Marià Fortuny i Madrazo a la Pedrera

Marià Fortuny i Madrazo (Granada 1871-Venècia 1949), fill del pintor reusenc Marià Fortuny i Marsal (mort quan el seu fill tenia tres anys), va ser dissenyador de roba, de llums i mobles. Va pintar, va fer de fotògraf, il·luminador, gravador o escenògraf. Fundador de la Fàbrica Fortuny, amb seu a Venècia, encara en funcionament avui.

A l'exposició de la Pedrera, 'Fortuny, el mag venecià', es poden veure algunes de les vint patents que va enregistrar, com ara la d'un sistema d'il·luminació teatral, d'un altre d'impressió de teixits, de paper fotogràfic, d'un sistema de propulsió de vaixells. Fortuny i Madrazo es va formar com a pintor sota la tutela del seu oncle, Ramon de Madrazo. El coneixement que obté de la història de l'art es traduirà en tot tipus de vestimentes, reinterpretacions del passat o vingudes d'Orient, algunes procedents de les col·leccions familiars. A més dels vestits que va dissenyar, també va treballar per al teatre. Orson Wells va utilitzar el seu vestuari per a unes representacions d'Otel·lo a Venècia.

Exposició oberta fins al 27 de juny.

Vegeu-ne aquí les activitats paral·leles a l'exposició

El jardiner constant

Tràiler de la pel·lícula The Constant Gardener (2005),
basada en la novel·la de John Le Carré. Director: Fernando Meirelles.
Protagonistes: Ralph Fiennes (Justin Quayle) i Rachel Weisz (Tessa Quayle)

"—Perquè som diplomàtics i no policies, Tessa. Em dius que el govern de Moi és totalment corrupte. No ho he dubtat mai. El país [Kènia] s'està morint de sida, està en bancarrota, no hi ha un sol aspecte, des del turisme dins a la fauna, l'educació o el transport, que no se n'estigui anant en orris per culta del frau, la incompetència o la negligència. Ben observat. Em dius que els ministres i funcionaris desvien carregaments de menjar i medicaments destinats a refugiats morts de fam, de vegades amb la connivència dels empleats de les organitzacions solidàries. És clar que ho fan"

JOHN LE CARRÉ. El jardiner constant
Edicions 62. Col·lecció El Balancí, 403, 2001
Traducció al català: Melcion Mateu Adrover

Al·là no té cap obligació

"Tenien kalàixnikovs. Els kalàixnikovs són uns fusells que es va inventar un rus i que disparen sense parar. Amb els kalàixnikovs, els nens soldat teneien de tot. Tenien diners, fins i tot dòlars americans. Tenien sabates, galons, ràdios, gorres, i fins i tot cotxes que també es diuen 4x4. Vaig exclamar Walahé! Walahé! Volia anar a Libèria. De pressa i corrents. Volia fer-me nen soldat, small-soldier."

AHMADOU KOUROUMA. Al·là no té cap obligació.

Edicions 62, col·lecció El Balací, 418, 2001
Traducció al català: Anna Casassas Figueras

És un fragment de la novel·la Allah n'est pas obligé, d'Ahmadou Kourouma (Costa de Marfil, 1927, França 2003), un escriptor que va conèixer de prop la esfereïdora realitat dels infants soldats. Narra des de la veu del protagonista Birahima —un nen de deu o dotze anys, d'ètnia malinka—, com viuen i què pensen aquests guerrillers, que han matat i han comès tot tipus de violacions. Infants als quals es droga per tal que no s'arronssin a l'hora de disparar i degollar l'adversari. Descobriem com darrere de les guerres tribals de Libèria i Sierra Leone s'hi amaga el control de les mines de diamants. Aquesta novel·la va obtenir l'any 2000 els premis Renaudot i Goncourt dels Estudiants.

L'atén Plaerdemavida, ¿en què el puc servir?

