Auca de Sant Jordi

(Escultura de Sant Jordi lluitant amb el drac a la façana de la Casa Amatller, al Pg. de Gràcia de Barcelona. Foto: © Paüls, 2010)

Al segle XIX, el moviment cultural de la Reinaixença va recollir i popularitzar la llegenda de Sant Jordi, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'un episodi romàntic i fantasiós, agraït de transmetre als infants, però sempre m'ha xocat que l'heroi aparegués tan tard. El drac ja s'havia cruspit unes quantes noies del poble ras, i ara, a falta d'altre material tendre, estava a punt d'empassar-se la princesa. El rei i la reina es depentinen, manen fer ventar les campanes, vinga... correm-hi tots. El virtuós cavaller s'enfronta al drac i el mata. El bé contra el mal. Tot en ordre. I no. No hi estic d'acord. En aquell poble no hi quedava cap altra mossa. La sang del drac és la sang de totes les criatures que el monstre s'havia menjat. La rosa vermella neix d'aquesta sang. ¿A qui havia d'oferir la rosa el cavaller, si no hi havia cap donzella viva? A la princesa. I conte contat...

A Catalunya la versió més popular explica que a Montblanc (Conca de Barberà) per amansir un drac que causava estralls al bestiar decideixen donar-li una persona per menjar, elegida entre tot el poble. Com qualsevol ciutanada, el nom de la filla del rei és al bombo. I també el del rei i el de la reina, suposo. Fins aquí sembla una versió políticament correcta. Aquesta és la versió que recullen els àlbums actuals adreçats als infants. Però, ai, surt elegida la princesa. I ja hi som! ¿Hauria actuat el cavaller, si l'elegit hagués estat qualsevol altre del veïnat?, ens preguntaríem si fóssim malpensats.
Em sembla que hauríem d'anar tendint a mantenir la versió antiga, perquè permetria un comentari de tipus social no reverencial (sigui quina sigui la monarquia!) molt interessant pel creixement de la canalla. En aquest sentit, recomano la pàgina web La paret de les auques on hi ha una magnífica auca.

Vegeu aquí L'auca de Sant Jordi, signada per Joan Vilamala