 |
| Arròs blanc, arròs de poll. Foto: © Paüls |
L'arròs fa el ventre gros i la panxa llisa, i no cal camisa, diem a Reus. En dic 'arròs blanc'. 'Arròs de règim', 'arròs de pobre', en diu Catalina Coll Marí, per tradició de la mare eivissenca. Coincidim: aigua bullint, un polsim de sal, un grapat d'arròs i un gra d'all pelat. Hi fem variants mil, sempre valorant la senzillesa: més o menys caldós, una fulla de llorer, un ou esclafat, un grapat de pèsols, un pensament de canyella... El coem a foc lent, altrament, l'arròs es beuria en un tres i no res tota l'aigua i quedaria una pasterada. Més val deixar-lo poc fet perquè té tendència a inflar-se. Un raig d'oli d'oliva verge, i a la taula.
A Duesaigües tothom en diu 'arròs de poll'. M'informa Rosa M. Ciurana, filla de Conxita Nolla, que antigament les cases que tenien aviram —és a dir, la majoria—, feien una gran caldera d'arròs bullit, en menjava la família i, la resta, es portava fred al galliner. Dir d'aquesta menja 'arròs de poll' hauria de tenir una connotació negativa, per indicar una menja de poca categoria, però, precisament, era una manera de disfressar que menjaven el mateix persones i animals. Ho confirma Joana Sales, filla de Joana Llauradó. A Barcelona, quan era petita, la seva mare li feia triar entre arròs blanc i arròs de poll i, triava, esclar, arròs de poll perquè —sense conèixer el referent esmentat— li semblava que era un arròs amb tall.