La nova campanya publicitària de la companyia d'assegurances REGAL és una joia rara. Es basa en petites peces de ficció que protagonitzen personatges llegendaris com Tirant lo Blanc, el cavaller Sant Jordi, Joan Serrallonga, Guifré el Pilós... que donen contingut a l'eslògan: "A Catalunya, de tota la vida, Regal-auto"
Tots aquests personatges històrics o de ficció se situen en paisatges catalans identificables i truquen per una mena de telèfon mòbil a la companyia asseguradora perquè tenen un problema amb el cavall: han perdut les claus o se'ls ha trencat (o com el del vídeo, que treu fum.) Amb una simple trucada, la telefonista que els atén (Plaerdemavida, la donzella de Carmesina, o alguna mossa d'època) els tranquil·litza servicial: "no pateixi, n'hi enviem un altre de recanvi" o bé "té un cavall de substitució." M'agafen ganes de tenir cotxe.

De quina nació est, e sots quina senyoria estàs?
JOANOT MARTORELL. Tirant lo Blanc, cap. XXXIII

Un videojoc català supervendes

>
Adreçat a infants a partir de set anys, InviZimals és un videojoc desenvolupat per l'estudi català Novorama per a la consola PSP. Va ser el més venut per Nadal i Reis a tot l'Estat espanyol, Sony n'ha distribuït 350.000 còpies a Europa i l'ha situat al capdamunt del rànquing de vendes.

InviZimals utilitza una tecnologia anomenada "realitat augmentada" que fins fa ben poc només utilitzava la Nasa. La realitat augmentada és una tecnologia nova en consoles (fins ara només s'aplicava en PC) que permet sobreimpressionar les imatges virtuals sobre un espai real, cosa que provoca la sensació de 3-D. "Hem utilitzat la realitat augmentada que fa que els xavals, a través de la seva consola, puguin veure un monstre —els invizimals— sobre del seu llit o sobre la seva taula. No succeeix en un món de fantasia, sinó a casa teva, el que el fa més creïble", diu Dani Sánchez -Crespo, director de Novorama.

Durant dos anys, la plantilla de Novorama va posar en marxa aquesta superproducció de 123 personatges i més de 2.000 animacions. El videojoc InviZimals ha estat guardonat amb el premi "Ciutat de Barcelona 2009" en la categoria d'Innovació Tecnològica, que concedeix l'ajuntament de BCN i amb el premi a la innovació i a l'excel·lència tecnològica a la Fira E3 de Los Angeles.

LA MONA

Dibuix d'una mona en versió actualitzada, 
decorada amb Lacasitos, un pollet i plomes de colors. 
© Genís C. M., de cinc anys, 2010

La mona és el pastís dolç amb què se celebra l'equinocci de primavera. Documentada al segle XV, s'elaborava amb pa adobat en forma de tortell i s'adornada amb ous durs fixats amb una tira de la mateixa pasta. Als anys vuitanta el forner Martí Bondia, de Duesaigües en feia de coca adobada i amb ous durs, el nombre els quals depenia de les possibilitats econòmiques del padrí. Encara molts forners en fan per encàrrec, tot i que també es regali als infants, a més, una figura de xocolata.
Les primeres mones que jo recordo eren fetes a casa amb pa de pessic, una capa de melmelada, ametlla esmicolada al voltant i decorades amb plomes de colors, alguna fruita confitada i un ou de xocolata. Aquestes mones casolanes han evolucionat en tècniques en entrar al món de la pastisseria. Sobretot en el guarniment, que ha tirat cap a l'abarrocament colorista, similar al de les falles valencianes. Les figures de crocant de la meva infància s'han substituït gairebé del tot per figures de xocolata, amb la imatgeria de moda: futbolistes famosos, personatges dels darrers dibuixos animats, etc.
Diu M. Antònia Martí Escanyol al llibre El plaer de la xocolata (Cossetània, 2004) que "el nom podria derivar del llatí munda, que designava una panera adornada i plena d'objectes (sobretot pastissos) ofrenada el mes d'abril a la deesa dels cereals Ceres. Una altra derivació podria ser de l'àrab hispànic máwna o de l'àrab clàssic ma'ûnah, termes que designen un present o obsequi atorgat per un servent a un superior."

