 |
Escolteu el poema sencer |
Entre estadants nouvinguts, forastera,
et costarà gestionar bé el rostre,
per això assages posats i carotes,
uns quants codis i tota la gramàtica.
En la intersecció de tarda i nit,
agombolant adob i nous esqueixos,
prepares el matalàs i el coixí,
sense treure els ulls de la claraboia.
Mires atenta les ombres xineses
—hi desxifres objectes, gent i estels—,
que et lliguen al desfici de mar alta,
record i oblit en confusa harmonia.
Una veu fa trontollar l'envelat
i plou confeti i pètals de rosa,
matèria noble que aprofites,
mentre invoques que s'omplin cisternes.
Cants entusiastes poblen la nit
i fan descarregar la nuvolada
que assaona per un temps la terra
i, encara, omple pantans per als veïns.
Quan totes les fonts canten solidàries,
un nou ou de fum clivella la bassa.
Abans d'esclafar-lo, crides, corpresa:
Fi del cicle! I tanques la carpeta.
© Lena Paüls
Acabes, dèiem, amb un cant al mateix cant, a la paraula i seran les teves paraules les que floriran amarades de sol, nascudes de la terra assaonada de mans i del vincle amb l’origen. El teu cant de tan antic és brot novíssim, és cel obert, és el cant que ens salvarà la vida. Paraula, aigua i vida arrenglerades en una mateixa constel·lació poètica. CARME ANDRADE. Del pròleg a Desfici de mar
