 |
| Escolteu els poemes del recull Desfici de mar clicant la imatge |
«Desfici de mar, desfici d’amar de la bella Carmesina, és el desig que traspua del solatge de les paraules, un contínuum de vida, dels cercles que es repeteixen una vegada i una altra, és l’existència que guaita a proa sense deixar la mirada enrere en una travessia que et porta a espais de bonança i també de marees on es gronxen els dubtes i les incerteses i és en aquest moviment continu que s’esdevé alguna aturada no volguda. Desitges continuar el somni de la travessia on es desperten noves aliances, nous senyals que afloren vora la nau. Seràs tu amb la teva saviesa qui guiarà els assedegats, aquesta pandèmia de manca d’aigua que assola la ciutat. Els duràs fins a la font, fins a la primera deu i un cop feta la feina t’estiraràs davant del mar i et voldràs fondre amb la sorra que t’acull però per poc temps, perquè allò que et mou incansable és tenir cura de la nau del teu jardí, dels nous plançons: desbrossar, arrencar, endreçar perquè res no vessi o perquè no entri més aigua, per equilibrar el dins i el fora i voldràs fer net de tot allò que fa malbé la terra, que l’empobreix.
És la mandra del retorn a casa on no saps què et trobaràs però que ho faràs sadollada de mar i de Kavafis al cor. I voldràs reposar al vell pedrís després de tant temps de navegació en mars llunyanes. El retorn agredolç, el món que fou i el temps que ha de venir, la pols i les arnes que esperen, tot i que sempre et sorprendrà un pit-roig a prop de la finestra per espigolar un nou dia, sempre hi haurà un rajolí d’aigua on abeurar-nos. Invoques els elements purificadors, el foc... lliurar-se al foc és restablir l’ordre, és el foc restaurador, la possibilitat de renovació, el gram nou que hi neix sota, però també és l’alambí i el llimar i el filtrar per abastar el perfum primer. No et prives de fer un brindis amb la bena posada, et protegeixes del món que es corca, brindem doncs en la intimitat de la llar protectora... i pregaràs a un déu que té la fúria i el brogit a les seves mans, que té el poder de fer-nos tornar a hora i sencers a casa i que voldries que et tractés amb benvolença com ho va fer un dia llunyà amb Ulisses.
Acabes, no sense abocar en la “mudança” tot el sentit de la crisàlide bategant que reunirà forces per fer la transformació necessària, acabes, dèiem, amb un cant al mateix cant, a la paraula i seran les teves paraules les que floriran amarades de sol, nascudes de la terra assaonada de mans i del vincle amb l’origen. El teu cant de tan antic és brot novíssim, és cel obert, és el cant que ens salvarà la vida. Paraula, aigua i vida arrenglerades en una mateixa constel·lació poètica.»