El menjar dels déus, bombolles i bromera en copes cerimonials. 
L'amarg elixir de la vida.

JOANNE HARRIS. Chocolat (Quaderns Crema)

El cirerer empeltat

Aquesta planteta amb tres gemmes és un projecte de cirerer de fruit molsut i dolç. El va empeltar Cisco A. "Carrascle" pel sistema d'agulla i ens n'explica el procediment amb precisió. El peu o patró és de cirerer de guineu o de santa Llúcia (prunus mahaleb), que és un portaempelt molt resistent i compatible amb el cirerer comestible. Ens el va plantar al jardí de llicorella Sebastià R. clavant una mena de filaberquí a la terra abans d'enfonsar-hi el mig metre de branca del peu. L'empeltador hi ha donat el vistiplau. (Foto:© Paüls, 2010)

Il·lustració de l'empelt d'agulla. Autors: Josep Sellarès, fruticultor i viverista; i Guillem Arribas, tècnic agrícola. Per a Agro-cultura.

Per saber-ne més, llegiu aquí l'article empelt de l'Enciclopèdia Catalana

Cybèle, qui les aime, augmente ses verdures,
Fait couler le rocher et fleurir le désert

CHARLES BAUDELAIRE

CARRAUS I MATRAQUES

Carraus diversos. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Paüls

De menuda vaig tenir un carrau, però no tinc memòria que el fes servir més enllà del terrat de casa. La Mercè A., de Reus m'informa que anava a fer-los sonar amb el seu fill gran al convent de les monges de la Providència al carrer del Vent i a l'església de sant Francesc. La Mercè, que de jove havia estat verdulaire al Mercadal, recorda que a l'hora de l'ofici del Dissabte de Glòria feien renou a les parades de la plaça picant els plats de les balances.

Explica Salvador Palomar en un article titulat Instruments de Setmana Santa que, en la tradició precristina, els carraus i les matraques eren una mena d'amulet sonor. Es feien sonar en arribar la primera lluna plena de primavera per allunyar la foscor de l'hivern i donar pas a la nova llum solar. La tradició va passar al cristianisme. I, a poc a poc, els orígens veritables de la celebració ja no els recorda ningú. ¿Com va aprofitar el cristianisme el soroll de carraus i matraques? El respecte pel dol d'aquests dies imposava no tocar les campanes, que eren substituïdes per les matraques de les esglésies. Les matraques de mà d'us individual eren la versió reduïda d'aquests grans instruments (com el de Riudecanyes, que encara es conserva.) El rebombori dels carraus i de les matraques anunciaven tant els oficis que commemoraven la passió i la mort de Jesucrist, com l'alegria perquè havia ressuscitat.

¿Per què la gent gran quan veuen un carrau diuen que el feien rodar per "matar jueus"? Els fidels culpaven simbòlicament el poble jueu de la mort de Jesucrist fent soroll. Per això, quan ara es parla de carraus i de matraques els avis expliquen als menuts –perquè ho van aprendre del mossèn o de l'escola– que eren per "matar jueus". Explica Josep M. A. "Vicari" a Notes etnogràfiques sobre Duesaigües: festes i diades de religiositat popular que després de l'ofici de les tenebres, quan s'apagava l'espelma blanca (la Marieta) del tenebrari (canelobre gros) el temple es quedava a les fosques i "començava un eixordador estrèpit que feien els infants i grans (...) amb el mall —una maça de fusta per picar sobre les bigues que abans s’han estès a terra o sobre els bancs—, les matraques i els carraus."

Actualment s'està recuperat el costum de fer girar els carraus i les matraques segons la tradició antiga de celebrar l'arribada de la primavera. I, d'altres, per anunciar els oficis de Setmana Santa.