el duríem a terme.
Carme Puyol ha coordinat el projecte editorial, s'ha encarregat de la recerca i síntesi històrica de l'establiment amb
el rigor que la caracteritza i n'ha redactat els textos referencials de dinou dolços, conjuntament amb Glòria Vicheto, sibarita del bon gust, que hi ha aportat, a més, consells de consumició, maridatge de vins i recomanació de fons musical. L'artista aquarel·lista Teresa Llorach ha il·lustrat amb uns dibuixos esplèndids tant els dolços a punt de servir, com algunes fases de l'elaboració artesana. Per la meva banda, m'he responsabilitzat de posar la cirereta al pastís: una tanka inspirada en cadascun dels dolços.
Acte de presentació del llibre. Aspecte de la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura, 8-IV-2025
***
Les autores de Temps de dolços a la foto d'autors locals. Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus, Sant Jordi 2025.
***
Signatura de llibres a la Fira Epíleg, Reus, 7-VI-2025. Montsant Fonts (llibretera), Antònia Farré (escriptora) i les coautores de Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815: Teresa Llorach (il·lustradora) i Carme Puyol (historiadora)
***
Temps de dolços. Casa Padreny, des de 1815 Confiteria Padreny, Reus. 2.ª edició juliol 2025
